Oleguer Junyent i Sans

Igual que el seu germà S. Junyent, va ser un personatge inquiet que va conrear diversos camps.
Des de molt jove es va dedicar a l'escenografia, camp que li donà molt èxit i que va permetre-li viatjar molt. Es va formar a la Llotja i també va ser deixeble dels escenògrafs Fèlix Urgellès i F. Soler i Rovirosa, del taller del qual va ser director. Va viure dos anys a París com a deixeble de l'escenògraf Carpezat, i fou en aquesta ciutat on coincidí amb altres artistes catalans com R. Canals o I. Nonell.
En tornar a Barcelona començà a treballar com a escenògraf, sobretot per al Gran Teatre del Liceu (Rambla, 51-59).
Una de les obres més conegudes d'aquest autor són els dissenys dels vitralls de temes wagnerians per al Cercle del Liceu (Gran Teatre del Liceu, Rambla, 51-59), que van ser elaborats pel taller d'A. Bordalba i en els quals s'observa l'estètica Art Nouveau en què ell es movia. Cal dir, però, que en el camp de l'escenografia va seguir les directrius del seu mestre de tradició realista.
El 1912 va emprendre la volta al món, que durà un any, i en tornar va exposar els seus dibuixos al Faianç Català (Gran Via de les Corts Catalanes, 615; desaparegut). Va ser en aquell moment que començà a apropar-se als nous ideals del Noucentisme.
A la seva darrera etapa se centrà en el món de la pintura, camp en què va aconseguir molt d'èxit en tots els àmbits en els quals va treballar.
També va fer algunes incursions en el món literari: des del 1904 col·laborà a la revista L'Esquella de la Torratxa i en llibres com Roda el món i torna al Born.