Inici / Introducció al Modernisme

El Modernisme: entre l’amor i l’odi

El crític d’art Francesc Fontbona creu, amb raó, que el Modernisme ha anat esdevenint “una mena de paraula màgica dins de la cultura catalana”, i que “hi ha qui l’hi ha acabat concedint, sense proposar-s’ho, un carisma especial, com d’emblema patriòtic, absolutament excessiu i desproporcionat”. I, tanmateix, ens equivocaríem si penséssim que sempre ha estat així, i ens sorprendria llegir articles de gent entenimentada com Carles Soldevila, Josep Pla o Manuel Brunet demanant, per exemple, l’enderroc del Palau de la Música per considerar-lo una aberració arquitectònica. Aquest exemple és l’iceberg d’una manera de pensar clarament antimodernista que va influir decisivament en el pensament català entre els anys vint i cinquanta.

Entremig de les relacions d’odi i d’amor desfermades al llarg del temps, el Modernisme té una història que no sempre és fàcil de datar.

La dècada dels vuitanta

Historiador i crític d’art de gran capacitat, Alexandre Cirici Pellicer establia el començament del Modernisme a Catalunya en el període 1880-85, quan es van aixecar cinc edificis tan diferents com la Casa Vicens, d’Antoni Gaudí; el Museu biblioteca Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú, de Jeroni Granell i Mundet; l’Acadèmia de Ciències situada a la Rambla de Barcelona, de Josep Domènech i Estapà; les desaparegudes Indústries d’Art de Francesc Vidal, obra de Josep Vilaseca, i l’Editorial Montaner i Simón -avui Fundació Tàpies-, de Lluís Domènech i Montaner.

Com deia l’arquitecte Oriol Bohigas en un text reivindicatiu del Modernisme, aquest moviment artístic “té a Catalunya una volada i una intensitat tan extraordinàries, i assoleix una personalitat tan acusada i tan transcendent o més que la dels moviments estrangers en certa manera paral·lels, com foren el Liberty, el Secession, l’Art Nouveau, el Jugendstil o el Modern Style.

El Modernisme cercava la modernitat, d’una banda, i la regeneració cultural, d’una altra. Un nucli d’intel·lectuals que voltava la redacció del setmanari L’Avens va ser qui va dotar el moviment de continguts. No van limitar-se a potenciar l’arquitectura, pedra angular del Modernisme, sinó que van ser presents a l’escultura, la pintura, les arts gràfiques, la literatura, el teatre i la recuperació dels antics oficis artesanals, que tan bé van saber utilitzar els grans arquitectes.

L’acabament del fenomen es va produir entre 1910 i 1914, segons el catedràtic Joaquim Molas; el 1911 segons l’esmentat Oriol Bohigas, i entre 1909 i 1910 segons la catedràtica d’història de l’art Mireia Freixa. En tot cas, queda clar que va ser present a la vida cultural al llarg d’una trentena d’anys, encara que algunes manifestacions tardanes, com ara la Casa Planells, de Josep Maria Jujol (1923-24), siguin considerades com a vestigis modernistes.

Brussel·les, Viena, Ålesund

Quan es viatja per alguna ciutat que també va viure el seu moment modernista, és fàcil establir comparacions, tot i que els estils siguin ben diferents. Si el Secession vienès és un dels que tenen una personalitat més marcada, algunes cases d’Art Nouveau de Brussel·les podrien transportar-se al paisatge barceloní. Un cas interessant és la població portuària d’Ålesund, a Noruega, destruïda per un incendi a principis del segle XX i aixecada, en tan sols tres anys, de 1904 a 1907, la qual cosa va donar-li un perfil de Jugendstil realment únic al món, com a conjunt. L’època d’aquesta reconstrucció coincideix amb la de màxima esplendor del Modernisme català, la primera dècada del segle XX.

Els promotors

Els homes i les dones que van fer possible el Modernisme formaven part d’un grup social privilegiat de fabricants, inversors, banquers i gent ennoblida de feia poc que s’havia enriquit amb la conjuntura de finals del segle XIX, segons ha escrit Dolors Llopart; una conjuntura a la qual no era aliena la repatriació de capitals des de l’illa de Cuba, després de la pèrdua de les darreres colònies per part d’Espanya.

La manera més clara de distingir-se d’aquests burgesos va ser la d’encarregar un edifici nou de trinca a l’Eixample, que s’estava urbanitzant: ho consideraven un senyal de distinció. L’admiració o l’enveja per una casa singular, com ara la de la família Batlló, reformada per Antoni Gaudí, va motivar Pere Milà a encarregar la seva al mateix arquitecte i també al passeig de Gràcia, i així va néixer la Casa Milà, coneguda com la Pedrera. També les institucions van voler aixecar, en clau modernista, alguns edificis singulars, com ara l’Hospital de Sant Pau, de Domènech i Montaner, o el temple de la Sagrada Família, de Gaudí.

Escultors com Josep Llimona, Miquel Blay i Enric Clarasó van excel·lir en realitzar estàtues modernistes. Potser el Desconsol, de Llimona, a l’antiga plaça d’armes del Parc de la Ciutadella, i La cançó popular, de Miquel Blay, que tanca el xamfrà del Palau de la Música, són dues de les escultures més representatives del fenomen, però no pas les úniques. El mateix cementiri de Montjuïc i el de Poblenou en són un aparador constant.

Pintors com Ramon Casas i Santiago Rusiñol van ser la punta de llança del Modernisme en el seu art, i un cafè com Els Quatre Gats, habilitat a la planta baixa de la Casa Martí, obra modernista de Puig i Cadafalch al carrer de Montsió, va acollir aquells que creien a ulls clucs en els manaments de l’art nou. Algun cartell de Picasso no desmereix del qualificatiu de modernista que es van guanyar els més coneguts d’Alexandre de Riquer i Adrià Gual.

I, com els cartells, destacaven les portades d’alguns llibres, impresos per editorials com Montaner i Simón, i revistes com ara Pèl & Ploma, Joventut, Hispania, Garba… En literatura, Els sots feréstecs, de Raimon Casellas, i Solitud, de Víctor Català, van marcar dos dels moments àlgids del Modernisme escrit. La representació a Sitges, el 1897, de La fada, obra de Jaume Massó i Torrents, director del setmanari L’Avens, va significar una fita especial del teatre simbolista, que anava de la mà del Modernisme.

Les arts menors

Segurament el concepte d’art menor és equivocat, però s’ha emprat durant tant de temps que serveix per poder-nos entendre. Joan Busquets representa, com pocs, aquest moment excel·lent de la recuperació dels oficis. Venia d’una nissaga d’ebenistes i va crear alguns dels mobles modernistes més valorats en el seu moment. Junt amb el mallorquí Gaspar Homar va ser una de les màximes figures en el camp del moble.

Seria difícil no incloure dins les bondats del Modernisme els famosos vidres plomats de colors. Una obra com els vitralls de la Casa Lleó Morera, de l’empresa d’Antoni Rigalt (Rigalt, Granell i Cia), forma part dels millors exemples de les arts aplicades en el seu moment. Així mateix, destaquen els ferros forjats al taller Manyach, les ceràmiques de la fàbrica Pujol i Bausis, els mosaics de la Casa Escofet, les joies de Lluís Masriera o els caps de terra cuita de Lambert Escaler.

La difusió del Modernisme va anar lligada al tombant del segle, segurament per l’impacte de la gran Exposició de París de 1900, i també perquè van coincidir un bon moment econòmic de la burgesia catalana i la necessitat de donar personalitat a l’habitatge propi. Era com un triomf social, i a revistes com Il·lustració Catalana solien publicar-se exemples de les cases noves de la burgesia com a novetats positives del desenvolupament urbà.

Un altre aspecte no sempre reivindicat, però important en el dia a dia, és la introducció de millores domèstiques, tals com els banys i els lavabos, a més dels mosaics de la cuina i l’extensió de l’ús del safareig. No tots van tenir la bellesa de les golfes de la Pedrera, de Gaudí, però la higiene i la comoditat van agrair els avanços proposats per molts arquitectes modernistes.

Decadència i reivindicació

El Noucentisme va ser virulent amb el Modernisme, al qual va succeir. Considerava de mal gust les representacions més cridaneres del moviment ara bescantat, i moltes botigues i comerços van ser transformats i refets d’una manera més austera, discreta i, per què no dir-ho, avorrida. Ens han quedat les fotos per saber com eren el cinematògraf Diorama o el cafè Torino, per esmentar-ne dues de les moltes que van passar a millor vida.Durant anys ni tan sols Gaudí es va salvar del menyspreu generalitzat i va caldre esperar per assistir a la seva reivindicació. Alexandre Cirici escrivia el 1948: “Quan inquirim sobre el Modernisme a gent que el promogué, excepte en rares ocasions, topem amb les evasives de la vergonya, d’una mena de penediment que voldria tirar-hi terra a sobre. Quan en parlem amb gent de la generació que no arriba als 30 anys, en canvi, sovint hi trobem una gran estima i un gran interès per ell.”

Pocs textos hi ha més reveladors del moment de postguerra, quan a poc a poc es va anar revaloritzant el Modernisme. Això no va impedir, però, que entre el 1966 i 1968 s’enderroqués la bonica Casa Trinxet, de Puig i Cadafalch, i que calgués lluitar perquè no passés el mateix amb la Casa Serra, també de Puig i Cadafalch, o amb Can Golferichs, de Joan Rubió i Bellvé.

El 1968, amb una gran exposició i amb la publicació d’Arquitectura modernista, d’Oriol Bohigas i Leopold Pomès, es va començar a girar la truita i l’estima i l’interès apuntats per Cirici com a distintius de les joves generacions van preparar el terreny per a la recuperació d’un moviment artístic genuïnament català. El Modernisme havia provocat amors i odis, que va caldre deixar de banda per poder contemplar-lo com el que és, un gran moment creatiu artístic i ideològic.

Un text de Josep M. Huertas Claveria