Ajuntament de Barcelona Institut del Paisatje Urbà
Home e-mail Info
  català      español      english      français   
Ruta del Modernisme de Barcelona
Ruta 5, Casa Fuster (75) – Park Güell (83)
Pag >> 1 , 2 , 3 , 4 , 5 , 6

Als baixos de l’edifici va funcionar, durant molts anys, el mític Cafè Vienès que, juntament amb la sala de ball El Danubio, al soterrani, era un centre de trobada privilegiat de la ciutat. El 2004 l’empresa Hoteles Center, que va comprar la casa i va realitzar-hi una acurada i respectuosa rehabilitació per convertir-la en un hotel de gran luxe, va reobrir el Cafè Vienès (per a més informació veieu Sortim, la guia de bars i restaurants modernistes).
Casa Fuster - Exterior del cafè Vienès
Casa Fuster - Interior del cafè Vienès
Palau del Baró de Quadras - Vestíbul
Palau de Baró de Quadras. Façana posterior

De tornada a la Diagonal, i en direcció al passeig de Sant Joan, la Ruta passa per un altre edifici de Josep Puig i Cadafalch, el PALAU DEL BARÓ DE QUADRAS. (76) Aquest palau, construït entre el 1904 i el 1906, allotja avui l’Institut Ramon Llull organisme públic creat amb l'objectiu de promoure a l'exterior els estudis de llengua i cultura catalanes, i la producció cultural catalana. L’edifici és tota una lliçó de creativitat i elegància de Puig i Cadafalch. Tot és exemplar: des de la reixa de la porta fins als interiors, amb un vestíbul molt ornamentat, i la façana, que conjumina formes gòtiques i plateresques, amb una abundant decoració floral. Una de les curiositats és la doble façana de l’edifici: la de la Diagonal accentua el caràcter noble i singular del palau, mentre que la del darrere (carrer del Rosselló) evidencia el caràcter de casa d’habitatges. L’interior té un regust oriental gràcies als mosaics romans, les policromies sobre fusta, els esgrafiats i les gelosies de fusta.

Palau del Baró de Quadras

Adreça
Av. Diagonal, 373.
Horaris:
Visites dimecres i dissabtes (excepte festius):

    11 h anglès

    12 h català

    13 h castellà
Informació:
Tel.: 670 466 260.

www.casessingulars.com
Preus i descomptes:
Entrada general: 12 €.

Descompte de la Ruta del Modernisme: 20%.
Observacions:
.
Descripció
Aquest palau, construït entre el 1904 i el 1906, allotja avui l'Institut Ramon Llull, organisme públic creat amb l'objectiu de promoure a l'exterior els estudis de llengua i cultura catalanes, i la producció cultural catalana. L’edifici és tota una lliçó de creativitat i elegància de Puig i Cadafalch. Tot és exemplar: des de la reixa de la porta fins als interiors, amb un vestíbul molt ornamentat, i la façana, que conjumina formes gòtiques i plateresques, amb una abundant decoració floral. Una de les curiositats és la doble façana de l’edifici: la de la Diagonal accentua el caràcter noble i singular del palau, mentre que la del darrere (carrer del Rosselló) evidencia el caràcter de casa d’habitatges. L’interior té un regust oriental gràcies als mosaics romans, les policromies sobre fusta, els esgrafiats i les gelosies de fusta.

A la vorera del davant s’alça la CASA COMALAT (77) (Diagonal, 442), obra insòlita de Salvador Valeri i Popurull (1909-1911), de clares influències gaudinianes. Destaquen especialment les façanes: la principal, simètrica i urbana, i la posterior (carrer de Còrsega), menys formal, policromada i decorada amb unes curioses galeries de fusta amb persianes i ceràmiques de colors. L’interior no es queda curt: a més dels esplèndids paviments de mosaic allotja un mobiliari exquisit, de formes extremades, en particular els bancs i els llums del vestíbul.

Palau de Baró de Quadras - Façana principal
Casa Comalat - Façana posterior
Casa Terrades Casa Terrades
Casa Terrades

Per la mateixa vorera de la Diagonal arribem, a la confluència amb els carrers de Rosselló i Roger de Llúria, a la CASA TERRADES (78) (Diagonal, 416-420). Aquest edifici, conegut popularment com la CASA DE LES PUNXES, va ser construït entre el 1903 i el 1905 per Josep Puig i Cadafalch. La Casa de les Punxes té una silueta característica i és una de les obres més famoses del Modernisme. L’edifici s’alça sobre un extens solar que era propietat de les germanes Terrades i està format per tres cases d’habitatges, tot i que sembla un bloc uniforme. En construir-lo, Puig i Cadafalch va estilitzar al màxim els seus típics elements d’inspiració medieval, reforçant-los fins al punt que la casa sembla un castell. L’edifici té quatre torres rodones rematades amb agulles còniques —les “punxes”—, una torre principal amb cimbori i una legió de tribunes i miradors d’estil gòtic flamíger. L’escriptor australià Robert Hughes la descriu al seu llibre Barcelona com “un barreja entre una casa gremial flamenca i un castell del boig Lluís II de Baviera”. A la seva espectacular façana de maó, tret de la planta baixa, que és de pedra, destaquen els forjats, els balcons i els plafons de ceràmica amb motius patriòtics. El més gran i més conegut d’aquests plafons és el que representa sant Jordi, amb la llegenda “Sant Patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat”, que va ser considerat per alguns una provocació. L’histriònic polític espanyolista de l’època, Alejandro Lerroux, va qualificar aquest plafó de “crim contra la nació” (espanyola, en aquest cas), però l’art va prevaler per sobre la política i l’escut va sobreviure, fins i tot durant el feixisme, amb una comissaria de policia al davant.

Casa Terrades
Casa Terrades
Casa Macaya
Casa Macaya

Seguint per la Diagonal arribem a la plaça Mossèn Jacint Verdaguer, presidida pel monument a aquest poeta català, projectat el 1914 per un Josep M. Pericas que ja evolucionava allunyant-se del Modernisme, i amb estàtua de Joan Borrell i relleus dels germans Oslé. Des d’aquesta plaça es veu la CASA MACAYA (79) (passeig de Sant Joan, 108), residència urbana construïda per Josep Puig i Cadafalch entre el 1899 i el 1901. La façana blanca del palau, culminada per dues torrasses laterals, llueix uns esgrafiats i unes obertures amb decoració escultòrica on destaquen els capitells d’Eusebi Arnau amb temes molt contemporanis (com el ciclista que hi ha al costat de la porta principal). L’exquisida decoració de l’interior s’ha perdut gairebé del tot, tret del vestíbul, decorat amb esgrafiats i rajoles, i del pati presidit per una escala oberta al més pur estil dels palaus medievals barcelonins.

Reprenent la Diagonal en direcció a la plaça de les Glòries trobem, a la cantonada amb el carrer de Sicília, la CASA PLANELLS (80) (Diagonal, 332), una original edificació de formes arrodonides construïda del 1923 al 1924 per Josep Maria Jujol i Gibert, deixeble de Gaudí. Molts especialistes consideren aquesta casa l’última obra del Modernisme a Barcelona, i la influència dels nous corrents racionalistes hi és evident. Jujol va solucionar de forma admirable l’aprofitament d’un petit solar per dissenyar uns pulcres pisos dúplex comunicats per una escala interior de cargol.

Pujant pel carrer de Sicília i girant a la dreta per Mallorca arribem al TEMPLE EXPIATORI DE LA SAGRADA FAMÍLIA. (81) Gaudí va ser un arquitecte únic a la seva època, entre altres raons, pel fet que va ser un dels pocs a tenir un encàrrec que li durés tota la vida —i fins i tot més enllà: la Sagrada Família. Aquest temple excel·leix per la seva originalitat, per l’ambició que demostra i per les seves gegantines dimensions.

Basílica de la Sagrada Família

Adreça
Mallorca, 401.
Horaris
Obert tots els dies de l’any.

D’octubre a març, de 9 a 18 hores.

D’abril a setembre, de 9 a 20 hores.

25 i 26 de desembre i 1 i 6 de gener de 9 a 14h.
Informació
Tel.: 932 080 414. www.sagradafamilia.org
Observacions
Els horaris poden variar; s’aconsella que els comproveu prèviament.
Preus i descompte
Adults: 18,00 €.

Adults amb visita guiada: 24,00€.

Adults amb audioguia: 22,00€.

Menors de 18 anys, estudiants i jubilats: 16,00 €.

Menors de 18 anys, estudiants i jubilat amb visita guiada o audioguia: 16,50€.

On line:

Adults 15€.

Menors de 18 anys, estudiants i jubilats: 13,00 €.

Grups: reserva obligatòria. De dilluns a divendres, de 9 a 14 h. Tel.: 934 572 284. 

Menors de 10 anys: entrada gratuïta.

Descompte de la Ruta del Modernisme:

1,00€ en el preu de l’entrada Top Views.

1,00€ en el preu de l’entrada Audiotour.
Descripció
Gaudí va ser un arquitecte únic a la seva època, entre altres raons, pel fet que va ser un dels pocs a tenir un encàrrec que li durés tota la vida —i fins i tot més enllà: la Sagrada Família. Aquest temple excel·leix per la seva originalitat, per l’ambició que demostra i per les seves gegantines dimensions. L’origen del temple expiatori de la Sagrada Família es remunta a 1869, quan Josep M. Bocabella, fundador de l’Associació Josefina, dedicada a propagar la devoció a sant Josep, va tenir la idea d’aixecar un temple en honor de la Sagrada Família (sant Josep, la Verge Maria i Jesús Crist). Bocabella va comprar el solar i el 1882 hi va iniciar la construcció d’una església d’estil neogòtic amb l’objectiu d’erigir una catedral dels pobres que contrarrestés el radicalisme polític de la classe obrera de Barcelona, la ciutat que el pensador anarquista Mikhaïl Bakunin havia assenyalat com la més revolucionària de totes les ciutats europees. Tanmateix, amb el temps el temple va adquirir un significat ben diferent a mesura que el catalanisme més conservador s’identificava amb el projecte. El primer arquitecte del temple va ser Francesc de Paula Villar, però la manca d’entesa amb Bocabella va comportar que aquest fes un canvi de plans radical. Villar fou acomiadat i substituït per Antoni Gaudí, que va acabar la cripta i va presentar un nou projecte molt més ambiciós: construir una catedral amb una gran torre central dedicada al Salvador de 170 metres d’alçària. La idea va entusiasmar al devot Bocabella i Gaudí es va posar mans a l’obra ràpidament. El 1891 es van iniciar les obres de la façana del Naixement: trenta-quatre anys després, Gaudí tot just acabava el primer dels quatre campanars que s’alcen en aquesta banda. Els altres tres ja es van finalitzar després de la mort de l’arquitecte.

La Sagrada Família es pot considerar com una Bíblia en pedra gràcies al gran nombre de símbols cristians que Gaudí va plasmar a les façanes, en les quals hi ha —o hi haurà— des d’Adam i Eva fins als dotze apòstols, passant pels episodis principals de la vida de Jesús, així com tots els grans símbols de l’Antic Testament. La Sagrada Família és, en definitiva, un monument que podria ser “llegit” com una iniciació completa en la religió catòlica. La importància d’aquest edifici no és, però, exclusivament religiosa. És també el “llibre de Gaudí”, la lliçó més clara de la seva forma de construir, una mena de testament en què Gaudí va aplicar totes les solucions estructurals que va estudiar i provar en les seves diferents obres, i on novament va homenatjar la natura, que ell anomenava “la millor constructora” i sempre va intentar imitar. Per exemple, el temple es recolza en columnes inclinades sostingudes en petits fragments de volta hiperbòlica que produeixen l’efecte d’un bosc.

La façana del Naixement, al carrer de la Marina, és la gran obra figurativa de Gaudí. Gairebé acabada per l’arquitecte mateix, intenta expressar i comunicar l’alegria de la creació pel naixement de Jesús. A l’arquivolta central, es poden veure Jesús, Josep i Maria sota l’estrella d’Orient i entre el bou i l’ase, rodejats d’àngels, músics i cantants. Si se n’examina la decoració amb deteniment, es poden localitzar fins un centenar d’espècies vegetals diferents, i encara un altre centenar d’animals representats escultòricament a les arquivoltes i fornícules. Aquesta façana té tres portes. La central és la porta de la Caritat, en la qual es presenten els noms de la genealogia de Crist, la serp amb la poma, el nen Jesús amb el bou i la mula, i els signes del Zodíac tal com estaven el dia del naixement de Jesús. A la banda esquerra hi ha la porta de l’Esperança, on es representen les noces de Josep i Maria, els degollaments del dia dels innocents i la fugida a Egipte, i una representació de la muntanya de Montserrat amb la inscripció “Salveu-nos”. A la banda oposada, hi trobem la porta de la Fe, on hi ha representats l’episodi de la Visitació, i Jesús entre els doctors del temple i en el seu banc de fuster. Als pinacles d’aquesta façana es veuen espigues i raïms i la imatge de Maria segons el dogma de la Immaculada.

La façana del carrer de Sardenya és la contraposició a la façana del Naixement. Aquesta façana inclou un centenar llarg d’escultures contemporànies que, realitzades per l’escultor Josep Maria Subirachs seguint els esbossos de Gaudí, evoquen la passió i mort de Crist. La desolació, la nuesa, el dolor, el sacrifici i la mort presideixen la passió de Crist per anunciar la seva resurrecció i ascensió al cel. Gaudí repetia que, si hagués començat per aquesta façana, la gent hagués renegat de la Sagrada Família. En contrast amb la decorada, ornamentada i turgent façana del Naixement, la porta de la Passió és dura i de línies acusades; pelada, com si estigués feta d’ossos. Rere un pòrtic que suporten sis grans columnes inclinades, talment com els troncs de grans sequoies, s’alça un immens frontó amb divuit columnes més petites. La manca de decoració concentra la tragèdia en els fets principals, plens de dramatisme, presidits per la figura del Crist nu en el moment de la seva mort.

Falta per construir la façana principal, que segons el projecte de Gaudí mirava al mar per sobre del carrer de Mallorca, el qual quedava cobert per una gran plaça que donava a una immensa escalinata que ocuparia el que avui és l’illa de cases situada davant del temple. El que comença a prendre forma són uns espais totalment nous que constitueixen les naus del temple, on es perceben solucions geomètriques i estructurals insòlites. Les naus són el resultat d’anys d’estudi i reflexió. Cap a 1910, Gaudí en va iniciar els esbossos i posteriorment va incorporar-hi l’experiència adquirida a la capella de la Colònia Güell: una solució amb columnes lleugerament helicoïdals, arcs i voltes paraboloides hiperbòliques. Tanmateix, el descobriment de la lluminositat de la hipèrbole va portar Gaudí a utilitzar una creueria de cúpules còncavo-convexes que s’acorden amb columnes, murs i finestrals i que, materialitzades en una escala 1/10, constitueixen la visió del bosc que amb freqüència li servia d’imatge per explicar el seu projecte.

El museu del temple guarda la història de la seva construcció en plànols de situació, fotografies de monuments de la construcció, fragments de maquetes, iconografia i treballs en ferro forjat, fusta i metall dissenyats per Gaudí, a més de fotografies i un audiovisual sobre altres edificis del mateix arquitecte. També es poden veure maquetes de la nau central i de les façanes. Com a elements més significatius, s’exposa la maqueta que Gaudí va utilitzar per calcular l’estructura de l’església de la Colònia Güell i una vintena de dibuixos originals de l’arquitecte. També hi ha fotografies d’elements que va dissenyar i que es van modelar als tallers del temple. Una de les instal·lacions annexes són les Escoles de la Sagrada Família, un senzill edifici curvilini amb l’empremta de Gaudí que va enlluernar Le Corbusier per la seva tècnica agosarada. Aquestes escoles, destinades originalment a ensenyar els fills dels paletes que treballaven a l’obra, són un edifici innovador en què Gaudí no va utilitzar el ferro i va realitzar totes les estructures amb maó, aconseguint la màxima plasticitat amb un material molt barat.

Casa Macaya
Casa Planells
Sagrada Família - Façana de la Passió
Sagrada Família - Escala de cargol
Sagrada Família - Detall de la façana del Naixement
Sagrada Família - Escoles, mitjan segle XX
Sagrada Família
Sagrada Família - Façana del Naixement


L’origen del temple expiatori de la Sagrada Família es remunta a 1869, quan Josep M. Bocabella, fundador de l’Associació Josefina, dedicada a propagar la devoció a sant Josep, va tenir la idea d’aixecar un temple en honor de la Sagrada Família (sant Josep, la Verge Maria i Jesús Crist). Bocabella va comprar el solar i el 1882 hi va iniciar la construcció d’una església d’estil neogòtic amb l’objectiu d’erigir una catedral dels pobres que contrarrestés el radicalisme polític de la classe obrera de Barcelona, la ciutat que el pensador anarquista Mikhaïl Bakunin havia assenyalat com la més revolucionària de totes les ciutats europees. Tanmateix, amb el temps el temple va adquirir un significat ben diferent a mesura que el catalanisme més conservador s’identificava amb el projecte. El primer arquitecte del temple va ser Francesc de Paula Villar, però la manca d’entesa amb Bocabella va comportar que aquest fes un canvi de plans radical. Villar fou acomiadat i substituït per Antoni Gaudí, que va acabar la cripta i va presentar un nou projecte molt més ambiciós: construir una catedral amb una gran torre central dedicada al Salvador de 170 metres d’alçària. La idea va entusiasmar al devot Bocabella i Gaudí es va posar mans a l’obra ràpidament. El 1891 es van iniciar les obres de la façana del Naixement: trenta-quatre anys després, Gaudí tot just acabava el primer dels quatre campanars que s’alcen en aquesta banda. Els altres tres ja es van finalitzar després de la mort de l’arquitecte.

La Sagrada Família es pot considerar com una Bíblia en pedra gràcies al gran nombre de símbols cristians que Gaudí va plasmar a les façanes, en les quals hi ha —o hi haurà— des d’Adam i Eva fins als dotze apòstols, passant pels episodis principals de la vida de Jesús, així com tots els grans símbols e l’Antic Testament. La Sagrada Família és, en definitiva, un monument que podria ser “llegit” com una iniciació completa en la religió catòlica. La importància d’aquest edifici no és, però, exclusivament religiosa. És també el “llibre de Gaudí”, la lliçó més clara de la seva forma de construir, una mena de testament en què Gaudí va aplicar totes les solucions estructurals que va estudiar i provar en les seves diferents obres, i on novament va homenatjar la natura, que ell anomenava “la millor constructora” i sempre va intentar imitar. Per exemple, el temple es recolza en columnes inclinades sostingudes en petits fragments de volta hiperbòlica que produeixen l’efecte d’un bosc.

La façana del Naixement, al carrer de la Marina, és la gran obra figurativa de Gaudí. Gairebé acabada per l’arquitecte mateix, intenta expressar i comunicar l’alegria de la creació pel naixement de Jesús. A l’arquivolta central, es poden veure Jesús, Josep i Maria sota l’estrella d’Orient i entre el bou i l’ase, rodejats d’àngels, músics i cantants. Si se n’examina la decoració amb deteniment, es poden localitzar fins un centenar d’espècies vegetals diferents, i encara un altre centenar d’animals representats escultòricament a les arquivoltes i fornícules. Aquesta façana té tres portes. La central és la porta de la Caritat, en la qual es presenten els noms de la genealogia de Crist, la serp amb la poma, el nen Jesús amb el bou i la mula, i els signes del Zodíac tal com estaven el dia del naixement de Jesús. A la banda esquerra hi ha la porta de l’Esperança, on es representen les noces de Josep i Maria, els degollaments del dia dels innocents i la fugida a Egipte, i una representació de la muntanya de Montserrat amb la inscripció “Salveu-nos”. A la banda oposada, hi trobem la porta de la Fe, on hi ha representats l’episodi de la Visitació, i Jesús entre els doctors del temple i en el seu banc de fuster. Als pinacles d’aquesta façana es veuen espigues i raïms i la imatge de Maria segons el dogma de la Immaculada.

La façana del carrer de Sardenya és la contraposició a la façana del Naixement. Aquesta façana inclou un centenar llarg d’escultures contemporànies que, realitzades per l’escultor Josep Maria Subirachs seguint els esbossos de Gaudí, evoquen la passió i mort de Crist. La desolació, la nuesa, el dolor, el sacrifici i la mort presideixen la passió de Crist per anunciar la seva resurrecció i ascensió al cel. Gaudí repetia que, si hagués començat per aquesta façana, la gent hagués renegat de la Sagrada Família. En contrast amb la decorada, ornamentada i turgent façana del Naixement, la porta de la Passió és dura i de línies acusades; pelada, com si estigués feta d’ossos. Rere un pòrtic que suporten sis grans columnes inclinades, talment com els troncs de grans sequoies, s’alça un immens frontó amb divuit columnes més petites. La manca de decoració concentra la tragèdia en els fets principals, plens de dramatisme, presidits per la figura del Crist nu en el moment de la seva mort.

Falta per construir la façana principal, que segons el projecte de Gaudí mirava al mar per sobre del carrer de Mallorca, el qual quedava cobert per una gran plaça que donava a una immensa escalinata que ocuparia el que avui és l’illa de cases situada davant del temple. El que comença a prendre forma són uns espais totalment nous que constitueixen les naus del temple, on es perceben solucions geomètriques i estructurals insòlites. Les naus són el resultat d’anys d’estudi i reflexió. Cap a 1910, Gaudí en va iniciar els esbossos i posteriorment va incorporar-hi l’experiència adquirida a la capella de la Colònia Güell: una solució amb columnes lleugerament helicoïdals, arcs i voltes paraboloides hiperbòliques. Tanmateix, el descobriment de la lluminositat de la hipèrbole va portar Gaudí a utilitzar una creueria de cúpules còncavo-convexes que s’acorden amb columnes, murs i finestrals i que, materialitzades en una escala 1/10, constitueixen la visió del bosc que amb freqüència li servia d’imatge per explicar el seu projecte.

El museu del temple guarda la història de la seva construcció en plànols de situació, fotografies de monuments de la construcció, fragments de maquetes, iconografia i treballs en ferro forjat, fusta i metall dissenyats per Gaudí, a més de fotografies i un audiovisual sobre altres edificis del mateix arquitecte. També es poden veure maquetes de la nau central i de les façanes. Com a elements més significatius, s’exposa la maqueta que Gaudí va utilitzar per calcular l’estructura de l’església de la Colònia Güell i una vintena de dibuixos originals de l’arquitecte. També hi ha fotografies d’elements que va dissenyar i que es van modelar als tallers del temple. Una de les instal·lacions annexes són les Escoles de la Sagrada Família, un senzill edifici curvilini amb l’empremta de Gaudí que va enlluernar Le Corbusier per la seva tècnica agosarada. Aquestes escoles, destinades originalment a ensenyar els fills dels paletes que treballaven a l’obra, són un edifici innovador en què Gaudí no va utilitzar el ferro i va realitzar totes les estructures amb maó, aconseguint la màxima plasticitat amb un material molt barat.

Des de la façana del Naixement de la Sagrada Família, el carrer de la Marina ens porta a l’inici de l’avinguda de Gaudí, un agradable passeig per vianants on trobem els fanals modernistes realitzats per Pere Falqués, que en principi eren al Cinc d’Oros, a la cruïlla de Diagonal i passeig de Gràcia. L’avinguda de Gaudí ens portarà fins a l’HOSPITAL DE LA SANTA CREU I SANT PAU (82) és una de les institucions més emblemàtiques i arrelades a Barcelona. L’Hospital de la Santa Creu es va fundar el 1401, després de les plagues de fam i pesta que van produir-se a la ciutat a finals del segle XIV. La primera seu de l’Hospital va ser un edifici d’arquitectura gòtica catalana al cor del barri del Raval que amb els anys es va anar ampliant amb altres edificis (Carme, 47 i Hospital, 56).

Hospital de Sant Pau Pavelló de Santa Apol·lònia
Hospital de Sant Pau - Entrada principal
Hospital de Sant Pau - Pavelló de Sant Salvador
Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Recinte modernista.

Adreça
Recinte modernista de Sant Pau

Sant Antoni Maria Claret, 167.

Porta d'entrada:

xamfrà Sant Antoni M. Claret amb Cartagena.




Horaris
VISITA LLIURE



Obert tots els dies de la setmana:

         

D’abril a octubre:

De dilluns a dissabte de 10 a 18.30h.

Diumenges i festius de 10 a 14.30h.



De novembre a març:

De dilluns a dissabte de 10 a 16.30h.

Diumenges i festius de 10 a 14.30h.



VISITES GUIADES

    

                  
Francès 10.30 h                 

                   Anglès 11.00 h  

                   Castellà 12.00 h              

                   Català  12.30 h

                  

Es poden fer visites en altres idiomes, prèvia sol·licitud.

Dies de tancament: 1 i 6 de gener, 25 i 26 de desembre.

Dies gratuïts: 12 de febrer, 23 d'abril, 9 de maig, 24 de setembre, primer diumenge de cada mes (itinerari habitual del programa de visites).






Informació
Tel.: 935 537 801.

www.santpaubarcelona.org




Preus i descompte
Tarifa general

Visita lliure: 13,00 €

Visita guiada: 19,00 €



Tarifa reduïda

Joves de 16 a 29 anys, majors de 65 anys, persones discapacitades, Targeta Rosa

Visita lliure: 9,10 €

Visita guiada: 13,30 €



Visita gratuïta

Menors de 16 anys, persones aturades, titulars de la Targeta Rosa Gratuïta



Descompte de la Ruta del Modernisme: 50% sobre les dues tarifes generals (visita lliure i visita guiada)



Descompte del 20%:

Bus Turístic

City Tours

Carnet BCN Cultural

Carnet d'Usuaris de la Xarxa de Biblioteques

Club TR3SC

Socis d'Òmnium Cultural

Titulars de la targeta RACC Master



Grups (màxim 25 persones):

General: 250 €

Reduïda (jubilats i grups especials): 180€

Visites escolars: 125€

Prèvia reserva al tel. 932 682 444 i 935 537 156
Observacions
Entrada: cantonada dels carrers Sant Antoni Maria Claret i Cartagena.






Descripció
L’avinguda de Gaudí ens portarà fins a l’HOSPITAL DE LA SANTA CREU I SANT PAU  una de les institucions més emblemàtiques i arrelades a Barcelona. L’Hospital de la Santa Creu es va fundar el 1401, després de les plagues de fam i pesta que van produir-se a la ciutat a finals del segle XIV. La primera seu de l’Hospital va ser un edifici d’arquitectura gòtica catalana al cor del barri del Raval que amb els anys es va anar ampliant amb altres edificis (Carme, 47 i Hospital, 56). L’edifici de l’Eixample es va començar a construir el 1902, segons un projecte de Lluís Domènech i Montaner, coincidint amb la industrialització de la ciutat i amb les noves idees sobre higiene i salut pública aplicades a l’urbanisme, promogudes pel metge Pere Felip de Monlau i per urbanistes i enginyers com Ildefons Cerdà i Pere García Faria, aquest darrer responsable del disseny de la xarxa de clavegueram de la Barcelona del segle XIX. L’Hospital s’alça en un dels extrems de l’Eixample, un indret conegut com “la muntanya pelada”, en terrenys adquirits per l’antic Hospital de la Santa Creu i ampliats gràcies a una donació del banquer Pau Gil, que en el seu testament va disposar que a la seva mort es construís un centre sanitari que dugués el seu patronímic, i així el nom de Sant Pau es va afegir al de la Santa Creu. Les obres es van iniciar el 1902 i el rei Alfons XIII va inaugurar oficialment el nou centre el 1930, quan l’Hospital ja havia abandonat la seva antiga ubicació al Raval. L’obra de Lluís Domènech i Montaner és considerada un dels millors conjunts modernistes del món. L’Hospital és una autèntica ciutat, amb carrers, jardins i edificis. El pavelló d’accés, coronat per una esvelta torre i un rellotge, té la façana de totxo de cara vista que domina tot el conjunt, enriquida amb mosaics de temes històrics i capitells i mènsules de pedra en forma d’àngels, obres juvenils i sintètiques de l’escultor Pau Gargallo. També destaquen els mosaics de Mario Maragliano, la gran escala i els sostres, de reminiscències islàmiques. Dues xifres (1905 amb la lletra grega alfa i 1910 amb l’omega) indiquen les dates d’inici i acabament de les obres d’aquest edifici principal. El pavelló d’entrada i els deu pavellons situats al seu voltant van ser construïts directament sota la batuta de Domènech i Montaner i mostren l’ús intel·ligent, característic de l’arquitecte, de la pedra, del ferro i de la ceràmica. La resta de pavellons del conjunt, com la Casa de Convalescència, són obra del seu fill, Pere Domènech i Roura. Uns pavellons reben nom de sants i santes, mentre que d’altres estan batejats amb noms de verges. Tots ells, rodejats de jardins, estan connectats per una xarxa de dos quilòmetres de passadissos subterranis. Domènech va concebre un hospital totalment innovador: va disgregar l’edifici en una sèrie de cèl·lules, amb molta llum solar i aire fresc, on els malalts i els metges gaudien d’un entorn natural, més saludable que el del vell hospital medieval. Un dels pavellons, destinat actualment a cafeteria, presenta una façana barroca insòlita, la de l’antiga església de Santa Marta (1733), obra de Carles Grau. La façana va ser desmuntada quan es va enderrocar l’església el 1909 per fer lloc per a la Via Laietana, i es va traslladar i col·locar a la porta de la cuina de l’Hospital el 1928. L’Hospital, que ocupa una superfície equivalent a nou illes de l’Eixample, ha estat objecte de diferents restauracions. Els pavellons modernistes de Sant Pau van ser declarats Monument Històric Artístic el 1978 i Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1997. L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau inaugura la seva tercera seu al segle XXI: un edifici situat a l’extrem nordest dels terrenys, separat del recinte modernista. Pel que fa als pavellons modernistes, es destinen a nous usos relacionats amb activitats de docència, recerca i divulgació, com el Pavelló de Sant Manuel, que acull la seu de la Casa Àsia (tel. 933 680 836, www.casaasia.es), institució pública constituïda l’any 2001 amb l’objectiu de promoure la realització d’actuacions i projectes per impulsar la relació amb Àsia en els àmbits institucional, cultural, acadèmic i econòmic.

L’edifici de l’Eixample es va començar a construir el 1902, segons un projecte de Lluís Domènech i Montaner, coincidint amb la industrialització de la ciutat i amb les noves idees sobre higiene i salut pública aplicades a l’urbanisme, promogudes pel metge Pere Felip de Monlau i per urbanistes i enginyers com Ildefons Cerdà i Pere García Faria, aquest darrer responsable del disseny de la xarxa de clavegueram de la Barcelona del segle XIX. L’Hospital s’alça en un dels extrems de l’Eixample, un indret conegut com “la muntanya pelada”, en terrenys adquirits per l’antic Hospital de la Santa Creu i ampliats gràcies a una donació del banquer Pau Gil, que en el seu testament va disposar que a la seva mort es construís un centre sanitari que dugués el seu patronímic, i així el nom de Sant Pau es va afegir al de la Santa Creu. Les obres es van iniciar el 1902 i el rei Alfons XIII va inaugurar oficialment el nou centre el 1930, quan l’Hospital ja havia abandonat la seva antiga ubicació al Raval.

L’obra de Lluís Domènech i Montaner és considerada un dels millors conjunts modernistes del món. L’Hospital és una autèntica ciutat, amb carrers, jardins i edificis. El pavelló d’accés, coronat per una esvelta torre i un rellotge, té la façana de totxo de cara vista que domina tot el conjunt, enriquida amb mosaics de temes històrics i capitells i mènsules de pedra en forma d’àngels, obres juvenils i sintètiques de l’escultor Pau Gargallo. També destaquen els mosaics de Mario Maragliano, la gran escala i els sostres, de reminiscències islàmiques. Dues xifres (1905 amb la lletra grega alfa i 1910 amb l’omega) indiquen les dates d’inici i acabament de les obres d’aquest edifici principal. El pavelló d’entrada i els deu pavellons situats al seu voltant van ser construïts directament sota la batuta de Domènech i Montaner i mostren l’ús intel·ligent, característic de l’arquitecte, de la pedra, del ferro i de la ceràmica. La resta de pavellons del conjunt, com la Casa de Convalescència, són obra del seu fill, Pere Domènech i Roura. Uns pavellons reben nom de sants i santes, mentre que d’altres estan batejats amb noms de verges. Tots ells, rodejats de jardins, estan connectats per una xarxa de dos quilòmetres de passadissos subterranis. Domènech va concebre un hospital totalment innovador: va disgregar l’edifici en una sèrie de cèl·lules, amb molta llum solar i aire fresc, on els malalts i els metges gaudien d’un entorn natural, més saludable que el del vell hospital medieval. Un dels pavellons, destinat actualment a cafeteria, presenta una façana barroca insòlita, la de l’antiga església de Santa Marta (1733), obra de Carles Grau. La façana va ser desmuntada quan es va enderrocar l’església el 1909 per fer lloc per a la Via Laietana, i es va traslladar i col·locar a la porta de la cuina de l’Hospital el 1928.

Lluís Domènech i Montaner

Lluís Domènech i Montaner
Fill d’un enquadernador, Lluís Domènech i Montaner va néixer a Barcelona el 27 de desembre de 1849. Va ser un home polifacètic que combinava la seva passió pel dibuix amb la literatura, la història, l’edició de luxe, la docència, la política i —no cal dir-ho— l’arquitectura. Domènech entenia l’arquitectura com si es tractés de la direcció d’una orquestra. Ell portava la batuta i tots els instruments (els vidriers, els escultors, els ebenistes, els fabricants de mosaics i paviments…) havien de sonar a la perfecció.El jove Domènech va ser un estudiant brillant, de ciències exactes, físiques i naturals a Barcelona, i després d’enginyeria a Madrid. Aquesta disciplina el va dur finalment a l’arquitectura, disciplina de la qual va obtenir el títol el 1873. Va ser professor de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona des de la seva fundació, al 1875 (va ser, doncs, mestre de Gaudí i de Puig i Cadafalch), i de 1900 a 1920 en va ser el director. La publicació l’any 1879 a la revista La Renaixença de l’article “En busca de una arquitectura nacional” li donà, amb altres obres posteriors, certa notorietat com a teòric de l’art i difusor de les idees més noves en arquitectura, especialment les del seu admirat Viollet-le-Duc.

Considerat avui per molts el “més modernista” dels artistes del Modernisme català, el cert és que Lluís Domènech va viatjar i va conèixer el que feien a la resta d’Europa els artistes de l’Art Nouveau, el Secession o l’Arts and Crafts, amb alguns dels quals va establir amistat. Era, de fet, un humanista del seu temps, que va desenvolupar-se en camps molt diversos del coneixement, des de la botànica a l’edició i la il·lustració: va ser un dels heraldistes més destacats del país, un periodista de cert ressò i escollit en diverses ocasions president de l’Ateneu Barcelonès. La seva carrera política va ser llarga, començant en un moviment catalanista anomenat Jove Catalunya fins a arribar a la presidència dels primers grans partits de la Renaixença catalana: la Lliga de Catalunya i la Unió Catalanista. Va ser redactor destacat de la primera declaració sobiranista catalana, les Bases de Manresa, de 1892, i elegit diputat a les Corts de Madrid el 1904 en l’anomenada “candidatura dels quatre presidents”, considerat el primer triomf del catalanisme polític. Ben aviat, però, Domènech es va enfrontar amb el líder de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó, i va abandonar el catalanisme conservador per fundar un nou partit, l’Esquerra Catalana, i dirigir el periòdic El Poble Català.

El cop d’Estat del general Primo de Rivera, l’any 1923, va comportar la dissolució de les estructures de govern regionals a Catalunya i la prohibició a tots nivells de l’activitat política catalanista i també de les manifestacions culturals catalanes més ingènues (fins i tot el camp del Futbol Club Barcelona va ser clausurat!). Domènech, un home sempre apassionat per la vida i amant del refinament i de les expressions més civilitzades, va sentir-se profundament afectat per la brutalitat de la repressió i l’establiment d’un règim militar que ell no podia veure sinó il·legítim i bàrbar. Retirat a la vida familiar, va morir aquell hivern, el mateix dia del seu naixement.

A més de Barcelona, Domènech va treballar en diverses obres a Canet de Mar, d’on provenia la família de la mare, Maria Montaner, i a Reus, per la seva gran amistat amb l’intel·lectual reusenc Pau Font de Rubinat.


L’Hospital, que ocupa una superfície equivalent a nou illes de l’Eixample, ha estat objecte de diferents restauracions. Els pavellons modernistes de Sant Pau van ser declarats Monument Històric Artístic el 1978 i Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1997. L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau inaugura la seva tercera seu al segle XXI: un edifici situat a l’extrem nordest dels terrenys, separat del recinte modernista. Pel que fa als pavellons modernistes, es destinen a nous usos relacionats amb activitats de docència, recerca i divulgació com el Pavelló de Sant Manuel, que acull la seu de la Casa Àsia, institució pública constituïda l’any 2001 amb l’objectiu de promoure la realització d’actuacions i projectes per impulsar la relació amb Àsia en els àmbits institucional, cultural, acadèmic i econòmic.

La Ruta continua ara en autobús. La línia 92 (amb parada a Sant Antoni M. Claret cantonada Cartagena, a tocar de l’entrada principal de l’Hospital de Sant Pau) ens durà al PARK GÜELL (83) (Olot, s/n), el somni urbanístic fracassat de Gaudí. L’actual Park Güell, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de 1984, només conserva les poques construccions acabades del gran projecte de Gaudí. L’operació urbanística més agosarada de la Barcelona de finals del segle XIX va ser una idea d’Eusebi Güell, que va comprar el 1899 una antiga finca rural de quinze hectàrees, anomenada Can Muntaner de Dalt, per convertir-la en una ciutat-jardí inspirada en precedents anglesos com els d’Ebenezer Howard (i d’aquí li ve el fet que el seu nom s’escrigui Park, en anglès).

Park Güell - Escala principal
Park Güell - Entrada principal
Park Güell
Park Güell

Adreça
Olot, s/n; ctra. del Carmel, s/n.
Horaris
Horaris del Parc:

De l’1 de gener al 25 de març i del 29 d’octubre al 31 de desembre, de 8.30 a 18.30 h (última hora d’accés a les 17.30 h).

Del 26 de març al 30 d'abril i del 28 d'agost al 28 d’octubre de 8 a 20.30 h (última hora d’accés a les 19.30 h).

De l'1 de maig al 27 d'agost de 8 a 21.30 h (última hora d’accés a les 21 h).
Informació
Tel: 902 200 302

www.parkguell.cat
Preus i descomptes
Entrada general: 8,00€.

Amb el descompte de la Ruta del Modernisme: 6,30€.
Descripció
El somni urbanístic fracassat de Gaudí. L’actual Park Güell, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de 1984, només conserva les poques construccions acabades del gran projecte de Gaudí. L’operació urbanística més agosarada de la Barcelona de finals del segle XIX va ser una idea d’Eusebi Güell, que va comprar el 1899 una antiga finca rural de quinze hectàrees, anomenada Can Muntaner de Dalt, per convertir-la en una ciutat-jardí inspirada en precedents anglesos com els d’Ebenezer Howard (i d’aquí li ve el fet que el seu nom s’escrigui Park, en anglès). L’encarregat de fer realitat aquest projecte d’urbanisme paisatgístic del comte de Güell va ser Antoni Gaudí. El projecte de Gaudí preveia la construcció d’una seixantena de cases en parcel·les, amb un extensa zona verda comunitària. La urbanització es va iniciar el 1900 i es va aturar definitivament el 1914. Seguint el desig de Güell, va idear un retir bucòlic que havia de servir de residència a la burgesia barcelonina més selecta. La seva situació, a la falda de la muntanya i lluny de la ciutat, semblava idònia per simbolitzar la metàfora de l’ascensió al paradís, a l’edèn. Tanmateix, el projecte va ser un fracàs total. A banda d’una parcel·la que va adquirir el mateix contractista de les obres, tan sols es van vendre dues parcel·les a un únic comprador, que només va edificar una torre. Es van arribar a fer les tres creus que marcaven el lloc on s’havia d’alçar una capella; els dos pavellons d’entrada; els murs de contenció, i tota la infra-estructura viària al voltant d’una gran plaça sostinguda per columnes. Però davant del desastre financer de l’operació, els hereus d’Eusebi Güell (mort el 1918) van vendre el solar a l’Ajuntament, que el va convertir en un parc públic. Les prodigioses estructures aixecades entre la vegetació mediterrània són una curiosa barreja de fantasia i espiritualitat, esquitxada amb emblemes patriòtics pel catalanista insubornable Gaudí. Una obra en què Gaudí va abandonar tot historicisme per formular coratjosament un llenguatge propi que va des de la inspiració en formes naturals fins a un llenguatge plàstic sorprenentment avantguardista.

La porta principal del Park Güell, oberta en un mur de maó decorat amb mosaics, està protegida per una reixa de ferro forjat i flanquejada per dos suggeridors pavellons inspirats en el conte “Hansel i Gretel”, que s’havia representat en forma d’òpera al Liceu a finals de 1900, quan Gaudí començava a submergir-se en el projecte del Park Güell. El de l’esquerra, amb una doble creu al sostre, representa la casa dels nens Hansel i Gretel. A la planta baixa té una llibreria i una botiga de records. El de la dreta, més gran i coronat per un bolet verinós, és el de la bruixa, i era l’antiga casa del conserge del parc. Recentment restaurat, acull actualment el Centre d’Interpretació del Park Güell del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona. La planta baixa, amb informació sobre l’obra de Gaudí és d’accés lliure. Al pis superior, pagant una entrada es pot veure la distribució de la construcció i l’antic habitatge del conserge, i l’exposició “Gaudí i el Park Güell. Arquitectura i natura”. Passats els dos pavellons, a la dreta, podem veure una gruta, que recorda la cripta del monestir de Sant Pere de Rodes i que servia de refugi per als carruatges i els cavalls els dies de pluja.

L’escala principal està partida en dos per un centre d’aigua on regna el famós drac multicolor de trencadís de ceràmica esmaltada. Al capdamunt de l’escala, trobem la sala hipòstila, també coneguda com la de les cent columnes, tot i que en té vuitanta-sis. Aquesta sala, destinada originàriament a ser el mercat de la urbanització, va ser decorada per Josep Maria Jujol, col·laborador habitual de Gaudí, que li va donar carta blanca per fer-hi el que volgués. El resultat va ser excepcional: un sostre ondulant de mosaic amb incrustacions diverses formant unes capritxoses espirals. Amb la restauració d’aquesta zona, el 1992, es van col·locar uns llums a les bases de les columnes que de nit transformen la sala en una mena de temple grec espectacular. De la sala hipòstila arrenquen dos camins que ens duen a la gran plaça circular, un privilegiat mirador sobre la ciutat. La plaça, segons el projecte inicial de Gaudí, havia de recollir l’aigua de la pluja que, convenientment canalitzada per les columnes de la sala hipòstila, anava a parar a un immens dipòsit de 12.000 metres cúbics (tancat al públic).

La plaça està rodejada per un serpentejant banc de trencadís en què la imaginació combinada de Gaudí i Jujol va assolir una audàcia extraordinària i que alguns especialistes consideren precursor de l’art abstracte. El banc és una simfonia de colors: el verd, el blau i el groc apareixen combinats de diferents maneres, i en formes de llunes, estrelles i flors abstractes. Tanmateix, el color va desapareixent gradualment d’esquerra a dreta, fins que predomina el color blanc, símbol de puresa. L’obra sembla voler insinuar que la vida humana és una simfonia de colors que culmina en el blanc, amb el cel. El color, però, no és del tot blanc: Gaudí va fer servir un material que havia estat rebutjat en altres edificacions com la Casa Batlló, precisament per aquesta “impuresa” del color. En la darrera restauració del banc (1995) s’ha volgut mantenir aquesta imperfecció; s’han utilitzat fins a vint-i-una tonalitats diferents de blanc en la restitució de les parts més deteriorades.

Construccions sorprenents del Park Güell són també els ponts i els passos sota els viaductes, amb columnes torçades que els fan semblar grutes. El quart pòrtic, que connecta la part superior amb la inferior, és potser, l’estructura més especial, amb parets i arcs inclinats d’aire surrealista. El cim del turó on hi ha el parc està coronat per un calvari monumental format per tres creus, on Gaudí tenia previst construir-hi una església. L’autor també va deixar anar la fantasia en aquest lloc: si mirem cap a l’est —és a dir, en direcció a la ciutat de Jerusalem— la perspectiva fa que les tres creus en fila n’esdevinguin una de sola. Aquest és el punt final de l’ascens: la creu és l’últim símbol de tots.


Observacions
Els horaris poden variar segons la temporada; s’aconsella que els comproveu prèviament.

L’encarregat de fer realitat aquest projecte d’urbanisme paisatgístic del comte de Güell va ser Antoni Gaudí. El projecte de Gaudí preveia la construcció d’una seixantena de cases en parcel·les, amb un extensa zona verda comunitària. La urbanització es va iniciar el 1900 i es va aturar definitivament el 1914. Seguint el desig de Güell, va idear un retir bucòlic que havia de servir de residència a la burgesia barcelonina més selecta. La seva situació, a la falda de la muntanya i lluny de la ciutat, semblava idònia per simbolitzar la metàfora de l’ascensió al paradís, a l’edèn. Tanmateix, el projecte va ser un fracàs total. A banda d’una parcel·la que va adquirir el mateix contractista de les obres, tan sols es van vendre dues parcel·les a un únic comprador, que només va edificar una torre. Es van arribar a fer les tres creus que marcaven el lloc on s’havia d’alçar una capella; els dos pavellons d’entrada; els murs de contenció, i tota la infra-estructura viària al voltant d’una gran plaça sostinguda per columnes. Però davant del desastre financer de l’operació, els hereus d’Eusebi Güell (mort el 1918) van vendre el solar a l’Ajuntament, que el va convertir en un parc públic. Les prodigioses estructures aixecades entre la vegetació mediterrània són una curiosa barreja de fantasia i espiritualitat, esquitxada amb emblemes patriòtics pel catalanista insubornable Gaudí. Una obra en què Gaudí va abandonar tot historicisme per formular coratjosament un llenguatge propi que va des de la inspiració en formes naturals fins a un llenguatge plàstic sorprenentment avantguardista.

Park Güell - Sala hipòstila
Park Güell - Banc de la plaça
Park Güell
Park Güell

La porta principal del Park Güell, oberta en un mur de maó decorat amb mosaics, està protegida per una reixa de ferro forjat i flanquejada per dos suggeridors pavellons inspirats en el conte “Hansel i Gretel”, que s’havia representat en forma d’òpera al Liceu a finals de 1900, quan Gaudí començava a submergir-se en el projecte del Park Güell. El de l’esquerra, amb una doble creu al sostre, representa la casa dels nens Hansel i Gretel. A la planta baixa té una llibreria i una botiga de records. El de la dreta, més gran i coronat per un bolet verinós, és el de la bruixa, i era l’antiga casa del conserge del parc. Recentment restaurat, acull actualment el Centre d’Interpretació del Park Güell del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona. La planta baixa, amb informació sobre l’obra de Gaudí és d’accés lliure. Al pis superior, pagant una entrada es pot veure la distribució de la construcció i l’antic habitatge del conserge, i l’exposició “Gaudí i el Park Güell. Arquitectura i natura”. Passats els dos pavellons, a la dreta, podem veure una gruta, que recorda la cripta del monestir de Sant Pere de Rodes i que servia de refugi per als carruatges i els cavalls els dies de pluja.

L’escala principal està partida en dos per un centre d’aigua on regna el famós drac multicolor de trencadís de ceràmica esmaltada. Al capdamunt de l’escala, trobem la sala hipòstila, també coneguda com la de les cent columnes, tot i que en té vuitanta-sis. Aquesta sala, destinada originàriament a ser el mercat de la urbanització, va ser decorada per Josep Maria Jujol, col·laborador habitual de Gaudí, que li va donar carta blanca per fer-hi el que volgués. El resultat va ser excepcional: un sostre ondulant de mosaic amb incrustacions diverses formant unes capritxoses espirals. Amb la restauració d’aquesta zona, el 1992, es van col·locar uns llums a les bases de les columnes que de nit transformen la sala en una mena de temple grec espectacular. De la sala hipòstila arrenquen dos camins que ens duen a la gran plaça circular, un privilegiat mirador sobre la ciutat. La plaça, segons el projecte inicial de Gaudí, havia de recollir l’aigua de la pluja que, convenientment canalitzada per les columnes de la sala hipòstila, anava a parar a un immens dipòsit de 12.000 metres cúbics (tancat al públic).

La plaça està rodejada per un serpentejant banc de trencadís en què la imaginació combinada de Gaudí i Jujol va assolir una audàcia extraordinària i que alguns especialistes consideren precursor de l’art abstracte. El banc és una simfonia de colors: el verd, el blau i el groc apareixen combinats de diferents maneres, i en formes de llunes, estrelles i flors abstractes. Tanmateix, el color va desapareixent gradualment d’esquerra a dreta, fins que predomina el color blanc, símbol de puresa. L’obra sembla voler insinuar que la vida humana és una simfonia de colors que culmina en el blanc, amb el cel. El color, però, no és del tot blanc: Gaudí va fer servir un material que havia estat rebutjat en altres edificacions com la Casa Batlló, precisament per aquesta “impuresa” del color. En la darrera restauració del banc (1995) s’ha volgut mantenir aquesta imperfecció; s’han utilitzat fins a vint-i-una tonalitats diferents de blanc en la restitució de les parts més deteriorades.

www.pi2.com