Joaquim Renart i Garcia

Es va formar a la Llotja i al taller del seu pare, Dionís Renart i Bosch, junt amb el seu germà, l'escultor Dionís Renart. Va ser deixeble de Ramon Martí i Alsina i de F. Soler i Rovirosa.
Va ser un home polifacètic que, a part de treballar en el camp artístic, va exercir diversos càrrecs en el món cultural: el 1903 fundà junt amb P. Ricard el Foment de les Arts decoratives (FAD) i va ser president del Cercle Artístic de Sant Lluc i de l'Orfeó Català, entre altres entitats. Paral·lelament, dirigia el taller del seu pare, en el qual es feien reproduccions de pintures, gravats, imatgeria, etc.
A més de dedicar-se a la pintura, va treballar en el disseny de vitralls per a la Casa Rigalt, per a Granell i Cia i per a una sala destinada a l'Exposició Internacional del 1907, així com per a algun establiment.
Va sobresortir com a exlibrista amb dissenys plenament modernistes, en els quals donava més rellevància als elements figuratius centrals envoltats per ornamentacions de línies sinuoses. El 1907 publicà amb la impremta Oliva el llibre Els ex-libris de Renart, amb els estudis dels seus dibuixos. Quan va entrar en auge l'estètica noucentista, la seva producció va disminuir, ja que no s'hi sentia identificat.
Va ser col·leccionista de gravats populars, joguets i pintures dels artistes de la seva època.