Enric Granados i Campiña

Va iniciar els estudis de música amb el pianista J.B. Pujol, però ell considerava sobretot el seu mestre a F. Pedrell, el qual li va donar a conèixer l'obra de Wagner i va influir plenament en la seva trajectòria. Va completar la formació musical a París amb Charles Bériot, fins al 1889, i en aquesta ciutat francesa va entrar en contacte amb músics com Debussy i D'Indy i refermà la seva amistat amb I. Albéniz, el qual ja coneixia de Barcelona.
Els primers anys va haver de tocar a diversos cafès de Barcelona, com molts altres músics, amenitzant les vetllades dels clients i fent petits concerts pianístics.
La seva concepció de la música estava vinculada a la idea d'art total i va establir col·laboracions amb altres intel·lectuals, sobretot literats. Entre 1901 i 1906 treballà amb A. Gual al Teatre Íntim i posteriorment amb A. Mestres, fent l'òpera Picarol o Petrarca. El 1900 creà la Societat de Concerts Clàssics, i en la mateixa època fundà l'Acadèmia Granados, que va gaudir de molt prestigi a la Barcelona del moment.
La producció musical d'aquest autor reflecteix un aire cosmopolita, internacional, que en algun cas va ser criticat, ja que s'esperava d'ell una obra més arrelada a la seva tradició cultural. La seva estètica musical estava lligada al Romanticisme de Schumann, Schubert i Chopin.
Va escriure principalment obres de piano, com Doce danzas españolas i Capricho español, i música de cambra.
Va morir junt amb la seva dona ofegat en un vaixell que va ser atacat per un submarí alemany quan tornaven d'estrenar Goyescas a Nova York.