Park Güell

El somni urbanístic fracassat de Gaudí. L’actual Park Güell, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de 1984, només conserva les poques construccions acabades del gran projecte de Gaudí. L’operació urbanística més agosarada de la Barcelona de final del segle XIX va ser una idea d’Eusebi Güell, que va comprar el 1899 una antiga finca rural de quinze hectàrees, anomenada Can Muntaner de Dalt, per convertir-la en una ciutat-jardí inspirada en precedents anglesos com els d’Ebenezer Howard (i d’aquí li ve el fet que el seu nom s’escrigui Park, en anglès). L’encarregat de fer realitat aquest projecte d’urbanisme paisatgístic del comte de Güell va ser Antoni Gaudí.

El projecte de Gaudí preveia la construcció d’una seixantena de cases en parcel·les, amb un extensa zona verda comunitària. La urbanització es va iniciar el 1900 i es va aturar definitivament el 1914. Seguint el desig de Güell, va idear un retir bucòlic que havia de servir de residència a la burgesia barcelonina més selecta. La seva situació, a la falda de la muntanya i lluny de la ciutat, semblava idònia per simbolitzar la metàfora de l’ascensió al paradís, a l’edèn. Tanmateix, el projecte va ser un fracàs total. A banda d’una parcel·la que va adquirir el mateix contractista de les obres, tan sols es van vendre dues parcel·les a un únic comprador, que només va edificar una torre. Es van arribar a fer les tres creus que marcaven el lloc on s’havia d’alçar una capella; els dos pavellons d’entrada; els murs de contenció, i tota la infra-estructura viària al voltant d’una gran plaça sostinguda per columnes. Però davant del desastre financer de l’operació, els hereus d’Eusebi Güell (mort el 1918) van vendre el solar a l’Ajuntament, que el va convertir en un parc públic. Les prodigioses estructures aixecades entre la vegetació mediterrània són una curiosa barreja de fantasia i espiritualitat, esquitxada amb emblemes patriòtics pel catalanista insubornable Gaudí. Una obra en què Gaudí va abandonar tot historicisme per formular coratjosament un llenguatge propi que va des de la inspiració en formes naturals fins a un llenguatge plàstic sorprenentment avantguardista.

La porta principal del Park Güell, oberta en un mur de maó decorat amb mosaics, està protegida per una reixa de ferro forjat i flanquejada per dos suggeridors pavellons inspirats en el conte “Hansel i Gretel”, que s’havia representat en forma d’òpera al Liceu a finals de 1900, quan Gaudí començava a submergir-se en el projecte del Park Güell. El de l’esquerra, amb una doble creu al sostre, representa la casa dels nens Hansel i Gretel. A la planta baixa té una llibreria i una botiga de records. El de la dreta, més gran i coronat per un bolet verinós, és el de la bruixa, i era l’antiga casa del conserge del parc que acull actualment el Centre d’Interpretació del Park Güell del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona. La planta baixa, amb informació sobre l’obra de Gaudí és d’accés lliure. Al pis superior, pagant una entrada es pot veure la distribució de la construcció i l’antic habitatge del conserge, i l’exposició “Gaudí i el Park Güell. Arquitectura i natura”. Passats els dos pavellons, a la dreta, podem veure una gruta, que recorda la cripta del monestir de Sant Pere de Rodes i que servia de refugi per als carruatges i els cavalls els dies de pluja. L’escala principal està partida en dos per un centre d’aigua on regna el famós drac multicolor de trencadís de ceràmica esmaltada. Al capdamunt de l’escala, trobem la sala hipòstila, també coneguda com la de les cent columnes, tot i que en té vuitanta-sis. Aquesta sala, destinada originàriament a ser el mercat de la urbanització, va ser decorada per Josep Maria Jujol, col·laborador habitual de Gaudí, que li va donar carta blanca per fer-hi el que volgués. El resultat va ser excepcional: un sostre ondulant de mosaic amb incrustacions diverses formant unes capritxoses espirals. Amb la restauració d’aquesta zona, el 1992, es van col·locar uns llums a les bases de les columnes que de nit transformen la sala en una mena de temple grec espectacular. De la sala hipòstila arrenquen dos camins que ens duen a la gran plaça circular, un privilegiat mirador sobre la ciutat. La plaça, segons el projecte inicial de Gaudí, havia de recollir l’aigua de la pluja que, convenientment canalitzada per les columnes de la sala hipòstila, anava a parar a un immens dipòsit de 12.000 metres cúbics (tancat al públic). La plaça està rodejada per un serpentejant banc de trencadís en què la imaginació combinada de Gaudí i Jujol va assolir una audàcia extraordinària i que alguns especialistes consideren precursor de l’art abstracte. El banc és una simfonia de colors: el verd, el blau i el groc apareixen combinats de diferents maneres, i en formes de llunes, estrelles i flors abstractes. Tanmateix, el color va desapareixent gradualment d’esquerra a dreta, fins que predomina el color blanc, símbol de puresa. L’obra sembla voler insinuar que la vida humana és una simfonia de colors que culmina en el blanc, amb el cel. El color, però, no és del tot blanc: Gaudí va fer servir un material que havia estat rebutjat en altres edificacions com la Casa Batlló, precisament per aquesta “impuresa” del color. En la restauració del banc de 1995 es va voler mantenir aquesta imperfecció, utilitzant fins a vint-i-una tonalitats diferents de blanc en la restitució de les parts més deteriorades. Construccions sorprenents del Park Güell són també els ponts i els passos sota els viaductes, amb columnes torçades que els fan semblar grutes. El quart pòrtic, que connecta la part superior amb la inferior, és potser, l’estructura més especial, amb parets i arcs inclinats d’aire surrealista. El cim del turó on hi ha el parc està coronat per un calvari monumental format per tres creus, on Gaudí tenia previst construir-hi una església. L’autor també va deixar anar la fantasia en aquest lloc: si mirem cap a l’est —és a dir, en direcció a la ciutat de Jerusalem— la perspectiva fa que les tres creus en fila n’esdevinguin una de sola. Aquest és el punt final de l’ascens: la creu és l’últim símbol de tots.

El Park Güell va ser reconegut com a Bé Cultural d’interès Nacional el 1969 i va ser inscrit a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO el 1984.
Aquesta distinció s’atorga a tots els espais naturals i béns culturals del món de gran valor que cal protegir per a garantir-ne la conservació, i que les generacions futures en puguin continuar gaudint.
Aquesta missió no es podria dur a terme sense una tasca constant de conservació, restauració i protecció d’aquest bé d’interès cultural.
En ocasions aquestes obres poden alterar d’alguna forma la visita, no obstant, són imprescindibles per a millorar l’estat i preservació del patrimoni del parc.

Per a més informació sobre les possibles afectacions, consulteu https://parkguell.barcelona/ca/afectacions.

Actuacions de la campanya Barcelona, posa't guapa

Restauració escala central.