Ajuntament de Barcelona Institut del Paisatje Urbà
Home e-mail Info
  català      español      english      français   
Ruta del Modernisme de Barcelona
Ruta 2, Antiga Casa Figueras (15) – Casa Fajol (33) i Font Exposició 1929
Pag >> 1 , 2 , 3 , 4 , 5 , 6

Sagnier va dissenyar un edifici amb un cert aire gòtic en què destaquen un gran finestral central, els mosaics blavosos i l’arc ogival de l’entrada, amb un magnífic relleu d’Esculapi que recorda la finalitat original de l’immoble. Gairebé al costat de l’antiga farmàcia hi ha l’ANTIGA CASA FIGUERAS (15) (Rambla, 83), actualment Pastisseria Escribà, obra d’Antoni Ros i Güell (1902), de recarregada decoració modernista, en la qual abunden els mosaics, els estucats de guix, el ferro forjat, les vidrieres i el mobiliari de fusta de color xocolata.

No cal caminar gaire per trobar el MERCAT DE LA BOQUERIA (16) (Rambla, 91), el més cèlebre i antic de la ciutat. Més o menys en aquest mateix lloc, hi havia funcionat des de temps medievals un mercat a l’aire lliure en què els agricultors del que avui és el Raval venien els seus productes als habitants de la ciutat emmurallada. Famós per la qualitat de les seves mercaderies, el mercat actual ocupa l’antic solar del convent dels Carmelites Descalços de Sant Josep, incendiat el juliol de 1835. El mercat es va aixecar cinc anys després, el 1840: una gran plaça de porxades amb columnes jòniques on els diferents mercaders ambulants de la ciutat podien oferir els seus productes. El 1914, s’hi va instal·lar la vistosa coberta metàl·lica, dissenyada per l’enginyer Miquel de Bergue, que li dóna la seva imatge característica. El mercat i els seus voltants han estat restaurats els últims anys amb l’objectiu de tornar-los l’aspecte que tenien a principis del segle XX. La Boqueria presideix el tram central de la Rambla, potser el més colorista i exuberant, anomenat Rambla de les Flors per les parades que hi venen flors tot l’any des del dia del Corpus de 1853.

A pocs metres de la Boqueria hi ha el PALAU DE LA VIRREINA (Rambla, 99), construït per Josep Ausich entre 1772 i 1778 per encàrrec de l’antic virrei del Perú, Manuel Amat i Junyent. El virrei no va arribar mai a gaudir de l’edifici, ja que va morir abans que s’hagués acabat. Qui sí que va poder fer-ho va ser la seva vídua, la “virreina” María Francisca Fivaller, que amb els anys va donar nom al palau. L’Ajuntament el va comprar el 1944 i a finals dels anys vuitanta del segle passat va esdevenir la seu de l’àrea municipal de Cultura. L’edifici és un bon exemple de la influència francesa en els arquitectes del segle XVIII. La seva poderosa façana clàssica, sumptuosa i barroca, harmonitza a la perfecció amb una afrancesada ornamentació rococó interior que té el seu millor exponent en el menjador, voltat i embellit amb pintures al·legòriques. La resta de salons de l’edifici han conservat la seva decoració antiga, d’estil imperi. La planta baixa, on fa temps hi havia instal·lats els amanuenses que escrivien cartes per als qui no sabien escriure, allotja ara una llibreria i una oficina d’informació al ciutadà. En els baixos de l’edifici veí, al número 97, hi trobem una veterana botiga musical, CASA BEETHOVEN, fundada el 1880 per l’editor musical Rafael Guàrdia.

Rambla amunt hi ha un dels edificis romàntics més bonics de la ciutat, la CASA FRANCESC PIÑA (Rambla, 105), també coneguda com “el regulador” per l’antiga rellotgeria de la planta baixa, avui la Joieria Bagués. D’aquest edifici de Josep Fontserè (1850) cal fixar-se en la façana de terra cuita pintada de blanc sobre un estuc de color rosa en què destaquen especialment les falses columnes amb capitells i els baixos relleus decoratius dels pisos superiors.A la cantonada amb el carrer del Carme, trobem l’ESGLÉSIA DE BETLEM (Rambla, 107). Aquesta església, construïda entre 1680 i 1732 per Josep Juli, és una de les escasses mostres d’art barroc de Barcelona. Ara bé: en la seva estructura el temple és fidel als cànons del gòtic català i presenta una única i espaiosa nau flanquejada per diferents capelles. Una de les portes que obren a la Rambla és obra de Francesc Santacruz, amb el Nen Jesús, i l’altra, posterior, d’Enric Sagnier, amb sant Joanet (sant Joan Baptista), feta el 1906 prenent com a referència la de Santacruz. L’interior que es pot contemplar avui no té la sumptuositat que va caracteritzar el temple fins a la Guerra Civil, quan es van deteriorar de manera irreparable les policromies, les talles, els estucats italians i els marbres. Des de 1952, l’església té una imatge de la Mare de Déu dels Desemparats, de Mariano Benlliure. A l’altra banda de la Rambla hi ha el PALAU MOJA (Rambla, 118), una antiga propietat dels marquesos de Comillas, construïda entre 1774 i 1789 pels germans Mas i Dordal. La llarga façana d’aquest palau, decorada amb plafons ocres i vermellosos, s’alça sobre una porxada i està rematada per un senzill frontó central. L’edifici, decorat amb pintures neoclàssiques de Francesc Pla “el Vigatà”, conserva bona part del mobiliari original. També es preserva l’habitació en què va viure el “poeta nacional” de la Renaixença i protegit dels marquesos de Comillas, Jacint Verdaguer. Els Comillas estaven emparentats amb els Güell i també van requerir els serveis d’Antoni Gaudí, que va conèixer Verdaguer i en alguna ocasió –com els Pavellons Güell, punt (90) de la Ruta del Modernisme– va inspirar-se en la seva poesia. El palau conté actualment unes dependències del Departament de Cultura de la Generalitat. En el que eren els jardins s’hi va instal·lar el 1935 els populars magatzems SEPU, ja desapareguts. –› pàg 50

Una petita desviació de la ruta principal ens conduirà pel carrer del Carme, que “amaga” dos petits tresors modernistes a escassos metres de la Rambla: els populars magatzems EL INDIO (17) (Carme, 24), decorats el 1922 per Vilaró i Valls, al més pur estil modernista, i, una mica més enllà, el bar MUY BUENAS (18) (Carme, 63). El local llueix una esplèndida façana modernista de fusta i conserva bona part del seu mobiliari original, com l’antiga barra de marbre, de més d’un segle d’antiguitat (per a més informació veieu Sortim, la guia de bars i restaurants modernistes).

Casa Elena Castellano
Ateneu Barcelonès – Biblioteca
Catalana de Gas - Gas Natural
Casa Martí

La Ruta continua per la Rambla, coneguda a aquesta alçada com “la dels Ocells”, per les parades de venda d’animals. Camí de la plaça de Catalunya, la Ruta té dues cites importants. La primera és la REIAL ACADÈMIA DE CIÈNCIES I ARTS (19) (Rambla, 115), construïda el 1883 per Josep Domènech i Estapà sobre les ruïnes d’un antic col·legi jesuïta. L’edifici, pioner en l’ús de recursos ornamentals i estilístics que més tard tindrien tant d’èxit en el Modernisme, actualment allotja, a part de l’Acadèmia, el Teatre Poliorama i el Restaurant Viena, antiga Casa Mumbrú. El seu principal signe d’identitat és el rellotge que presideix la façana i que es diu popularment que marca l’hora oficial de Barcelona. Altres elements d’interès de la façana són l’elegant tribuna, el cimbori i la torre amb cúpula que corona l’edifici i que originalment era un observatori meteorològic i astronòmic. La segona cita d’aquesta zona de la Rambla és la FARMÀCIA NADAL (Rambla, 121), inaugurada el 1850 com a Farmàcia Masó, que incorpora elements escultòrics, ceràmics i esgrafiats de disseny noucentista.

Creuant la Rambla, trobarem els carrers de la Canuda i de Santa Anna. Si entrem per Santa Anna podem veure la CASA ELENA CASTELLANO (20) (Santa Anna, 21), un edifici de 1907 de Jaume Torres i Grau, en què destaquen les dues tribunes superposades i l’ornamentació floral de la façana, típicament modernista. Tornant al carrer de la Canuda, a pocs metres trobem l’antic PALAU SABASSONA, d’origen medieval. L’immoble és la seu, des de 1836, de l’ATENEU BARCELONÈS (21) (Canuda, 6), una de les entitats culturals més emblemàtiques de la ciutat. Alguns aspectes de la reforma de 1906, dels arquitectes Josep M. Jujol i Gibert i Josep Font i Gumà, encara es conserven. Cal destacar tres petites joies modernistes: la cabina de l’ascensor, un dels primers que es van instal·lar a la ciutat; les sales de lectura de la biblioteca, i el jardí suspès de reminiscències romàntiques. Continuant pel carrer de la Canuda s’arriba a la plaça de la Vila de Madrid, on es poden veure les restes d’una necròpolis romana descoberta el 1954 durant les obres d’urbanització del solar de l’antic convent de les Carmelites Descalces, enderrocat després de la Guerra Civil. La plaça, reformada el 2003, es troba sobre una antiga via d’accés a Barcino, la ciutat romana, i encara es pot veure un petit tros del paviment original. La via està flanquejada per les restes de monuments funeraris monolítics i per algunes modestes tegulae. El carrer de la Canuda desemboca a l’avinguda del Portal de l’Àngel. A uns metres veurem l’edifici de CATALANA DE GAS, GAS NATURAL (22) (Portal de l’Àngel, 20-22), una monumental i eclèctica obra de Josep Domènech i Estapà (1895). L’edifici, construït per encàrrec de la Societat Catalana per a l’Enllumenat del Gas, conté un interessant Museu del Gas en què s’exhibeixen diferents aparells que mostren l’evolució experimentada en l’ús d’aquesta font d’energia (visites concertades, tel.: 900 150 366).

Interior d’Els Quatre Gats
Palau de la Música detall de columna
Palau de la Música sala Lluís Millet

Retrocedim una mica pel Portal de l’Àngel fins al petit carrer de Montsió, on trobem la popular cerveseria modernista ELS QUATRE GATS (23) (Montsió, 3 bis; per a més informació veieu Sortim, la guia de bars i restaurants modernistes). Aquesta antiga taverna va ser un dels epicentres artístics i culturals de la Barcelona de finals del segle XIX i principis del XX. Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Pablo Picasso són alguns dels il·lustres personatges que van menjar i beure en aquest peculiar cenacle inaugurat el 1897 als baixos de la neogòtica CASA MARTÍ (1895-1896), de Josep Puig i Cadafalch. L’edifici, d’aire més europeu que català, destaca pels grans finestrals ogivals amb vidrieres policromades i per la curiosa ornamentació de les finestres i del balcó flamíger. L’exterior també llueix escultures d’Eusebi Arnau, ferros forjats de Manuel Ballarín i, en el pedestal de la cantonada, l’estàtua Sant Josep de Llimona. Aquesta que es veu ara és una reproducció de la original, que va ser destrossada durant la Guerra Civil i recuperada per l’Ajuntament l’any 2000. L’interior és espectacular: Ramon Casas va pagar de la seva butxaca les aranyes de llums circulars i el mobiliari medieval dissenyat per Puig i Cadafalch. Un altre dels seus “regals” va ser la pintura en què dos homes, l’amo de la cerveseria Pere Romeu i ell mateix, apareixen pedalejant un tàndem; el que hi ha a l’establiment és una còpia, ja que l’original és al Museu Nacional d’Art de Catalunya, MNAC (punt (34) de la Ruta del Modernisme). El local, que va publicar la seva pròpia revista (Pèl & Ploma), es va convertir en un refugi d’artistes i intel·lectuals, com els compositors Enric Granados i Isaac Albéniz o els joves pintors Joaquim Mir i Pablo Picasso. Malauradament, l’edifici no es conserva íntegrament. La llinda original de la porta, obra de Puig i Cadafalch, va desaparèixer en una de les reformes que el local ha patit al llarg de la seva més que centenària vida.

Seguim uns metres fins al carrer de n’Amargós, que desemboca al carrer Comtal i ens porta a la Via Laietana, una àmplia avinguda projectada a la segona meitat del segle XIX per obrir un accés al port, i inspirada en els models de centres de negocis que aleshores es feien al nord d’Amèrica. La urbanització d’aquesta via es va allargar algunes dècades, i hi van poder participar alguns dels protagonistes del Modernisme com Domènech i Montaner i, sobretot, Josep Puig i Cadafalch.

Sala L. Millet i detall de columna
Palau de la Música Catalana - Grup escultòric de M. Blay
Palau de la Música Catalana – Claraboia

Pugem una mica per la Via Laietana, i albirem l’edifici del GREMI DELS VELERS (Via Laietana, 50), seu gremial dels fabricants de seda des de 1764. És un magnífic edifici barroc decorat amb esgrafiats que representen figures d’atlants i cariàtides. Amagat rera aquest edifici trobem una de les joies imprescindibles del Modernisme de Barcelona: el PALAU DE LA MÚSICA CATALANA (24). El Palau de la Música és un encàrrec que va encomanar l’Orfeó Català el 1904 a Lluís Domènech i Montaner. La primera pedra del nou edifici es va posar el dia de Sant Jordi de 1905 i les obres es van prolongar tres anys. El resultat va ser una sumptuosa sala de concerts que havia de servir de llar a la música coral catalana.

Palau de la Música Catalana

Adreça
Palau de la Música, 4 - 6.
Horaris
Visites guiades:

Tots els dies de 10 a 15.30 h.

Agost de 9 a 20h.

Juliol i Setmana Santa de 10 a 18h.

Possibilitat de comprar entrades amb antelació per internet www.palaumusica.cat o per telèfon (tel. 902 475 485).
Informació
Tel.: 902 475 485

www.palaumusica.cat

visites@palaumusica.cat
Observacions
Les visites tenen una durada de 55 minuts.
Preus i descompte
Adults: 18,00 €

Estudiants, jubilats i aturats: 11,00 €

Grups (+ 25 persones): 14,40 €

Descompte de la Ruta del Modernisme: 20% sobre la tarifa d’adults.
Descripció
El Palau de la Música és un encàrrec que va encomanar l’Orfeó Català el 1904 a Lluís Domènech i Montaner. La primera pedra del nou edifici es va posar el dia de Sant Jordi de 1905 i les obres es van prolongar tres anys. El resultat va ser una sumptuosa sala de concerts que havia de servir de llar a la música coral catalana. L’edifici s’alça en el solar de l’antic convent de Sant Francesc de Paula. La reduïda superfície del solar i l’alt preu dels terrenys adjacents a l’època van obligar Domènech i Montaner a encaixar l’auditori en una quadrícula de carrers estrets que en limiten la contemplació global des de l’exterior i a empescar-se-les perquè la caixa de l’escenari fos prou ampla i perquè l’edifici pogués contenir les oficines i els arxius de l’Orfeó. L’església de l’antic convent, reconvertida en parròquia, va sobreviure fins que va ser enderrocada per emprendre una ampliació. La intervenció, signada per Oscar Tusquets (2003), va bastir en el solar de l’antiga església una plaça que deixa a la vista la immensa vidriera original de Domènech que abans quedava amagada al celobert que hi havia entre l’església i el Palau. La vidriera ha estat flanquejada per dues torres de maó vista, la de la cantonada amb relleus que representen un frondós arbre esculpit en totxana, motius vegetals inspirats en Domènech i Montaner. En el subsòl de la gran plaça s’ha construït el Petit Palau, una nova sala polivalent amb capacitat per a 600 persones. Juntament amb la Pedrera, el Palau de la Música és considerat un dels exemples suprems del Modernisme català per la seva arquitectura brillant, atrevida i sumptuosament decorada i llueix amb orgull el títol de Patrimoni Mundial de la Humanitat de la UNESCO. Però no sempre fou així: el Palau va ser una de les últimes extravagàncies del Modernisme i, ja als anys vint, va començar a ser qüestionat fins al punt que els veïns l’anomenaven el “palau de la quincalleria” i els arquitectes de l’època advocaven per enderrocar-lo. Afortunadament, no van aconseguir mai el seu propòsit i el Palau s’ha conservat i ha esdevingut una institució emblemàtica íntimament lligada a la memòria col·lectiva dels barcelonins. El Palau de la Música Catalana va ser inaugurat el 1908 amb un breu concert en el qual es van interpretar peces de Clavé i de Händel. La façana projectada per Domènech i Montaner va sorprendre els barcelonins. D’obra vista, de bella policromia gràcies a l’ús de revestiments de mosaic ceràmic, està presidida a la cantonada per un espectacular grup escultòric de Miquel Blay: una enorme proa de pedra que representa una al·legoria de la música popular. És una obra d’un elevat simbolisme conceptual, amb dos nens i dos ancians abraçant una nimfa mentre sant Jordi els protegeix amb la bandera catalana onejant al vent. La façana també compta amb un mosaic que representa “la balanguera” del poema de Joan Alcover —que avui és l’himne de Mallorca— rodejada dels cantants de l’Orfeó Català. Un altre punt d’interès de l’exterior del Palau són les curioses taquilles, avui en desús, ubicades a l’interior de les columnes que flanquegen la porta principal. Les riqueses continuen a l’interior: el recarregat vestíbul, les voltes revestides de rajola de València i l’escala doble amb balustres de vidre daurat juguen el paper d’aperitiu de l’autèntica joia de l’edifici. A l’interior, la sala de concerts és una embriagadora successió d’escultures, vidrieres policromades, mosaics i elements decoratius que juguen, constantment, amb la percepció de la llum i el color. La imatge més famosa de la sala és l’enorme i espectacular claraboia de vidre acolorit amb forma de campana invertida, d’una tona de pes. Aquesta meravella de l’art sumptuari representa un cor d’àngels femenins encerclant el sol. L’obsessió per la llum de Domènech i Montaner no es limita a la claraboia: va dissenyar la sala amb una estructura d’acer lleugera, creant una espècie de caixa de vidre que filtra la llum exterior a través d’unes vidrieres que recreen l’atmosfera de les catedrals gòtiques i ajuden a donar un cert aire sacre a l’auditori. L’escenari de la sala és, sense cap dubte, l’escultura més espectacular del Palau. El prosceni acull un curiós conjunt realitzat en pedra tosca, dissenyat per Domènech i Montaner però llavorat per Dídac Massana i Pau Gargallo. A l’esquerra, el conjunt mostra un bust de Josep Anselm Clavé i una al·legoria de les flors de maig, que representen la música popular. A la dreta, el bust de Beethoven personifica la música universal. Per damunt del bust de Beethoven, les valquíries de Wagner cavalquen cap a Clavé, simbolitzant la relació de la nova música amb l’antiga cultura musical popular de Catalunya. L’escenari es completa amb un espectacular òrgan de factura alemanya (restaurat el 2004 gràcies a una campanya de subscripció ciutadana) i l’hemicicle dissenyat per Eusebi Arnau i realitzat en trencadís, en què destaquen les divuit escultures que representen els esperits de la música, i un sorprenent escut d’Àustria. Una balconada i una columnata d’influència egípcia contribueixen, modestament, a embellir la perspectiva de la sala, veritable santuari de la música on han actuat intèrprets de la categoria de Rubinstein, Menuhin o Pau Casals. A la sala també cal fixar-se en els motius florals, que presideixen tots els elements ornamentals, tant al sostre com a les vidrieres, i en els llums d’aire medieval, més propis d’un castell que d’una sala de concerts. Altres espais interiors que cal destacar del Palau són la sala de música de cambra, on encara es pot contemplar la primera pedra de l’edifici, i la sala de descans Lluís Millet, potser l’estança que es conserva més fidel al projecte original de Domènech i Montaner.

L’edifici s’alça en el solar de l’antic convent de Sant Francesc de Paula. La reduïda superfície del solar i l’alt preu dels terrenys adjacents a l’època van obligar Domènech i Montaner a encaixar l’auditori en una quadrícula de carrers estrets que en limiten la contemplació global des de l’exterior i a empescar-se-les perquè la caixa de l’escenari fos prou ampla i perquè l’edifici pogués contenir les oficines i els arxius de l’Orfeó.

L’església de l’antic convent, reconvertida en parròquia, va sobreviure fins que va ser enderrocada per emprendre una ampliació. La intervenció, signada per Oscar Tusquets (2003), va bastir en el solar de l’antiga església una plaça que deixa a la vista la immensa vidriera original de Domènech que abans quedava amagada al celobert que hi havia entre l’església i el Palau. La vidriera ha estat flanquejada per dues torres de maó vista, la de la cantonada amb relleus que representen un frondós arbre esculpit en totxana, motius vegetals inspirats en Domènech i Montaner. En el subsòl de la gran plaça s’ha construït el Petit Palau, una nova sala polivalent amb capacitat per a 600 persones.

Juntament amb la Pedrera, el Palau de la Música és considerat un dels exemples suprems del Modernisme català per la seva arquitectura brillant, atrevida i sumptuosament decorada i llueix amb orgull el títol de Patrimoni Mundial de la Humanitat de la UNESCO. Però no sempre fou així: el Palau va ser una de les últimes extravagàncies del Modernisme i, ja als anys vint, va començar a ser qüestionat fins al punt que els veïns l’anomenaven el “palau de la quincalleria” i els arquitectes de l’època advocaven per enderrocar-lo. Afortunadament, no van aconseguir mai el seu propòsit i el Palau s’ha conservat i ha esdevingut una institució emblemàtica íntimament lligada a la memòria col·lectiva dels barcelonins.

El Palau de la Música Catalana va ser inaugurat el 1908 amb un breu concert en el qual es van interpretar peces de Clavé i de Händel. La façana projectada per Domènech i Montaner va sorprendre els barcelonins. D’obra vista, de bella policromia gràcies a l’ús de revestiments de mosaic ceràmic, està presidida a la cantonada per un espectacular grup escultòric de Miquel Blay: una enorme proa de pedra que representa una al·legoria de la música popular. És una obra d’un elevat simbolisme conceptual, amb dos nens i dos ancians abraçant una nimfa mentre sant Jordi els protegeix amb la bandera catalana onejant al vent. La façana també compta amb un mosaic que representa “la balanguera” del poema de Joan Alcover —que avui és l’himne de Mallorca— rodejada dels cantants de l’Orfeó Català. Un altre punt d’interès de l’exterior del Palau són les curioses taquilles, avui en desús, ubicades a l’interior de les columnes que flanquegen la porta principal. Les riqueses continuen a l’interior: el recarregat vestíbul, les voltes revestides de rajola de València i l’escala doble amb balustres de vidre daurat juguen el paper d’aperitiu de l’autèntica joia de l’edifici.

A l’interior, la sala de concerts és una embriagadora successió d’escultures, vidrieres policromades, mosaics i elements decoratius que juguen, constantment, amb la percepció de la llum i el color. La imatge més famosa de la sala és l’enorme i espectacular claraboia de vidre acolorit amb forma de campana invertida, d’una tona de pes. Aquesta meravella de l’art sumptuari representa un cor d’àngels femenins encerclant el sol. L’obsessió per la llum de Domènech i Montaner no es limita a la claraboia: va dissenyar la sala amb una estructura d’acer lleugera, creant una espècie de caixa de vidre que filtra la llum exterior a través d’unes vidrieres que recreen l’atmosfera de les catedrals gòtiques i ajuden a donar un cert aire sacre a l’auditori. L’escenari de la sala és, sense cap dubte, l’escultura més espectacular del Palau. El prosceni acull un curiós conjunt realitzat en pedra tosca, dissenyat per Domènech i Montaner però llavorat per Dídac Massana i Pau Gargallo. A l’esquerra, el conjunt mostra un bust de Josep Anselm Clavé i una al·legoria de les flors de maig, que representen la música popular. A la dreta, el bust de Beethoven personifica la música universal. Per damunt del bust de Beethoven, les valquíries de Wagner cavalquen cap a Clavé, simbolitzant la relació de la nova música amb l’antiga cultura musical popular de Catalunya. L’escenari es completa amb un espectacular òrgan de factura alemanya (restaurat el 2004 gràcies a una campanya de subscripció ciutadana) i l’hemicicle dissenyat per Eusebi Arnau i realitzat en trencadís, en què destaquen les divuit escultures que representen els esperits de la música, i un sorprenent escut d’Àustria. Una balconada i una columnata d’influència egípcia contribueixen, modestament, a embellir la perspectiva de la sala, veritable santuari de la música on han actuat intèrprets de la categoria de Rubinstein, Menuhin o Pau Casals. A la sala també cal fixar-se en els motius florals, que presideixen tots els elements ornamentals, tant al sostre com a les vidrieres, i en els llums d’aire medieval, més propis d’un castell que d’una sala de concerts. Altres espais interiors que cal destacar del Palau són la sala de música de cambra, on encara es pot contemplar la primera pedra de l’edifici, i la sala de descans Lluís Millet, potser l’estança que es conserva més fidel al projecte original de Domènech i Montaner.

Rodejant el Palau pels carrers d’Amadeu Vives i Ortigosa, tornem a la Via Laietana. Davant nostre trobarem un edifici de forma triangular, anomenat CAIXA DE PENSIONS I D’ESTALVIS DE BARCELONA (Via Laietana, 56-58), perquè antiguament va ser la seu de la Fundació ”la Caixa”, i que avui acull una sala del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Aquesta obra neomedieval (Enric Sagnier, 1917) llueix a la façana una escultura de Manuel Fuxà, concebuda com una al·legoria de l’estalvi, i un espectacular arc ogival tancat amb vidrieres policromades. Separat d’aquest pel carrer de Jonqueres, hi ha l’EDIFICI ANNEX DE LA CAIXA DE PENSIONS (Jonqueres, 2), també dissenyat per Sagnier, en el qual l’arquitecte va insistir a utilitzar pedra blanca decorada amb rajoles de València. Tanmateix, ja es constaten unes línies més modernes, més properes als edificis d’oficines actuals; és, de fet, un dels primers exemples d’aquesta mena d’edificis a la nostra ciutat.

Creuem la Via Laietana i girem a mà dreta, cap a la plaça d’Urquinaona. Des d’aquesta plaça, la Ruta segueix a l’esquerra, camí de la plaça de Catalunya, centre neuràlgic de la ciutat. La construcció d’aquesta monumental plaça circular es va iniciar el 1925 després de mig segle de diferents litigis entre l’Ajuntament, l’Estat i els propietaris particulars dels terrenys, que durant anys van ser la frontera entre l’antiga ciutat emmurallada i la nova urbs que s’expandia pel pla. El disseny definitiu de la plaça va ser signat per Francesc de Paula Nebot, que es va limitar a transformar un projecte anterior de Puig i Cadafalch, que aleshores es veia condemnat a l’ostracisme pel règim militar de Primo de Rivera. Precisament podem observar a la plaça, a la cantonada amb rambla de Catalunya, una obra de Josep Puig i Cadafalch realitzada el 1921 dins els cànons del classicisme modern: la CASA PICH I PON (plaça de Catalunya, 9). La plaça de Catalunya marca l’inici del passeig de Gràcia i de l’Eixample, l’autèntic hàbitat del Modernisme barceloní. Al mig de la plaça hi ha l’Oficina d’Informació de Turisme de Barcelona, punt d’inici dels itineraris Walking Tours Modernisme i seu d’un dels tres centres del Modernisme de Barcelona. El Centre, on amb aquesta guia podreu obtenir gratuïtament els vals de descompte de la Ruta del Modernisme, està especialitzat en informació sobre aquest moviment i a la botiga s’hi poden comprar productes relacionats amb el Modernisme.

Centre d’Informació de Turisme de Barcelona - Centre del Modernisme

Barcelona Walking Tours

Adreça
Centre d’Informació de Turisme de Barcelona. Pl. de Catalunya, 17, soterrani.

Horari
Itineraris Barcelona Walking Tours Modernisme:

Anglès:

D'abril a octubre, dimecres i divendres a les 18 h.

De novembre a març, dimecres i divendres a les 15.30h.

Francès:

D'abril a octubre diumenges a les 10.30h.

Català i castellà:

D'abril a octubre diumenges a les 12h.

L’1/1, 6/1, 14/4, 1/11, 6/12 i 8/12 no es fan itineraris.

Centre d’Informació de Turisme de Barcelona: de dilluns a diumenge de 8.30 a 20.30h.
Informació
Tel.: 932 853 832. www.barcelonaturisme.com
Preus i descompte
Preus.

Adults: 16,00 €.

Nens (de 0 a 12 anys): gratuït.

Descompte de la Ruta del Modernisme: 20% sobre la tarifa d’adults.
Projecte de Cerdà per a l’Eixample
Casa Llorenç Camprubí
Casa Pascual i Pons

El passeig de Gràcia és la columna vertebral de l’Eixample. És un bulevard on es barregen cases particulars, oficines i bancs, cinemes, establiments de prestigi, cafès i bona part de les joies del Modernisme. Antigament, el passeig era un simple camí de terra que comunicava les muralles de Barcelona amb la veïna vila de Gràcia. Aquesta condició va començar a canviar el 1827 quan va ser convertit en un passeig arbrat. El 1852 el passeig va estrenar els primers fanals de gas i el 1853, es van inaugurar, en el tram comprès entre els actuals carrers d’Aragó i de Mallorca, els Camps Elisis, una àmplia zona d’oci que comptava amb jardins, cantines, berenadors, sales de festa, muntanyes russes i un auditori a l’aire lliure. El 1872 s’hi va instal·lar la primera línia de tramvies de cavalls, i a partir de la dècada de 1890 va esdevenir el nou centre residencial de l’alta burgesia.

L’Eixample
La Barcelona de l’Eixample es va començar a gestar a mitjan segle XIX. El 1854, la ciutat va aconseguir l’autorització governamental necessària per enderrocar les muralles que envoltaven Barcelona. Les muralles, poc estimades pels barcelonins perquè després de 1714 havien estat usades per controlar i reprimir la ciutat més que no per defensar-la, s’aixecaven on avui hi ha l’avinguda del Paral·lel i les rondes de Sant Pau, de Sant Antoni, de la Universitat, de Sant Pere i el passeig de Lluís Companys. Tanmateix, i malgrat els escamots de voluntaris que es van apuntar amb entusiasme a picar pedra, les odiades parets no van caure immediatament. L’enderroc va durar gairebé deu anys i va ser dut a terme a consciència. Quatre anys després, el 1859, amb les muralles a mig enderrocar, es va iniciar la urbanització de la zona entre la Barcelona vella i el pla on es trobaven els antics municipis de Gràcia, Sants, Les Corts, Sant Gervasi de Cassoles i Sant Martí de Provençals. Aquesta zona inicial de l’Eixample coincidia amb la zona de seguretat militar de dos quilòmetres (la distància d’abast dels projectils dels canons) que rodejava les muralles de la ciutat.

L’Eixample es caracteritza per la seva trama urbana en forma de quadrícula, dissenyada per l’enginyer i urbanista Ildefons Cerdà el 1859. El disseny de Cerdà recordava lleugerament el París que Haussman va dissenyar per a Napoleó III, amb amplis bulevards que tallaven literalment el centre antic de la capital francesa. La principal diferència era que a Cerdà no li calia esponjar cap nucli urbà. S’enfrontava amb una extensa zona de camp obert, un autèntic somni per a qualsevol urbanista. Cerdà, home d’inspiració socialista, va idear una quadrícula urbana on cada bloc representés la societat i permetés la convivència de burgesos, artesans, comerciants i obrers en una ciutat sense jerarquies. Tanmateix, aquest ideal de Cerdà mai no va anar més enllà de la utopia. Les lleis immobiliàries van fer que, ràpidament, unes zones de l’Eixample fossin més cares i exclusives que d’altres. La frontera la marcava la línia de ferrocarril que, des de 1863, unia la plaça de Catalunya i el poble de Sarrià per l’actual carrer de Balmes (soterrada el 1929, actualment és la línia U6 i U7 dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya). A l’esquerra de les vies, el terreny era més barat, i a la dreta, molt més car. Per tant, l’arquitectura modernista, al servei de la vanitat de la pròspera burgesia del moment, es concentra majoritàriament al barri anomenat Dreta de l’Eixample.

Aquesta divergència entre el projecte de Cerdà i la realitat no és l’única que ha viscut l’Eixample. Cerdà va projectar 550 illes de cases separades per carrers de vint metres: illes obertes a amplis jardins interiors i amb les cantonades retallades en xamfrans de 45 graus. La funció dels xamfrans era deixar prou espai de gir als vehicles de transport públic i crear un lloc per a la càrrega i descàrrega de mercaderies. Però amb l’excepció dels xamfrans, no s’ha acomplert cap de les previsions originals. Les illes de cases actuals estan tancades i els patis amb jardins de l’interior de les illes han desaparegut gairebé del tot, ocupats per magatzems o garatges. Ni els disset metres d’alçada màxima ni els 4.000 m2 de superfície edificable previstos per Cerdà tampoc no van ser respectats. Els promotors immobiliaris es van saltar la previsió de l’urbanista i van elevar la superfície edificable fins als 16.000 m2.

La construcció del nou barri projectat per Cerdà, iniciada el 1860, va ser lenta i discontínua. Els primers edificis de l’Eixample van ser els que van ocupar les quatre cantonades de la confluència dels carrers de Roger de Llúria i del Consell de Cent (avui se’n conserven encara tres). El 1872, tan sols hi havia uns mil habitatges concentrats gairebé exclusivament a la zona entre el passeig de Gràcia i els carrers del Consell de Cent, de Casp i de Bailèn. Unes mil cases on van viure els primers 40.000 habitants d’un barri, l’Eixample, que no va començar a créixer de manera sostinguda fins a 1880, coincidint amb una nova generació d’arquitectes, més ambiciosos i amb més talent que els seus predecessors, que van encapçalar-ne la construcció. Aquests arquitectes (amb Gaudí, Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner al capdavant) van convertir l’Eixample en un autèntic museu a l’aire lliure construint habitatges ventilats, assolellats i ben distribuïts; funcionals, que en diríem avui dia. En resum, les cases de l’Eixample van ser les cases més modernes dels albors del segle XX, i malgrat les alteracions del projecte de Cerdà, l’Eixample és avui una de les àrees urbanes més interessants d’Europa. En els darrers anys s’han recuperat alguns interiors d’illa per iniciativa de l’Ajuntament.


El seu caràcter de zona acomodada es mostra en un dels elements més singulars del passeig: els seus trenta-un bancs-fanals, projectats el 1906 per Pere Falqués (punt (55) de la Ruta) i que actualment passen una mica desapercebuts entre el mobiliari urbà i la marea de trànsit que envaeix diàriament el passeig de Gràcia. Un altre dels elements característics són els panots de la voravia, copiats de les rajoles dissenyades per Gaudí, pensades per al terra de la Casa Batlló i que es van instal·lar finalment a les cuines dels pisos de la Pedrera. L’any 2002 l’Ajuntament va pavimentar el passeig de Gràcia amb aquests panots, unes llosetes hexagonals idèntiques, monocromes, que descobreixen motius marins quan se les contempla en conjunts de sis peces: un pop, un cargol i una estrella de mar. La rajola original, produïda per l’empresa Escofet, va ser un dels primers paviments decorats projectats per ser produïts en sèrie.

Les meravelles arquitectòniques del passeig de Gràcia comencen gairebé des del principi amb la CASA PASCUAL I PONS (25) (passeig de Gràcia, 2-4), (en tancar aquesta edició s’iniciava la seva restauració) l’obra més gòtica d’Enric Sagnier i Villavecchia, un dels arquitectes més prolífics del Modernisme barceloní. El principal interès de l’edifici és a l’interior: unes vidrieres emplomades que representen personatges medievals, visibles des de l’exterior; l’escala amb ornaments escultòrics i llums de ferro i vidre; i una noble xemeneia de fusta. Construïda el 1890-1891, la Casa Pascual i Pons estava composta originàriament per dues cases independents concebudes de forma unitària per explotar la seva excepcional situació urbanística, a la cantonada de la plaça de Catalunya amb el passeig de Gràcia. El conjunt es va reformar en profunditat el 1984. Seguim pel passeig de Gràcia fins al carrer de Casp, per on val la pena desviar-se uns minuts.

Casa Calvet
Cases Rocamora
Casa Gerónimo Granell
Farmàcia Madroñal

El primer immoble destacable que ens surt al pas en aquest tram de la Ruta és la modernista CASA LLORENÇ CAMPRUBÍ (26) (Casp, 22), obra d’Adolf Ruiz i Casamitjana (1901). Amb una remarcable tribuna que ocupa el principal i el primer pis de la finca, la Casa Camprubí és un bon exemple de l’obra de Ruiz de finals de segle, una època en què aquest arquitecte va realitzar una interpretació molt personal d’un ampli repertori de formes i elements neogòtics. La següent cita de la nostra desviació pel carrer de Casp és la CASA SALVADÓ (Casp, 46), una alternativa eclèctica de Juli Batllevell construïda en un moment (1904) i en una zona de la ciutat dominats pel Modernisme. Al portal del costat hi ha la CASA CALVET (27) (Casp, 48), obra d’Antoni Gaudí. L’arquitecte va iniciar el seu primer edifici d’habitatges el 1898 en ple Eixample, i en una línia que va ser àmpliament seguida per autors d’altres cases amb profusió d’elements barrocs o rococós, com les formes ondulades i el peculiar tractament de la irregular superfície de pedra arenosa de Montjuïc, els balcons o les tribunes. A la Casa Calvet, Gaudí va donar un tractament diferenciat a cadascun dels elements que conformen l’edifici. La façana està presidida per una tribuna barroca amb baranes de ferro forjat i relleus que representen diferents tipus de bolets en homenatge a l’afició a la micologia d’Eduard Calvet, el primer propietari de l’immoble. La decoració de la tribuna inclou un escut de Catalunya i la representació d’un xiprer, símbol d’hospitalitat. Val la pena fixar-se també en el vestíbul de l’entrada i el dels baixos, actualment transformats en el restaurant Casa Calvet (cal reservar taula: tel. 934 124 012. Per a més informació veieu Sortim, la guia de bars i restaurants modernistes). A l’interior del restaurant es conserva el mobiliari del despatx original del negoci tèxtil dels Calvet. Entre altres peces destaquen els llums, els bancs del rebedor i els bancs de cortesia adossats al mur, les mampares de fusta que separaven els diferents despatxos, les baldes i les bigues del sostre.

De tornada al passeig de Gràcia, ens trobem amb les CASES ROCAMORA (28) (passeig de Gràcia, 6-14). Aquest edifici és, juntament amb la Casa de les Punxes, de Puig i Cadafalch, un dels conjunts arquitectònics més grans de tot l’Eixample. Al contrari del que era habitual a l’època, el solar no va ser dividit en diferents immobles, sinó que es va construir un únic volum arquitectònic per emfatitzar la magnificència de l’edifici. L’obra, de marcat estil neogòtic, va ser firmada el 1914 pels germans Bassegoda (Joaquim i Bonaventura), que van dedicar una atenció especial al tractament de la pedra de la façana i al singular conjunt de tribunes a la cantonada amb el carrer de Casp.

La Ruta prossegueix passeig de Gràcia amunt fins a arribar a la Gran Via de les Corts Catalanes, una de les artèries viàries que Cerdà va projectar per travessar i comunicar tota la quadrícula de l’Eixample —les altres dues són la Diagonal i la Meridiana. L’encreuament amb el passeig de Gràcia està presidit per dos edificis singulars, tot i no ser modernistes. A l’esquerra trobem el PALAU MARCET (passeig de Gràcia, 13), un palau urbà construït el 1887 per Tiberi Sabater i que uns anys més tard, el 1934, va ser transformat en un teatre que avui són sales de cinema. A la dreta es pot contemplar l’ondulada i racionalista façana decorada amb pavesos de vidre de la JOIERIA ROCA (passeig de Gràcia, 18), una botiga dissenyada per Josep Lluís Sert el 1934.

Casa Golferichs
Farmàcia Mestre
Casa de la Lactància
Casa Fajol

Una desviació a l’esquerra per la Gran Via de les Corts Catalanes en direcció a la plaça d’Espanya ens condueix a diversos edificis d’interès. Primer, però, ens trobem amb l’eclèctica CASA PIA BATLLÓ (rambla de Catalunya, 17), un edifici neogòtic de Josep Vilaseca (1896) que fa cantonada i està rematat per dues torres de ceràmica vidrada, coronades per miradors de ferro forjat. Després de passar el monumental cinema Coliseum i l’edifici neoclàssic de la Universitat de Barcelona (Elies Rogent, 1861), trobem a la banda de mar la CASA GERÓNIMO GRANELL (29) (Gran Via de les Corts Catalanes, 582), de l’arquitecte Gerónimo F. Granell i Barrera, edifici que ha estat totalment restaurat l’any 2004 ressaltant els elements modernistes originals de 1902, entre els que destaca la tribuna que trenca de forma deliciosa la simetria de la façana.

Més endavant, a la cantonada amb Villarroel, podem contemplar un CONJUNT DE TRES EDIFICIS (30) (Gran Via de les Corts Catalanes, 536-542 / Villarroel, 49-51), modernistes però d’autor desconegut, on hi ha la FARMÀCIA MESTRE que manté gran part de la decoració original de 1903, especialment a les portes i als aparadors. Dues travessies més enllà, a la cantonada amb el carrer del Comte Borrell, val la pena dedicar uns moments a la FARMÀCIA MADROÑAL (Comte Borrell, 133), botiga de 1901 amb elements modernistes. Molt a prop, a la banda de muntanya, arribem a la CASA GOLFERICHS (31) (Gran Via de les Corts Catalanes, 491), un xalet modernista construït el 1901 per Joan Rubió i Bellvé per a Macari Golferichs, un comerciant de fusta exòtica. Convertida després de la Guerra Civil en escola religiosa, la va adquirir a finals dels seixanta un promotor privat amb la intenció d’enderrocar-la i construir-hi pisos, però les insistents protestes veïnals van evitar que “el Xalet” —com se l’anomena al barri— desaparegués a mans de l’especulació. L’any 1980 l’Ajuntament de Barcelona en va obtenir la propietat per fer-ne un centre cívic i va realitzar-hi intervencions fins que el 2004 es va completar la restauració.

Seguint per la mateixa vorera trobem la CASA DE LA LACTÀNCIA (32) (Gran Via de les Corts Catalanes, 475-477), un bonic edifici de tons blaus amb un relleu escultòric que recorda el seu ús primitiu. La casa, projectada per Antoni de Falguera i Sivilla i Pere Falqués i Urpí entre 1908 i 1913, destaca pel pati central decorat amb ceràmiques i cobert per una claraboia que li dóna molta lluminositat.

Arribant a la plaça d’Espanya, passem per la CASA FAJOL (33) (Llançà, 20), de Josep Graner i Prat (1912), coneguda popularment com “la casa de la papallona” pel coronament de trencadís que representa una papallona de descomunals línies corbes i que fa singular aquest edifici.

Per la Gran Via de les Corts Catalanes arribem a la plaça d’Espanya, punt de confluència d’importants artèries de la ciutat, i entrem al districte de Sants-Montjuïc, una zona d’aroma tradicional on encara es respira el passat industrial i obrer. Potser per aquesta raó el Modernisme amb prou feines hi va deixar empremta, excepte en alguns edificis emblemàtics. Al centre de la plaça hi ha la FONT COMMEMORATIVA DE L’EXPOSICIÓ DE 1929 (plaça d’Espanya, s/n), de Josep M. Jujol, construïda per la plaça d’entrada a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, tot i que no es va acabar a temps per a l’exposició. La font, considerada d’estil eclèctic, presenta grups escultòrics de Miquel Blay i dels germans Miquel i Llucià Oslé.


Casa Golferichs
Palau Nacional
MNAC - Ramon Casas, 1893 – Estudi

Pugem al Palau Nacional per l’avinguda de la Reina Maria Cristina; si aquesta avinguda és tancada al públic a causa de la Fira de Barcelona podem anar pel carrer de Mèxic (consulteu al tel.: 010). Seguim amunt per les ESCALES I EL MIRADOR DEL PALAU NACIONAL, eix central de l’Exposició de 1929 projectat per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, amb tres places disposades a diferents nivells, unides pels trams d’escales i per una caiguda d’aigua en cascades al centre, tot seguint una acurada simetria.

 

www.pi2.com