Lluís Millet i Pagès

Un cop la família s'havia traslladat a Barcelona, ingressà de molt jove al Conservatori del Liceu. Paral·lelament als estudis treballava de dependent en una botiga de música, Can Guàrdia (Rambla, 97; actual Casa Beethoven).
Quan va acabar els estudis va començar a tocar en alguns cafès, com ara en el cafè Pelayo (desaparegut), on tocava en un quartet, i també va donar classes particulars, feines amb les quals va esdevenir conegut i adquirí cert prestigi. En aquestes vetllades musicals es va formar un grup d'amics, entre els quals hi havia músics com A. Vives o I. Albéniz.
El 1891 fundà junt amb A. Vives l'Orfeó Català, entitat que esdevindria un símbol del catalanisme per la difusió que feia de la cultura i la música catalana, a través de les seves actuacions, amb un repertori molt divers, i del butlletí que publicava, Revista Musical Catalana, creat el 1904. Sota la seva direcció es va construir la seu de l'Orfeó, el Palau de la Música Catalana (1905-1908; Palau de la Música, 4-6), de l'arquitecte L. Domènech i Montaner, que ha esdevingut un dels edificis més emblemàtics del Modernisme a Barcelona.
Uns anys més tard va obtenir la plaça de catedràtic a l'Escola Municipal de Música de Barcelona, tasca que compaginà amb la de teòric i compositor.
Són obres seves peces tan emblemàtiques com El cant de la senyera, sobre un poema de Joan Maragall, o l'harmonització d'Els Segadors, l'himne nacional de Catalunya.