Basílica de la Sagrada Família

Gaudí va ser un arquitecte únic a la seva època, entre altres raons, pel fet que va ser un dels pocs a tenir un encàrrec que li durés tota la vida —i fins i tot més enllà: la Sagrada Família. Aquest temple excel·leix per la seva originalitat, per l’ambició que demostra i per les seves gegantines dimensions. L’origen del temple expiatori de la Sagrada Família es remunta a 1869, quan Josep M. Bocabella, fundador de l’Associació Josefina, dedicada a propagar la devoció a sant Josep, va tenir la idea d’aixecar un temple en honor de la Sagrada Família (sant Josep, la Verge Maria i Jesús Crist). Bocabella va comprar el solar i el 1882 hi va iniciar la construcció d’una església d’estil neogòtic amb l’objectiu d’erigir una catedral dels pobres que contrarrestés el radicalisme polític de la classe obrera de Barcelona, la ciutat que el pensador anarquista Mikhaïl Bakunin havia assenyalat com la més revolucionària de totes les ciutats europees. Tanmateix, amb el temps el temple va adquirir un significat ben diferent a mesura que el catalanisme més conservador s’identificava amb el projecte. El primer arquitecte del temple va ser Francesc de Paula Villar, però la manca d’entesa amb Bocabella va comportar que aquest fes un canvi de plans radical. Villar fou acomiadat i substituït per Antoni Gaudí, que va acabar la cripta i va presentar un nou projecte molt més ambiciós: construir una catedral amb una gran torre central dedicada al Salvador de 170 metres d’alçària. La idea va entusiasmar al devot Bocabella i Gaudí es va posar mans a l’obra ràpidament. El 1891 es van iniciar les obres de la façana del Naixement: trenta-quatre anys després, Gaudí tot just acabava el primer dels quatre campanars que s’alcen en aquesta banda. Els altres tres ja es van finalitzar després de la mort de l’arquitecte.

La Sagrada Família es pot considerar com una Bíblia en pedra gràcies al gran nombre de símbols cristians que Gaudí va plasmar a les façanes, en les quals hi ha —o hi haurà— des d’Adam i Eva fins als dotze apòstols, passant pels episodis principals de la vida de Jesús, així com tots els grans símbols de l’Antic Testament. La Sagrada Família és, en definitiva, un monument que podria ser “llegit” com una iniciació completa en la religió catòlica. La importància d’aquest edifici no és, però, exclusivament religiosa. És també el “llibre de Gaudí”, la lliçó més clara de la seva forma de construir, una mena de testament en què Gaudí va aplicar totes les solucions estructurals que va estudiar i provar en les seves diferents obres, i on novament va homenatjar la natura, que ell anomenava “la millor constructora” i sempre va intentar imitar. Per exemple, el temple es recolza en columnes inclinades sostingudes en petits fragments de volta hiperbòlica que produeixen l’efecte d’un bosc.

La façana del Naixement, al carrer de la Marina, és la gran obra figurativa de Gaudí. Gairebé acabada per l’arquitecte mateix, intenta expressar i comunicar l’alegria de la creació pel naixement de Jesús. A l’arquivolta central, es poden veure Jesús, Josep i Maria sota l’estrella d’Orient i entre el bou i l’ase, rodejats d’àngels, músics i cantants. Si se n’examina la decoració amb deteniment, es poden localitzar fins un centenar d’espècies vegetals diferents, i encara un altre centenar d’animals representats escultòricament a les arquivoltes i fornícules. Aquesta façana té tres portes. La central és la porta de la Caritat, en la qual es presenten els noms de la genealogia de Crist, la serp amb la poma, el nen Jesús amb el bou i la mula, i els signes del Zodíac tal com estaven el dia del naixement de Jesús. A la banda esquerra hi ha la porta de l’Esperança, on es representen les noces de Josep i Maria, els degollaments del dia dels innocents i la fugida a Egipte, i una representació de la muntanya de Montserrat amb la inscripció “Salveu-nos”. A la banda oposada, hi trobem la porta de la Fe, on hi ha representats l’episodi de la Visitació, i Jesús entre els doctors del temple i en el seu banc de fuster. Als pinacles d’aquesta façana es veuen espigues i raïms i la imatge de Maria segons el dogma de la Immaculada.

La façana del carrer de Sardenya és la contraposició a la façana del Naixement. Aquesta façana inclou un centenar llarg d’escultures contemporànies que, realitzades per l’escultor Josep Maria Subirachs seguint els esbossos de Gaudí, evoquen la passió i mort de Crist. La desolació, la nuesa, el dolor, el sacrifici i la mort presideixen la passió de Crist per anunciar la seva resurrecció i ascensió al cel. Gaudí repetia que, si hagués començat per aquesta façana, la gent hagués renegat de la Sagrada Família. En contrast amb la decorada, ornamentada i turgent façana del Naixement, la porta de la Passió és dura i de línies acusades; pelada, com si estigués feta d’ossos. Rere un pòrtic que suporten sis grans columnes inclinades, talment com els troncs de grans sequoies, s’alça un immens frontó amb divuit columnes més petites. La manca de decoració concentra la tragèdia en els fets principals, plens de dramatisme, presidits per la figura del Crist nu en el moment de la seva mort.

Falta per construir la façana principal, que segons el projecte de Gaudí mirava al mar per sobre del carrer de Mallorca, el qual quedava cobert per una gran plaça que donava a una immensa escalinata que ocuparia el que avui és l’illa de cases situada davant del temple. El que comença a prendre forma són uns espais totalment nous que constitueixen les naus del temple, on es perceben solucions geomètriques i estructurals insòlites. Les naus són el resultat d’anys d’estudi i reflexió. Cap a 1910, Gaudí en va iniciar els esbossos i posteriorment va incorporar-hi l’experiència adquirida a la capella de la Colònia Güell: una solució amb columnes lleugerament helicoïdals, arcs i voltes paraboloides hiperbòliques. Tanmateix, el descobriment de la lluminositat de la hipèrbole va portar Gaudí a utilitzar una creueria de cúpules còncavo-convexes que s’acorden amb columnes, murs i finestrals i que, materialitzades en una escala 1/10, constitueixen la visió del bosc que amb freqüència li servia d’imatge per explicar el seu projecte.

El museu del temple guarda la història de la seva construcció en plànols de situació, fotografies de monuments de la construcció, fragments de maquetes, iconografia i treballs en ferro forjat, fusta i metall dissenyats per Gaudí, a més de fotografies i un audiovisual sobre altres edificis del mateix arquitecte. També es poden veure maquetes de la nau central i de les façanes. Com a elements més significatius, s’exposa la maqueta que Gaudí va utilitzar per calcular l’estructura de l’església de la Colònia Güell i una vintena de dibuixos originals de l’arquitecte. També hi ha fotografies d’elements que va dissenyar i que es van modelar als tallers del temple. Una de les instal·lacions annexes són les Escoles de la Sagrada Família, un senzill edifici curvilini amb l’empremta de Gaudí que va enlluernar Le Corbusier per la seva tècnica agosarada. Aquestes escoles, destinades originalment a ensenyar els fills dels paletes que treballaven a l’obra, són un edifici innovador en què Gaudí no va utilitzar el ferro i va realitzar totes les estructures amb maó, aconseguint la màxima plasticitat amb un material molt barat.