Ruta del Modernisme de Barcelona

Inici / La ruta d’1 dia

La ruta d’1 dia

Per a aquells que disposeu d’un sol dia, oferim la Ruta d’1 dia, que passa de llarg de totes les desviacions. Es pot completar en una sola jornada i permet fer,
a més, una visita a un monument obert al públic. Durant els mesos d’hivern, per tal d’aprofitar la llum natural, recomanem fer tot l’itinerari primer i després tornar al monument elegit per fer la visita del seu interior. La Ruta d’1 dia es troba senyalitzada en el mapa, amb una línia verda, i segueix els eixos principals del Modernisme barceloní: la Rambla, el passeig de Gràcia, la Diagonal i l’avinguda Gaudí.

Arc de Triomf i Casa Estapé – Park Güell

Un bon punt per començar la Ruta del Modernisme és l’ARC DE TRIOMF (passeig de Lluís Companys, s/n), construït segons el disseny de Josep Vilaseca per presidir l’entrada al recinte de l’Exposició de 1888, al capdamunt del passeig de Lluís Companys.

Des d’aquest punt comença la Ruta d’un dia, pensada per si només es disposa d’una jornada per visitar el Modernisme de la ciutat. Tot i que no inclou la totalitat de les obres més recomanades, resulta una visió general i complerta d’aquesta arquitectura, i una bona manera de conèixer Barcelona. L’itinerari d’un dia està marcat en el text d’aquesta guia amb la icona .
Abans de seguir baixant fins al Parc de la Ciutadella, pujarem pel passeig de Sant Joan fins a la CASA ESTAPÉ (passeig de Sant Joan, 6), de Bernardí Martorell i Rius (1907), que es reconeix per la seva curiosa cúpula, obra de Jaume Bernades. També a tocar de l’Arc, a la curta avinguda de Vilanova, hi ha l’edifici de la  HIDROELÈCTRICA (avinguda de Vilanova, 12), construcció modernista de l’antiga Central Catalana d’Electricitat, obra de Pere Falqués i Urpí (1896-1899), a la qual alguns dies es pot accedir en hores d’oficina.

Seguim pel passeig de Lluís Companys fins al PARC DE LA CIUTADELLA (passeig de Pujades, s/n; passeig de Picasso, s/n). En aquest indret es pot considerar que el moviment modernista va tenir la primera gran expressió arquitectònica. Com el seu nom indica, l’espai havia estat ocupat per una ciutadella militar, construïda a principis del segle XVIII després de la derrota de Barcelona en la Guerra de Successió (1714). La ciutat va ser durament castigada en caure després d’un llarg setge, i la ciutadella (juntament amb les noves muralles i el castell de Montjuïc) va ser el gran instrument de la nova dinastia borbònica per mantenir-ne el controlar militar durant més de 150 anys. A mitjan segle XIX, després d’anys de peticions ciutadanes, el Govern de Madrid es va avenir que les muralles i la ciutadella fossin enderrocades per permetre el creixement urbanístic de la ciutat. Això va fer possible l’Eixample i el nou Parc de la Ciutadella.

Abans de convertir-se en parc, però, els terrenys van ser seu de l’Exposició Universal de 1888. Tot i que va ser certament menys important que altres exposicions similars com la de París o la de Londres, l’Exposició volia emular la voluntat de donar a conèixer les meravelles de les noves tecnologies de la naixent indústria capitalista i fer que Barcelona fos coneguda arreu del món.

Arc de Triomf
Casa Estapé

Malgrat tot, la construcció dels pavellons i les infraestructures es va fer en molt poc temps i un grau d’improvisació alt. Es va necessitar el concert d’arquitectes consolidats, com Josep Fontserè, amb joves titulats com Lluís Domènech i Montaner, que hi va demostrar els seus impressionants dots de direcció i coordinació —especialment en el desaparegut Gran Hotel Internacional, un edifici amb una capacitat per a 500 hostes que l’equip de Domènech va construir en menys de seixanta dies. La llegenda també ha generat molts mites i rumors sobre el paper que va tenir Antoni Gaudí en la construcció del Parc de la Ciutadella. Hi ha qui assegura que va col·laborar amb Josep Fontserè per fer la cascada i potser també el dipòsit d’aigües del carrer de Wellington. D’altres veuen la petjada de Gaudí a l’enreixat de la porta principal del parc i al desaparegut pavelló de la Companyia Transatlàntica.

Tot i que el parc no és considerat un jardí modernista, hi trobem algunes obres destacades d’aquest estil. Al costat d’una porta lateral del parc, al passeig de Pujades, hi ha l’edifici destinat a ser el cafè restaurant de l’Exposició. Aquest va ser construït entre 1887 i 1888 per Lluís Domènech i Montaner en totxo de cara vista, tècnica poc habitual a l’època, i constitueix un dels primers exemples del Modernisme barceloní. Els merlets, el fris d’escuts i la sobrietat li donen un cert aire medieval, i hi ressalten l’eclèctica amalgama d’arcs catalans, les grans finestres romanes i els arcs de regust àrab. Conegut popularment com el  CASTELL DELS TRES DRAGONS, l’edifici acull instal·lacions no obertes al p’úblic del Museu de Ciències Naturals. L’edifici va ser restaurat recentment respectant els valors arquitectònics de la construcció i el mobiliari. Als voltants del museu trobem dos deliciosos edificis, l’HIVERNACLE (passeig de Picasso, s/n. Parc de la Ciutadella), una obra de Josep Amargós i Samaranch (1883-1887) que actualment acull tota mena d’actes socials, i  l’UMBRACLE (passeig de Picasso, s/n. Parc de la Ciutadella), projectat per Josep Fontserè i Mestres el 1883-1884. Val la pena entrar una estona en tots dos per veure les esplèndides plantes que protegeixen.

Des del Parc de la Ciutadella podem endinsar-nos en el nucli antic de la ciutat pel carrer de la Fusina o pel de la Ribera, que ens portaran a l’antic MERCAT DEL BORN (plaça Comercial, 12), que va ser, fins als anys setanta del segle XX, el mercat central de la ciutat. Aquesta estructura a base de ferro, fusta i vidre, obra de Josep Fontserè construïda el 1876, és una excel·lent mostra dels precedents arquitectònics del Modernisme, especialment pel que fa a la concepció de noves estructures que els nous materials industrials feien possible i a la importància que es donava a l’aprofitament de la llum natural. Dins del recinte hi ha unes ruïnes descobertes el 2001, que són part dels edificis de l’antiga Barcelona que va ser enderrocada per fer lloc a la ciutadella militar el 1715. Segons la temporada, aquestes restes es poden visitar i formen part del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (per a més informació, truqueu al 933 190 222).

Hidroeléctrica
Museu de Zoologia

Davant del mercat s’obre el passeig del Born, potser l’únic carrer de Barcelona que encara conserva sencer l’empedrat de llambordes característic de la primera meitat del segle XX a Barcelona. Durant tot aquest tram de la Ruta valdrà la pena en passar de fixar-se en els carrers del barri de la Ribera, alguns del quals s’obren sota voltes a l’estil medieval, i en els seus noms, en molts casos relacionats amb el gremi d’artesans que s’agrupava en aquell carrer. En aquest barri hi ha també alguns dels edificis més antics de la ciutat, la majoria d’ells molt ben restaurats. El passeig del Born ens portarà a la BASÍLICA DE SANTA MARIA DEL MAR (plaça de Santa Maria, s/n), del segle XIV, un dels temples més significatius del gòtic català. Rodejant la construcció pel carrer de Santa Maria trobarem el FOSSAR DE LES MORERES (plaça del Fossar de les Moreres, s/n), un dels principals símbols del catalanisme, el lloc on segons la tradició hi ha enterrats els morts en defensa de Barcelona del setge de 1714. El memorial instal·lat per l’Ajuntament el 2001 recorda aquesta defensa heroica de Barcelona per les milícies ciutadanes catalanes, que van resistir durant més d’un any a l’aliança dels exèrcits espanyol i francès, superiors en nombre i en recursos.

 

Umbracle

A l’altra banda de la basílica seguirem pel carrer de l’Argenteria i creuarem la Via Laietana pel carrer de Jaume I, que ens porta al cor de la ciutat. Travessem la plaça de Sant Jaume, centre polític i administratiu de la ciutat des de temps medievals, i seguim pel carrer de Ferran. Just després de la plaça, podem girar a l’esquerra pel carrer del Pas de l’Ensenyança per visitar la cocteleria El Paraigua, decorada amb elements modernistes originals rescatats d’altres comerços (per a més informació veieu Sortim, la guia de bars i restaurants modernistes). Pel carrer de Ferran arribem fins a un bar irlandès, el  MOLLY’S FAIR CITY (Ferran, 7-9), que antigament era una botiga i que conserva bona part de la decoració modernista original de finals del segle XIX, tant a l’exterior com a l’interior (per a més informació veieu Sortim, la guia de bars i restaurants modernistes). Just davant d’aquest pub hi ha l’entrada a la plaça Reial, un dels llocs més freqüentats de la ciutat, amb una oferta gens menyspreable de cerveseries i locals nocturns. La plaça, el primer projecte important de renovació urbana de la Barcelona del segle XIX, ocupa el solar sobre el qual s’alçava l’antic convent dels caputxins de Santa Madrona, ender-rocat a mitjan segle XIX. El disseny d’aquest espai urbà, amb els seus característics laterals porticats, és obra de l’arquitecte i urbanista Francesc Daniel Molina, que es va inspirar en l’urbanisme francès de l’època napoleònica. Molina la va concebre com una plaça residencial formada per edificis de dos pisos i golfes construïts sobre unes altes porxades. Al bell mig de la plaça hi ha la font de les Tres Gràcies i, a ambdós costats d’aquesta, dos complexos  FANALS (plaça Reial, s/n) de sis llums que el jove Antoni Gaudí va dissenyar el 1878.

 

Bar Molly’s Fair City
Fanals de la plaça Reial

Els dos fanals estan rematats pels atributs del déu Hermes, el patró diví dels comerciants: un caduceu (dues serps enroscades en una vara) i un casc alat. La plaça Reial i molts altres indrets del nucli històric de Barcelona van créixer en solars antigament ocupats per convents i esglésies que van ser confiscats per l’Estat i venuts a propietaris privats. Aquestes mesures, promulgades el 1837 i conegudes com la desamortització de Mendizábal, van permetre la subhasta del vuitanta per cent dels terrenys que l’església posseïa dins de les muralles de Barcelona. La desamortització va canviar radicalment el paisatge urbà de Barcelona, una transformació que va ser ràpida, profunda i duradora. D’exemples no en falten. El Mercat de la Boqueria, a la Rambla, ocupa el lloc en què es van alçar, successivament, el convent de Santa Maria de Jerusalem (segle XIV) i el convent de Sant Josep (segle XVI). El convent gòtic de Santa Caterina, incendiat el 1835 i enderrocat dos anys més tard, va donar el solar i el seu nom a un mercat. Fins i tot el Liceu se situa en un lloc en què en temps passat hi havia un convent de monjos trinitaris descalços. És el mateix cas que el d’un altre gran centre de la música de Barcelona, el Palau de la Música Catalana, construït sobre les ruïnes del convent de Sant Francesc de Paula.

Aquí podem fer una petita desviació fins al carrer dels Escudellers número 8, per veure la braseria Grill Room, un antic cafè amb decoració modernista (per a més informació veieu Sortim, la guia de bars i restaurants modernistes).

Palau Güell - Façana principal
Palau Güell – Terrat

En sortir de la plaça Reial trobem la Rambla, la cèlebre artèria popular de Barcelona. En l’època de màxima esplendor del moviment modernista, no hi havia gaire sòl edificable a la Barcelona antiga. Aquesta circumstància ha provocat que, tret d’algunes botigues amb aroma modernista, el moviment sigui una excepció en aquesta zona de la ciutat. De totes maneres, hi ha algunes obres mestres com el  PALAU GÜELL, la primera obra (1885-1889) que Antoni Gaudí —l’arquitecte més peculiar i singular del Modernisme— deixaria a la ciutat de Barcelona i que ha estat declarat bé del patrimoni mundial per la UNESCO. Gaudí tenia només 34 anys quan va rebre l’encàrrec de construir la residència privada de la família Güell. Curiosament, no va ser a l’Eixample, que ja estava en plena expansió, sinó al Raval, una zona que a finals del segle XIX ja estava molt degradada i en què abundaven la prostitució i els bars de cambreres. Potser no sembla gaire lògic que Eusebi Güell, amb set fills, hi anés a viure. Tanmateix, va tenir un motiu per fer-ho: el seu pare, Joan Güell, vivia a la Rambla i Eusebi va comprar el solar del Palau Güell per estar a prop d’ell. L’aristocràtic mecenes de Gaudí va donar llibertat pressupostària a l’arquitecte per construir un original i sumptuós palauet que pogués albergar reunions polítiques i concerts de cambra i allotjar els convidats més il·lustres de la família. Dit i fet. Gaudí va utilitzar els millors materials del moment i el cost de la construcció es va disparar molt. El resultat final va ser una autèntica obra mestra del gaudinisme més obscur. Lluny de satisfer la idea burgesa de confort (és una casa de gran alçària i no tenia calefacció; per tant, no devia ser gaire confortable a l’hivern), el Palau Güell de Gaudí és un espai insòlit en què preval el joc savi, correcte i magnífic dels volums sota la llum.

La façana del Palau Güell, de línies suggestivament venecianes, està construïda amb una pedra d’aspecte sever i hi destaca especialment el disseny de ferro forjat que cobreix els timpans dels dos arcs parabòlics d’entrada i de sortida i que dóna forma al majestuós escut amb les quatre barres catalanes, concebut com una petita columnata, que presideix la façana. La primera dependència del palau és el vestíbul, de vint metres d’alçària, que proporciona al conjunt una sensació de transparència i articula els diferents espais en què es divideix aquesta meravellosa obra primerenca de Gaudí. Tot l’edifici està organitzat al voltant d’aquest vestíbul central. Una escala noble condueix a l’autèntica joia de la corona del Palau Güell: el sorprenent, misteriós i tel·lúric saló central de set pisos d’alçària coronat per una cúpula parabòlica en forma cònica. La cúpula, perforada per una sèrie de petites obertures en forma de cercle que filtren una tènue llum indirecta, dóna al saló una curiosa aparença de planetari sota la llum del dia, per a alguns, i de sala central d’un hammam àrab, per a d’altres.

El terrat presumeix de les vint xemeneies ideades per Gaudí i restaurades entre 1988 i 1992 per un grup d’artistes que en va reconstruir les vuit més malmeses, de manera totalment fidel al treball original de Gaudí. En una d’aquestes noves xemeneies, amb una mica de paciència, es pot localitzar en el trencadís un Cobi, la mascota olímpica de Barcelona 92. Les xemeneies, totes úniques i diferents com si es tractés d’esbossos diversos d’un model idealitzat, recorden, amb una mica d’imaginació, un grup d’arbres i representen probablement un dels primers esbossos del projecte que Gaudí culminaria uns anys després amb el terrat de la Pedrera. En aquesta obra, per exemple, Gaudí va utilitzar per primera vegada el trencadís, un revestiment elaborat amb fragments irregulars de mosaic, tècnica d’origen àrab que l’arquitecte de Reus i el Modernisme en general van adoptar posteriorment com una de les principals formes d’expressió. Si es presta atenció xemeneia per xemeneia, s’acaba descobrint en una d’elles —probablement la darrera construïda per Gaudí i totalment de color blanc— el petit segell verd d’un fabricant de ceràmica de Limoges. La llegenda explica que Eusebi Güell tenia una fantàstica vaixella de Limoges de la qual es va cansar i que va donar a l’arquitecte perquè la utilitzés en el revestiment de l’última de les xemeneies del palau.

A l’altre extrem del palau, al soterrani, hi ha les cavallerisses, de voltes molt rebaixades recolzades en senzilles columnes fungiformes, una arquitectura espectacular concebuda per acollir les quadres i les cambres dels palafreners de palau. Les columnes i els capitells de totxana són un dels paisatges més enigmàtics, suggeridors i coneguts de l’arquitectura gaudiniana. La família Güell va viure en aquest palau fins a la Guerra Civil, quan va ser confiscat per la CNT-FAI, que el va convertir en quarter i presó. Els Güell no hi van tornar mai més. L’abandó i el deteriorament generalitzat d’aquesta zona de la ciutat van portar els hereus del comte Güell a cedir el palau a l’actual propietària, la Diputació de Barcelona, el 1945.

Antoni Gaudí i Cornet

Antoni Gaudí i Cornet

1852 - 1926

Antoni Gaudí i Cornet va néixer el 1852 a Reus, en el si d’una família d’artesans de Riudoms, dedicats tradicionalment a la fabricació de calderes i altres objectes de coure. El més petit de cinc germans, va marxar a Bacelona el 1873 per iniciar els estudis d’arquitectura, que va acabar quatre anys més tard. Es diu que, en atorgar-li el títol, el director de l’Escola d’Arquitectura, Elies Rogent, va comentar: “Qui sap si hem donat el diploma a un boig o a un geni: el temps ens ho dirà”. El seu primer encàrrec professional va ser el disseny dels nous edificis de la Cooperativa Tèxtil de Mataró (1878), per als quals l’arquitecte va idear uns singulars arcs catenaris de fusta i una gegantesca abella de bronze (símbol de la cooperativa). Aquell mateix any, Gaudí va dissenyar una vitrina de vidre i cristall deco-rada amb ferro forjat, caoba i marqueteria perquè un fabricant de guants català, Esteban Cornellá, exposés els seus productes a l’Exposició Universal de París. La vitrina va seduir Eusebi Güell, industrial, aristòcrata i polític en ascens, que va decidir convertir-se en el mecenes d’aquell jove arquitecte i dissenyador. El primer treball de Gaudí per a Güell va ser el disseny del mobiliari del panteó que el marquès de Comillas, totpoderós sogre de Güell, tenia a les rodalies de Santander. A aquest encàrrec en va seguir un altre, una pèrgola decorada amb globus i centenars de peces de vidre. Des d’aleshores la seva carrera i la seva obra — que amb els anys s’ha convertit en un dels símbols més famosos de Barcelona — van estar íntimament lligades a la família Güell.

El 1883 li van encarregar la construcció de la Sagrada Família, la gran obra de la seva vida, a la qual va dedicar tots els esforços dels seus darrers anys. Aquesta concentració gradual en el gran temple expiatori va ser paral·lela a la consolidació del seu fervor cap a la religió catòlica, que en el jove Gaudí no havia estat gaire notori. En la seva maduresa, el gran arquitecte català va ser conegut com un home frugal i solitari, que abocava tota l’energia a la seva professió, mitjançant la qual expressava les seves dues grans passions: cristianisme i catalanisme. La seva obstinada defensa de la identitat catalana el va dur fins i tot a ser detingut per la policia l’Onze de Setembre de 1924, per negar-se a obeir un oficial que el comminava a parlar en espanyol.

El 7 de juny de 1926, Gaudí va ser atropellat per un tramvia a la Gran Via. El personal de l’hospital, que durant tres dies va intentar infructuosament salvar-li la vida, l’havia confós d’entrada amb un captaire per la seva indumentària humil.

Més informació

No gaire lluny del Palau Güell hi ha el  LONDON BAR (Nou de la Rambla, 34), un bar modernista que ha funcionat ininterrompudament des de la seva fundació el 1910 (per a més informació veieu Sortim, la guia de bars i restaurants modernistes).

L’itinerari de la Ruta del Modernisme continua Rambla amunt, en direcció a la plaça de Catalunya. Gairebé davant de les porxades que donen accés a la plaça Reial trobem l’HOTEL ORIENTE (Rambla, 45-47), construït el 1842 quan l’antic col·legi religiós de Sant Bonaventura es va transformar en una pròspera fonda. L’hotel, amb una façana del 1881, conserva a la sala de festes la magnífica estructura d’un antic claustre del segle XVII de pilars quadrats i l’antic refectori rectangular cobert per una volta. Per les seves habitacions van passar hostes de renom com ara l’escriptor Hans Christian Andersen, l’actor americà Errol Flynn, el torero Manolete o la soprano Maria Callas. En la seva discreta façana encara destaquen les escultures de dos àngels que presideixen la llinda de l’arc de l’entrada principal.

Rambla amunt trobem a mà esquerra a un dels edificis més emblemàtics de la ciutat, tot i no ser una construcció modernista: el  GRAN TEATRE DEL LICEU (Rambla, 51-65). La història d’aquest símbol de Barcelona ha estat directament marcada pels incendis. L’edifici original, construït per Miquel Garriga el 1847 al solar de l’antic convent dels Trinitaris, es va cremar el 1861 i va ser reconstruït per Josep Oriol Mestres amb una simplicitat exterior —només trencada per la característica façana d’un cos central amb tres grans finestrals— que amagava un dels teatres lírics més fastuosos del món. L’incendi del teatre del 1994 va obligar a fer una nova reconstrucció, que va dur a terme l’arquitecte Ignasi de Solà-Morales, el qual va recrear el sumptuós estil tradicional de l’edifici, recuperant els salons amb pintures il·lusionistes i pompeianes. En els seus orígens com a teatre líric, el Liceu va haver de competir amb el TEATRE PRINCIPAL (que ja hem deixat enrere, al número 27 de la Rambla), un local amb capacitat per a 2.000 persones i de llarga tradició a la ciutat. El Liceu, que va aixecar el teló amb Anna Bolena, de Donizetti, va guanyar la partida i es va convertir en la catedral del bon gust i en l’aparador preferit per les classes més acabalades de Barcelona per exhibir la seva riquesa. Tot i la sobrietat de la seva arquitectura, destaquen especialment la marquesina de ferro forjat que presideix l’entrada principal i els rètols esgrafiats que reten homenatge a Calderón de la Barca, a Mozart, a Rossini i a Moratín. L’edifici del Liceu allotja, gairebé a la cantonada de la Rambla amb el carrer de Sant Pau, un autèntic santuari d’elit: el Cercle del Liceu, una tradicional i aristocràtica entitat privada, un antic club al més pur estil anglès, que “amaga” en els salons interiors unes cèlebres pintures modernistes de Ramon Casas i d’Alexandre de Riquer, i unes vidrieres de temàtica wagneriana d’Oleguer Junyent.

London Bar
Gran Teatre del Liceu - Cercle del Liceu

A l’altra banda del carrer, la Ruta passa per davant d’un comerç de llarga tradició, amb decoració modernista a la façana: l’antiga  CAMISERIA BONET (Rambla, 72), fundada el 1890, que el 2002 va canviar de propietari i d’activitat, més centrada en objectes de record de Barcelona, però se’n va mantenir l’aspecte exterior. Al costat hi ha el  CAFÈ DE L’ÒPERA (Rambla, 74), un local d’atmosfera confortable obert el 1929 en el local de l’antiga Xocolateria La Mallorquina. L’interior està ben conservat: destaquen les cadires Thonet i els miralls vuitcentistes amb figures femenines que evoquen personatges de diferents òperes (per a més informació veieu Sortim, la guia de bars i restaurants modernistes).

Café de l’Òpera
Café de l’Òpera

Després del Liceu, a l’esquerra, podem desviar-nos pel carrer de Sant Pau fins a  l’HOTEL ESPAÑA (Sant Pau, 9-11) que és un dels establiments amb més tradició en la història hotelera de Barcelona. L’interès arquitectònic d’aquest hotel, que al seu dia va albergar l’heroi nacional filipí José Rizal, se centra en els salons, decorats el 1902-1903 per un dels pares del Modernisme, Lluís Domènech i Montaner. A l’Hotel España, Domènech i Montaner va comptar amb la col·laboració de dos grans mestres de les arts plàstiques de l’època: l’escultor Eusebi Arnau i el pintor Ramon Casas. Eusebi Arnau és l’autor de l’esplèndida xemeneia d’alabastre d’un dels menjadors, que es pot veure des del carrer, i Ramon Casas és el responsable dels esgrafiats marins del menjador interior, en què també destaca una claraboia cassetonada que filtra una llum molt difosa que realça l’efecte dels esgrafiats de Casas. Domènech i Montaner va arrodonir el conjunt amb dos enginyosos arrimadors de fusta. Un d’ells, d’un disseny molt acurat, està decorat amb medallons de ceràmica blavosa que representen les províncies espanyoles, mentre que l’altre, de tipus romà, se centra en temes florals (per a més informació veieu Sortim, la guia de bars i restaurants modernistes). A escassos metres de l’Hotel España ens trobem amb un altre establiment hoteler amb reminiscències modernistes: l’HOTEL PENINSULAR (Sant Pau, 36). El principal interès d’aquest edifici, un antic col·legi de monges, és el pati amb galeries i la claraboia, que ressalta els colors verd i crema dels murs.

Hotel Peninsular

Seguim per la Rambla fins al Pla de la Boqueria, presidit pel MOSAIC CERÀMIC DE JOAN MIRÓ que l’Ajuntament va instal·lar el 1976 i que, amb els anys, ha esdevingut un dels símbols d’identitat més emblemàtics d’aquesta popular via barcelonina. A mà dreta, trobem la CASA BRUNO CUADROS (Rambla, 82), un edifici premodernista molt interessant de Josep Vilaseca, l’autor de l’Arc de Triomf. Aquesta antiga casa, coneguda popularment com “la casa dels paraigües” i reformada el 1883, destaca pels seus elements orientals, com la decoració de la façana amb esgrafiats i vidrieres, la galeria amb aroma egípcia del primer pis o el drac xinès que presideix la cantonada de la finca. L’antiga botiga de l’edifici, avui ocupada per una entitat bancària, lueix ornaments d’inspiració japonesa realitzats en fusta, vidre i ferro forjat.

La Rambla

La Rambla

La primitiva Rambla era una via ampla i desi-gual que oscil·lava d’un extrem a l’altre de la ciutat, paral·lel a la muralla medieval que Jaume I va construir al segle XIII, un segle abans que un nou recinte emmurallat envoltés el Raval i deixés el llenç de la Rambla sense la seva teòrica funció defensiva. Tanmateix, les diferents portes que es van obrir (Santa Anna, Portaferrissa, Boqueria, Trentaclaus i Framenors) no van desaparèixer i van afavorir la instal·lació d’algunes cons-truccions, com ara una foneria de canons, i també mercats a l’aire lliure. “Rambla”, en àrab, vol dir “torrent”, i això és precisament el que era: un torrent anomenat el Cagalell, que s’havia convertit en claveguera, plena d’escombraries i d’excrements. A l’altra banda d’aquesta fossa s’hi van anar instal·lant durant el segle XVI els primers centres religiosos (convent de Sant Josep, 1586), d’ensenyança (Estudis Generals, 1536) i lúdics (Teatre de la Santa Creu, 1597). La Rambla del segle XVIII lluïa, per tant, la muralla a un costat i convents i esglésies a l’altre, a la banda del Raval. No va ser fins a finals del segle XVIII, quan els enginyers militars encapçalats per Juan M. Cermeño en van iniciar la urbanització, que la Rambla va definir el seu traçat actual.

La Rambla és una sola avinguda, però rep molts noms al llarg de tot el seu recorregut: Rambla de Santa Mònica, dels Caputxins, de Sant Josep, dels Estudis i de Canaletes. Aquestes denominacions no són gens gratuïtes, ja que corresponen als convents, esglésies o edificis davant dels quals passava l’avinguda a mesura que, terraplenada, començava a prendre forma. El 1768 es va iniciar l’enderroc de la muralla i la construcció d’alguns dels edificis més emblemàtics d’avui en dia, com el Palau de la Virreina, el Palau Moja, per davant dels quals passa la Ruta del Modernisme, o la Casa March de Reus (obra de Joan Soler i Faneca, 1775) que trobem més avall, al número 8. L’últim gran moment en la formació de la Rambla va arribar a mitjan segle XIX amb els processos liberals de desamortització dels béns de l’Església, que van comportar la desaparició de la majoria de convents, convertits en nous carrers (Ferran), en espais públics (plaça Reial), en mercats (Boqueria) o en edificis que amb el temps també van esdevenir emblemàtics (Liceu). La Rambla és actualment el millor aparador de la ciutat, de la seva història i de la vida dels ciutadans. Com va reflectir l’escriptor Josep Pla en una de les seves obres: “La Rambla és una meravella. És un dels pocs carrers de Barcelona en el qual em sento plenament bé. Hi ha sempre prou gent per a trobar-hi un o altre conegut, però n’hi ha sempre suficient per a passar desapercebut, si convé”.

La sort d’aquesta botiga va ser compartida per altres. L’any 1962, l’arquitecte David John Mackay va xifrar en 800 les botigues modernistes que hi havia a la ciutat de Barcelona. Amb el pas del temps i l’avanç de les excavadores, aquest nombre s’ha reduït actualment a menys de mig centenar. Cada dia són menys nombroses les supervivents d’aquest Modernisme que alguns han qualificat injustament de “menor”, només perquè les seves pedres no formen part de grans obres arquitectòniques. Algunes d’aquestes botigues es conserven elegants i presumides, d’altres sobreviuen disperses per la ciutat; algunes estan en bones condicions, i d’altres, en plena agonia, però totes tenen una unitat artística que permet reconstruir, entre estucats, mosaics, vidrieres i artesanies de caoba, com van ser aquells anys que van transcórrer entre l’Exposició Universal de 1888 i la segona dècada del segle XX. Eren els anys en què la burgesia barcelonina viatjava a París i creia fermament que Catalunya era Europa. Va ser una època en què el Modernisme es va convertir en un art quotidià que aconseguia que els articles vulgars esdevinguessin art. L’eufòria del canvi de segle, la voluntat renovadora, es va traduir en una utilització social de l’art, en una arquitectura anònimai popular que dignificava qualsevol obra. Va ser així com els forns de pa, les pastisseries, les farmàcies, les botigues de teixits i les perfumeries van ser tractades amb el mateix respecte decoratiu que les grans cases de la burgesia. Juntament amb la Casa Batlló, la Pedrera, el Park Güell i la Sagrada Família, es van multiplicar els petits establiments que lluïen amb orgull el segell de la nova moda modernista. El 1909, la revista L’Esquella de la Torratxa resumia en una sola frase la febre modernista que convulsava la ciutat: “Barcelona està cridada a ser l’Atenes del Modernisme”. Una selecció dels millors exemples de botigues modernistes encara existents la trobareu en aquesta guia al capítol Guapos per sempre.

El millor exemple d’aquesta febre modernista que va experimentar Barcelona són dos edificis gairebé contigus de la Rambla. La  CASA DOCTOR GENOVÉ (Rambla, 77), obra d’Enric Sagnier i Villavecchia (1911), va allotjar una farmàcia i el seu laboratori fins a 1974 (actualment hi ha un bar de tapes basc).

Sagnier va dissenyar un edifici amb un cert aire gòtic en què destaquen un gran finestral central, els mosaics blavosos i l’arc ogival de l’entrada, amb un magnífic relleu d’Esculapi que recorda la finalitat original de l’immoble. Gairebé al costat de l’antiga farmàcia hi ha l’   ANTIGA CASA FIGUERAS (15) (Rambla, 83), actualment Pastisseria Escribà, obra d’Antoni Ros i Güell (1902), de recarregada decoració modernista, en la qual abunden els mosaics, els estucats de guix, el ferro forjat, les vidrieres i el mobiliari de fusta de color xocolata.

No cal caminar gaire per trobar el   MERCAT DE LA BOQUERIA (16) (Rambla, 91), el més cèlebre i antic de la ciutat. Més o menys en aquest mateix lloc, hi havia funcionat des de temps medievals un mercat a l’aire lliure en què els agricultors del que avui és el Raval venien els seus productes als habitants de la ciutat emmurallada. Famós per la qualitat de les seves mercaderies, el mercat actual ocupa l’antic solar del convent dels Carmelites Descalços de Sant Josep, incendiat el juliol de 1835. El mercat es va aixecar cinc anys després, el 1840: una gran plaça de porxades amb columnes jòniques on els diferents mercaders ambulants de la ciutat podien oferir els seus productes. El 1914, s’hi va instal·lar la vistosa coberta metàl·lica, dissenyada per l’enginyer Miquel de Bergue, que li dóna la seva imatge característica. El mercat i els seus voltants han estat restaurats els últims anys amb l’objectiu de tornar-los l’aspecte que tenien a principis del segle XX. La Boqueria presideix el tram central de la Rambla, potser el més colorista i exuberant, anomenat Rambla de les Flors per les parades que hi venen flors tot l’any des del dia del Corpus de 1853.

Antiga Casa Figueras
Mercat de la Boqueria

A pocs metres de la Boqueria hi ha el   PALAU DE LA VIRREINA (Rambla, 99), construït per Josep Ausich entre 1772 i 1778 per encàrrec de l’antic virrei del Perú, Manuel Amat i Junyent. El virrei no va arribar mai a gaudir de l’edifici, ja que va morir abans que s’hagués acabat. Qui sí que va poder fer-ho va ser la seva vídua, la “virreina” María Francisca Fivaller, que amb els anys va donar nom al palau. L’Ajuntament el va comprar el 1944 i a finals dels anys vuitanta del segle passat va esdevenir la seu de l’àrea municipal de Cultura. L’edifici és un bon exemple de la influència francesa en els arquitectes del segle XVIII. La seva poderosa façana clàssica, sumptuosa i barroca, harmonitza a la perfecció amb una afrancesada ornamentació rococó interior que té el seu millor exponent en el menjador, voltat i embellit amb pintures al·legòriques. La resta de salons de l’edifici han conservat la seva decoració antiga, d’estil imperi. La planta baixa, on fa temps hi havia instal·lats els amanuenses que escrivien cartes per als qui no sabien escriure, allotja ara una llibreria i una oficina d’informació al ciutadà. En els baixos de l’edifici veí, al número 97, hi trobem una veterana botiga musical, CASA BEETHOVEN, fundada el 1880 per l’editor musical Rafael Guàrdia.

Rambla amunt hi ha un dels edificis romàntics més bonics de la ciutat, la  CASA FRANCESC PIÑA (Rambla, 105), també coneguda com “el regulador” per l’antiga rellotgeria de la planta baixa, avui la Joieria Bagués. D’aquest edifici de Josep Fontserè (1850) cal fixar-se en la façana de terra cuita pintada de blanc sobre un estuc de color rosa en què destaquen especialment les falses columnes amb capitells i els baixos relleus decoratius dels pisos superiors.

A la cantonada amb el carrer del Carme, trobem l’ ESGLÉSIA DE BETLEM (Rambla, 107). Aquesta església, construïda entre 1680 i 1732 per Josep Juli, és una de les escasses mostres d’art barroc de Barcelona. Ara bé: en la seva estructura el temple és fidel als cànons del gòtic català i presenta una única i espaiosa nau flanquejada per diferents capelles. Una de les portes que obren a la Rambla és obra de Francesc Santacruz, amb el Nen Jesús, i l’altra, posterior, d’Enric Sagnier, amb sant Joanet (sant Joan Baptista), feta el 1906 prenent com a referència la de Santacruz. L’interior que es pot contemplar avui no té la sumptuositat que va caracteritzar el temple fins a la Guerra Civil, quan es van deteriorar de manera irreparable les policromies, les talles, els estucats italians i els marbres. Des de 1952, l’església té una imatge de la Mare de Déu dels Desemparats, de Mariano Benlliure. A l’altra banda de la Rambla hi ha el  PALAU MOJA (Rambla, 118), una antiga propietat dels marquesos de Comillas, construïda entre 1774 i 1789 pels germans Mas i Dordal. La llarga façana d’aquest palau, decorada amb plafons ocres i vermellosos, s’alça sobre una porxada i està rematada per un senzill frontó central. L’edifici, decorat amb pintures neoclàssiques de Francesc Pla “el Vigatà”, conserva bona part del mobiliari original. També es preserva l’habitació en què va viure el “poeta nacional” de la Renaixença i protegit dels marquesos de Comillas, Jacint Verdaguer. Els Comillas estaven emparentats amb els Güell i també van requerir els serveis d’Antoni Gaudí, que va conèixer Verdaguer i en alguna ocasió –com els Pavellons Güell, punt (90) de la Ruta del Modernisme– va inspirar-se en la seva poesia. El palau conté actualment unes dependències del Departament de Cultura de la Generalitat. En el que eren els jardins s’hi va instal·lar el 1935 els populars magatzems SEPU, ja desapareguts. 

El Indio

Una petita desviació de la ruta principal ens conduirà pel carrer del Carme, que “amaga” dos petits tresors modernistes a escassos metres de la Rambla: els populars magatzems  EL INDIO (17) (Carme, 24), decorats el 1922 per Vilaró i Valls, al més pur estil modernista, i, una mica més enllà, el bar  MUY BUENAS (18) (Carme, 63). El local llueix una esplèndida façana modernista de fusta i conserva bona part del seu mobiliari original, com l’antiga barra de marbre, de més d’un segle d’antiguitat (per a més informació veieu Sortim, la guia de bars i restaurants modernistes).

El Indio

La Ruta continua per la Rambla, coneguda a aquesta alçada com “la dels Ocells”, per les parades de venda d’animals. Camí de la plaça de Catalunya, la Ruta té dues cites importants. La primera és la  REIAL ACADÈMIA DE CIÈNCIES I ARTS (19) (Rambla, 115), construïda el 1883 per Josep Domènech i Estapà sobre les ruïnes d’un antic col·legi jesuïta. L’edifici, pioner en l’ús de recursos ornamentals i estilístics que més tard tindrien tant d’èxit en el Modernisme, actualment allotja, a part de l’Acadèmia, el Teatre Poliorama i el Restaurant Viena, antiga Casa Mumbrú. El seu principal signe d’identitat és el rellotge que presideix la façana i que es diu popularment que marca l’hora oficial de Barcelona. Altres elements d’interès de la façana són l’elegant tribuna, el cimbori i la torre amb cúpula que corona l’edifici i que originalment era un observatori meteorològic i astronòmic. La segona cita d’aquesta zona de la Rambla és la  FARMÀCIA NADAL (Rambla, 121), inaugurada el 1850 com a Farmàcia Masó, que incorpora elements escultòrics, ceràmics i esgrafiats de disseny noucentista.

Creuant la Rambla, trobarem els carrers de la Canuda i de Santa Anna. Si entrem per Santa Anna podem veure la  CASA ELENA CASTELLANO (20) (Santa Anna, 21), un edifici de 1907 de Jaume Torres i Grau, en què destaquen les dues tribunes superposades i l’ornamentació floral de la façana, típicament modernista. Tornant al carrer de la Canuda, a pocs metres trobem l’antic PALAU SABASSONA, d’origen medieval. L’immoble és la seu, des de 1836, de  l’ATENEU BARCELONÈS (21) (Canuda, 6), una de les entitats culturals més emblemàtiques de la ciutat. Alguns aspectes de la reforma de 1906, dels arquitectes Josep M. Jujol i Gibert i Josep Font i Gumà, encara es conserven. Cal destacar tres petites joies modernistes: la cabina de l’ascensor, un dels primers que es van instal·lar a la ciutat; les sales de lectura de la biblioteca, i el jardí suspès de reminiscències romàntiques. Continuant pel carrer de la Canuda s’arriba a la plaça de la Vila de Madrid, on es poden veure les restes d’una necròpolis romana descoberta el 1954 durant les obres d’urbanització del solar de l’antic convent de les Carmelites Descalces, enderrocat després de la Guerra Civil. La plaça, reformada el 2003, es troba sobre una antiga via d’accés a Barcino, la ciutat romana, i encara es pot veure un petit tros del paviment original. La via està flanquejada per les restes de monuments funeraris monolítics i per algunes modestes tegulae. El carrer de la Canuda desemboca a l’avinguda del Portal de l’Àngel. A uns metres veurem  l’edifici de  CATALANA DE GAS, GAS NATURAL (22) (Portal de l’Àngel, 20-22), una monumental i eclèctica obra de Josep Domènech i Estapà (1895). L’edifici, construït per encàrrec de la Societat Catalana per a l’Enllumenat del Gas, conté un interessant Museu del Gas en què s’exhibeixen diferents aparells que mostren l’evolució experimentada en l’ús d’aquesta font d’energia (visites concertades, tel.: 900 150 366).

Ateneu Barcelonès – Biblioteca
Reial Acadèmia de Ciències i Arts
Casa Elena Castellano
Catalana de Gas - Gas Natural

Retrocedim una mica pel Portal de l’Àngel fins al petit carrer de Montsió, on trobem la popular cerveseria modernista  ELS QUATRE GATS (23) (Montsió, 3 bis; per a més informació veieu Sortim, la guia de bars i restaurants modernistes). Aquesta antiga taverna va ser un dels epicentres artístics i culturals de la Barcelona de finals del segle XIX i principis del XX. Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Pablo Picasso són alguns dels il·lustres personatges que van menjar i beure en aquest peculiar cenacle inaugurat el 1897 als baixos de la neogòtica CASA MARTÍ (1895-1896), de Josep Puig i Cadafalch. L’edifici, d’aire més europeu que català, destaca pels grans finestrals ogivals amb vidrieres policromades i per la curiosa ornamentació de les finestres i del balcó flamíger. L’exterior també llueix escultures d’Eusebi Arnau, ferros forjats de Manuel Ballarín i, en el pedestal de la cantonada, l’estàtua Sant Josep de Llimona. Aquesta que es veu ara és una reproducció de la original, que va ser destrossada durant la Guerra Civil i recuperada per l’Ajuntament l’any 2000. L’interior és espectacular: Ramon Casas va pagar de la seva butxaca les aranyes de llums circulars i el mobiliari medieval dissenyat per Puig i Cadafalch. Un altre dels seus “regals” va ser la pintura en què dos homes, l’amo de la cerveseria Pere Romeu i ell mateix, apareixen pedalejant un tàndem;  el que hi ha a l’establiment és una còpia, ja que l’original és al Museu Nacional d’Art de Catalunya, MNAC (punt (34) de la Ruta del Modernisme). El local, que va publicar la seva pròpia revista (Pèl & Ploma), es va convertir en un refugi d’artistes i intel·lectuals, com els compositors Enric Granados i Isaac Albéniz o els joves pintors Joaquim Mir i Pablo Picasso. Malauradament, l’edifici no es conserva íntegrament. La llinda original de la porta, obra de Puig i Cadafalch, va desaparèixer en una de les reformes que el local ha patit al llarg de la seva més que centenària vida.

Interior d’Els Quatre Gats

Seguim uns metres fins al carrer de n’Amargós, que desemboca al carrer Comtal i ens porta a la Via Laietana, una àmplia avinguda projectada a la segona meitat del segle XIX per obrir un accés al port, i inspirada en els models de centres de negocis que aleshores es feien al nord d’Amèrica. La urbanització d’aquesta via es va allargar algunes dècades, i hi van poder participar alguns dels protagonistes del Modernisme com Domènech i Montaner i, sobretot, Josep Puig i Cadafalch.

Pugem una mica per la Via Laietana, i albirem l’edifici del  GREMI DELS VELERS (Via Laietana, 50), seu gremial dels fabricants de seda des de 1764. És un magnífic edifici barroc decorat amb esgrafiats que representen figures d’atlants i cariàtides. Amagat rera aquest edifici trobem una de les joies imprescindibles del Modernisme de Barcelona: el  PALAU DE LA MÚSICA CATALANA (24). El Palau de la Música és un encàrrec que va encomanar l’Orfeó Català el 1904 a Lluís Domènech i Montaner. La primera pedra del nou edifici es va posar el dia de Sant Jordi de 1905 i les obres es van prolongar tres anys. El resultat va ser una sumptuosa sala de concerts que havia de servir de llar a la música coral catalana.

Palau de la Música Catalana
Palau de la Música Catalana

L’edifici s’alça en el solar de l’antic convent de Sant Francesc de Paula. La reduïda superfície del solar i l’alt preu dels terrenys adjacents a l’època van obligar Domènech i Montaner a encaixar l’auditori en una quadrícula de carrers estrets que en limiten la contemplació global des de l’exterior i a empescar-se-les perquè la caixa de l’escenari fos prou ampla i perquè l’edifici pogués contenir les oficines i els arxius de l’Orfeó.

L’església de l’antic convent, reconvertida en parròquia, va sobreviure fins que va ser enderrocada per emprendre una ampliació. La intervenció, signada per Oscar Tusquets (2003), va bastir en el solar de l’antiga església una plaça que deixa a la vista la immensa vidriera original de Domènech que abans quedava amagada al celobert que hi havia entre l’església i el Palau. La vidriera ha estat flanquejada per dues torres de maó vista, la de la cantonada amb relleus que representen un frondós arbre esculpit en totxana, motius vegetals inspirats en Domènech i Montaner. En el subsòl de la gran plaça s’ha construït el Petit Palau, una nova sala polivalent amb capacitat per a 600 persones.

Juntament amb la Pedrera, el Palau de la Música és considerat un dels exemples suprems del Modernisme català per la seva arquitectura brillant, atrevida i sumptuosament decorada i llueix amb orgull el títol de Patrimoni Mundial de la Humanitat de la UNESCO. Però no sempre fou així: el Palau va ser una de les últimes extravagàncies del Modernisme i, ja als anys vint, va començar a ser qüestionat fins al punt que els veïns l’anomenaven el “palau de la quincalleria” i els arquitectes de l’època advocaven per enderrocar-lo. Afortunadament, no van aconseguir mai el seu propòsit i el Palau s’ha conservat i ha esdevingut una institució emblemàtica íntimament lligada a la memòria col·lectiva dels barcelonins.

El Palau de la Música Catalana va ser inaugurat el 1908 amb un breu concert en el qual es van interpretar peces de Clavé i de Händel. La façana projectada per Domènech i Montaner va sorprendre els barcelonins. D’obra vista, de bella policromia gràcies a l’ús de revestiments de mosaic ceràmic, està presidida a la cantonada per un espectacular grup escultòric de Miquel Blay: una enorme proa de pedra que representa una al·legoria de la música popular. És una obra d’un elevat simbolisme conceptual, amb dos nens i dos ancians abraçant una nimfa mentre sant Jordi els protegeix amb la bandera catalana onejant al vent. La façana també compta amb un mosaic que representa “la balanguera” del poema de Joan Alcover —que avui és l’himne de Mallorca— rodejada dels cantants de l’Orfeó Català. Un altre punt d’interès de l’exterior del Palau són les curioses taquilles, avui en desús, ubicades a l’interior de les columnes que flanquegen la porta principal. Les riqueses continuen a l’interior: el recarregat vestíbul, les voltes revestides de rajola de València i l’escala doble amb balustres de vidre daurat juguen el paper d’aperitiu de l’autèntica joia de l’edifici.

A l’interior, la sala de concerts és una embriagadora successió d’escultures, vidrieres policromades, mosaics i elements decoratius que juguen, constantment, amb la percepció de la llum i el color. La imatge més famosa de la sala és l’enorme i espectacular claraboia de vidre acolorit amb forma de campana invertida, d’una tona de pes. Aquesta meravella de l’art sumptuari representa un cor d’àngels femenins encerclant el sol. L’obsessió per la llum de Domènech i Montaner no es limita a la claraboia: va dissenyar la sala amb una estructura d’acer lleugera, creant una espècie de caixa de vidre que filtra la llum exterior a través d’unes vidrieres que recreen l’atmosfera de les catedrals gòtiques i ajuden a donar un cert aire sacre a l’auditori. L’escenari de la sala és, sense cap dubte, l’escultura més espectacular del Palau. El prosceni acull un curiós conjunt realitzat en pedra tosca, dissenyat per Domènech i Montaner però llavorat per Dídac Massana i Pau Gargallo. A l’esquerra, el conjunt mostra un bust de Josep Anselm Clavé i una al·legoria de les flors de maig, que representen la música popular. A la dreta, el bust de Beethoven personifica la música universal. Per damunt del bust de Beethoven, les valquíries de Wagner cavalquen cap a Clavé, simbolitzant la relació de la nova música amb l’antiga cultura musical popular de Catalunya. L’escenari es completa amb un espectacular òrgan de factura alemanya (restaurat el 2004 gràcies a una campanya de subscripció ciutadana) i l’hemicicle dissenyat per Eusebi Arnau

i realitzat en trencadís, en què destaquen les divuit escultures que representen els esperits de la música, i un sorprenent escut d’Àustria. Una balconada i una columnata d’influència egípcia contribueixen, modestament, a embellir la perspectiva de la sala, veritable santuari de la música on han actuat intèrprets de la categoria de Rubinstein, Menuhin o Pau Casals. A la sala també cal fixar-se en els motius florals, que presideixen tots els elements ornamentals, tant al sostre com a les vidrieres, i en els llums d’aire medieval, més propis d’un castell que d’una sala de concerts. Altres espais interiors que cal destacar del Palau són la sala de música de cambra, on encara es pot contemplar la primera pedra de l’edifici, i la sala de descans Lluís Millet, potser l’estança que es conserva més fidel al projecte original de Domènech i Montaner.

Rodejant el Palau pels carrers d’Amadeu Vives i Ortigosa, tornem a la Via Laietana. Davant nostre trobarem un edifici de forma triangular, anomenat  CAIXA DE PENSIONS I D’ESTALVIS DE BARCELONA (Via Laietana, 56-58), perquè antiguament va ser la seu de la Fundació ”la Caixa”, i que avui acull una sala del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Aquesta obra neomedieval (Enric Sagnier, 1917) llueix a la façana una escultura de Manuel Fuxà, concebuda com una al·legoria de l’estalvi, i un espectacular arc ogival tancat amb vidrieres policromades. Separat d’aquest pel carrer de Jonqueres, hi ha  l’EDIFICI ANNEX DE LA CAIXA DE PENSIONS (Jonqueres, 2), també dissenyat per Sagnier, en el qual l’arquitecte va insistir a utilitzar pedra blanca decorada amb rajoles de València. Tanmateix, ja es constaten unes línies més modernes, més properes als edificis d’oficines actuals; és, de fet, un dels primers exemples d’aquesta mena d’edificis a la nostra ciutat.

Creuem la Via Laietana i girem a mà dreta, cap a la plaça d’Urquinaona. Des d’aquesta plaça, la Ruta segueix a l’esquerra, camí de la plaça de Catalunya, centre neuràlgic de la ciutat. La construcció d’aquesta monumental plaça circular es va iniciar el 1925 després de mig segle de diferents litigis entre l’Ajuntament, l’Estat i els propietaris particulars dels terrenys, que durant anys van ser la frontera entre l’antiga ciutat emmurallada i la nova urbs que s’expandia pel pla. El disseny definitiu de la plaça va ser signat per Francesc de Paula Nebot, que es va limitar a transformar un projecte anterior de Puig i Cadafalch, que aleshores es veia condemnat a l’ostracisme pel règim militar de Primo de Rivera. Precisament podem observar a la plaça, a la cantonada amb rambla de Catalunya, una obra de Josep Puig i Cadafalch realitzada el 1921 dins els cànons del classicisme modern: la  CASA PICH I PON (plaça de Catalunya, 9). La plaça de Catalunya marca l’inici del passeig de Gràcia i de l’Eixample, l’autèntic hàbitat del Modernisme barceloní. Al mig de la plaça hi ha l’Oficina d’Informació de Turisme de Barcelona, punt d’inici dels itineraris Walking Tours Modernisme i seu d’un dels tres centres del Modernisme de Barcelona. El Centre, on amb aquesta guia podreu obtenir gratuïtament els vals de descompte de la Ruta del Modernisme, està especialitzat en informació sobre aquest moviment i a la botiga s’hi poden comprar productes relacionats amb el Modernisme.

El passeig de Gràcia és la columna vertebral de l’Eixample. És un bulevard on es barregen cases particulars, oficines i bancs, cinemes, establiments de prestigi, cafès i bona part de les joies del Modernisme. Antigament, el passeig era un simple camí de terra que comunicava les muralles de Barcelona amb la veïna vila de Gràcia. Aquesta condició va començar a canviar el 1827 quan va ser convertit en un passeig arbrat. El 1852 el passeig va estrenar els primers fanals de gas i el 1853, es van inaugurar, en el tram comprès entre els actuals carrers d’Aragó i de Mallorca, els Camps Elisis, una àmplia zona d’oci que comptava amb jardins, cantines, berenadors, sales de festa, muntanyes russes i un auditori a l’aire lliure. El 1872 s’hi va instal·lar la primera línia de tramvies de cavalls, i a partir de la dècada de 1890 va esdevenir el nou centre residencial de l’alta burgesia.

El seu caràcter de zona acomodada es mostra en un dels elements més singulars del passeig: els seus trenta-un bancs-fanals, projectats el 1906 per Pere Falqués (punt (55) de la Ruta) i que actualment passen una mica desapercebuts entre el mobiliari urbà i la marea de trànsit que envaeix diàriament el passeig de Gràcia. Un altre dels elements característics són els panots de la voravia, copiats de les rajoles dissenyades per Gaudí, pensades per al terra de la Casa Batlló i que es van instal·lar finalment a les cuines dels pisos de la Pedrera. L’any 2002 l’Ajuntament va pavimentar el passeig de Gràcia amb aquests panots, unes llosetes hexagonals idèntiques, monocromes, que descobreixen motius marins quan se les contempla en conjunts de sis peces: un pop, un cargol i una estrella de mar. La rajola original, produïda per l’empresa Escofet, va ser un dels primers paviments decorats projectats per ser produïts en sèrie.

Les meravelles arquitectòniques del passeig de Gràcia comencen gairebé des del principi amb la  CASA PASCUAL I PONS (25) (passeig de Gràcia, 2-4), (en tancar aquesta edició s’iniciava la seva restauració) l’obra més gòtica d’Enric Sagnier i Villavecchia, un dels arquitectes més prolífics del Modernisme barceloní. El principal interès de l’edifici és a l’interior: unes vidrieres emplomades que representen personatges medievals, visibles des de l’exterior; l’escala amb ornaments escultòrics i llums de ferro i vidre; i una noble xemeneia de fusta. Construïda el 1890-1891, la Casa Pascual i Pons estava composta originàriament per dues cases independents concebudes de forma unitària per explotar la seva excepcional situació urbanística, a la cantonada de la plaça de Catalunya amb el passeig de Gràcia. El conjunt es va reformar en profunditat el 1984. Seguim pel passeig de Gràcia fins al carrer de Casp, per on val la pena desviar-se uns minuts. 

El primer immoble destacable que ens surt al pas en aquest tram de la Ruta és la modernista CASA LLORENÇ CAMPRUBÍ (26) (Casp, 22), obra d’Adolf Ruiz i Casamitjana (1901). Amb una remarcable tribuna que ocupa el principal i el primer pis de la finca, la Casa Camprubí és un bon exemple de l’obra de Ruiz de finals de segle, una època en què aquest arquitecte va realitzar una interpretació molt personal d’un ampli repertori de formes i elements neogòtics. La següent cita de la nostra desviació pel carrer de Casp és la CASA SALVADÓ (Casp, 46), una alternativa eclèctica de Juli Batllevell construïda en un moment (1904) i en una zona de la ciutat dominats pel Modernisme. Al portal del costat hi ha la CASA CALVET (27) (Casp, 48), obra d’Antoni Gaudí. L’arquitecte va iniciar el seu primer edifici d’habitatges el 1898 en ple Eixample, i en una línia que va ser àmpliament seguida per autors d’altres cases amb profusió d’elements barrocs o rococós, com les formes ondulades i el peculiar tractament de la irregular superfície de pedra arenosa de Montjuïc, els balcons o les tribunes. A la Casa Calvet, Gaudí va donar un tractament diferenciat a cadascun dels elements que conformen l’edifici. La façana està presidida per una tribuna barroca amb baranes de ferro forjat i relleus que representen diferents tipus de bolets en homenatge a l’afició a la micologia d’Eduard Calvet, el primer propietari de l’immoble. La decoració de la tribuna inclou un escut de Catalunya i la representació d’un xiprer, símbol d’hospitalitat. Val la pena fixar-se també en el vestíbul de l’entrada i el dels baixos, actualment transformats en el restaurant Casa Calvet (cal reservar taula: tel. 934 124 012. Per a més informació veieu Sortim, la guia de bars i restaurants modernistes). A l’interior del restaurant es conserva el mobiliari del despatx original del negoci tèxtil dels Calvet. Entre altres peces destaquen els llums, els bancs del rebedor i els bancs de cortesia adossats al mur, les mampares de fusta que separaven els diferents despatxos, les baldes i les bigues del sostre.

De tornada al passeig de Gràcia, ens trobem amb les CASES ROCAMORA (28) (passeig de Gràcia, 6-14). Aquest edifici és, juntament amb la Casa de les Punxes, de Puig i Cadafalch, un dels conjunts arquitectònics més grans de tot l’Eixample. Al contrari del que era habitual a l’època, el solar no va ser dividit en diferents immobles, sinó que es va construir un únic volum arquitectònic per emfatitzar la magnificència de l’edifici. L’obra, de marcat estil neogòtic, va ser firmada el 1914 pels germans Bassegoda (Joaquim i Bonaventura), que van dedicar una atenció especial al tractament de la pedra de la façana i al singular conjunt de tribunes a la cantonada amb el carrer de Casp.

La Ruta prossegueix passeig de Gràcia amunt fins a arribar a la Gran Via de les Corts Catalanes, una de les artèries viàries que Cerdà va projectar per travessar i comunicar tota la quadrícula de l’Eixample —les altres dues són la Diagonal i la Meridiana. L’encreuament amb el passeig de Gràcia està presidit per dos edificis singulars, tot i no ser modernistes. A l’esquerra trobem el PALAU MARCET (passeig de Gràcia, 13), un palau urbà construït el 1887 per Tiberi Sabater i que uns anys més tard, el 1934, va ser transformat en un teatre que avui són sales de cinema. A la dreta es pot contemplar l’ondulada i racionalista façana decorada amb pavesos de vidre de la JOIERIA ROCA (passeig de Gràcia, 18), una botiga dissenyada per Josep Lluís Sert el 1934.

Vista Frontal Casa Pascual i Pons
Casa Calvet
Vista Frontal Casa Pascual i Pons

Una desviació a l’esquerra per la Gran Via de les Corts Catalanes en direcció a la plaça d’Espanya ens condueix a diversos edificis d’interès. Primer, però, ens trobem amb l’eclèctica CASA PIA BATLLÓ (rambla de Catalunya, 17), un edifici neogòtic de Josep Vilaseca (1896) que fa cantonada i està rematat per dues torres de ceràmica vidrada, coronades per miradors de ferro forjat. Després de passar el monumental cinema Coliseum i l’edifici neoclàssic de la Universitat de Barcelona (Elies Rogent, 1861), trobem a la banda de mar la CASA GERÓNIMO GRANELL (29) (Gran Via de les Corts Catalanes, 582), de l’arquitecte Gerónimo F. Granell i Barrera, edifici que ha estat totalment restaurat l’any 2004 ressaltant els elements modernistes originals de 1902, entre els que destaca la tribuna que trenca de forma deliciosa la simetria de la façana.

Més endavant, a la cantonada amb Villarroel, podem contemplar un CONJUNT DE TRES EDIFICIS (30) (Gran Via de les Corts Catalanes, 536-542 / Villarroel, 49-51), modernistes però d’autor desconegut, on hi ha la FARMÀCIA MESTRE que manté gran part de la decoració original de 1903, especialment a les portes i als aparadors. Dues travessies més enllà, a la cantonada amb el carrer del Comte Borrell, val la pena dedicar uns moments a la FARMÀCIA MADROÑAL (Comte Borrell, 133), botiga de 1901 amb elements modernistes. Molt a prop, a la banda de muntanya, arribem a la CASA GOLFERICHS (31) (Gran Via de les Corts Catalanes, 491), un xalet modernista construït el 1901 per Joan Rubió i Bellvé per a Macari Golferichs, un comerciant de fusta exòtica. Convertida després de la Guerra Civil en escola religiosa, la va adquirir a finals dels seixanta un promotor privat amb la intenció d’enderrocar-la i construir-hi pisos, però les insistents protestes veïnals van evitar que “el Xalet” —com se l’anomena al barri— desaparegués a mans de l’especulació. L’any 1980 l’Ajuntament de Barcelona en va obtenir la propietat per fer-ne un centre cívic i va realitzar-hi intervencions fins que el 2004 es va completar la restauració.

Cases Rocamora
Casa Gerónimo Granell

Seguint per la mateixa vorera trobem la CASA DE LA LACTÀNCIA (32) (Gran Via de les Corts Catalanes, 475-477), un bonic edifici de tons blaus amb un relleu escultòric que recorda el seu ús primitiu. La casa, projectada per Antoni de Falguera i Sivilla i Pere Falqués i Urpí entre 1908 i 1913, destaca pel pati central decorat amb ceràmiques i cobert per una claraboia que li dóna molta lluminositat.

Arribant a la plaça d’Espanya, passem per la CASA FAJOL (33) (Llançà, 20), de Josep Graner i Prat (1912), coneguda popularment com “la casa de la papallona” pel coronament de trencadís que representa una papallona de descomunals línies corbes i que fa singular aquest edifici.

Casa Golferichs
Casa Fajol
Casa de la Lactància

Per la Gran Via de les Corts Catalanes arribem a la plaça d’Espanya, punt de confluència d’importants artèries de la ciutat, i entrem al districte de Sants-Montjuïc, una zona d’aroma tradicional on encara es respira el passat industrial i obrer. Potser per aquesta raó el Modernisme amb prou feines hi va deixar empremta, excepte en alguns edificis emblemàtics. Al centre de la plaça hi ha la FONT COMMEMORATIVA DE L’EXPOSICIÓ DE 1929 (plaça d’Espanya, s/n), de Josep M. Jujol, construïda per la plaça d’entrada a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, tot i que no es va acabar a temps per a l’exposició. La font, considerada d’estil eclèctic, presenta grups escultòrics de Miquel Blay i dels germans Miquel i Llucià Oslé.

Pugem al Palau Nacional per l’avinguda de la Reina Maria Cristina; si aquesta avinguda és tancada al públic a causa de la Fira de Barcelona podem anar pel carrer de Mèxic (consulteu al tel.: 010). Seguim amunt per les ESCALES I EL MIRADOR DEL PALAU NACIONAL, eix central de l’Exposició de 1929 projectat per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, amb tres places disposades a diferents nivells, unides pels trams d’escales i per una caiguda d’aigua en cascades al centre, tot seguint una acurada simetria.

A la primera plaça hi ha la FONT MÀGICA, obra de 1929 de l’enginyer Carles Buïgas. La font es va guanyar aquest nom popular ja durant l’Exposició per l’espectacular joc de raigs d’aigua i llums de colors, que encara es pot veure avui (consulteu els horaris al tel. 010). Pujant les escales arribem a la plaça del Marquès de Foronda i trobem a banda i banda el PALAU D’ALFONS XIII i el PALAU DE LA REINA VICTÒRIA EUGÈNIA, projectats el 1918 per Josep Puig i Cadafalch, que van ser pavellons de l’Exposició de 1929 i avui ho són de la Fira de Barcelona.

La pujada acaba al Mirador del PALAU NACIONAL, que va ser l’edifici principal de l’Exposició Internacional de 1929. Aquest edifici, que s’inscriu en l’anomenat “monumentalisme eclèctic”, va ser construït entre 1927 i 1929 segons el projecte d’Eugeni P. Cendoya i Enric Catà amb la col·laboració de Pere Domènech i Roura.

Avui és la seu del MUSEU NACIONAL D’ART DE CATALUNYA (MNAC), (33)  que un cop acabades les obres de rehabilitació de l’edifici el 2004, mostra finalment aplegades totes les seves col·leccions. El fons del MNAC aplega una impressionant mostra de mil anys d’art a Catalunya: pintura, escultura, arts decoratives, dibuixos i gravats, fotografia, numismàtica i medallística. Naturalment, inclou una panoràmica de l’art català, de mitjan segle XIX fins a mitjan segle XX. La col·lecció modernista del MNAC, una de les més representatives d’aquest moviment, el fa el museu barceloní del Modernisme per excel·lència, ja que conserva i mostra el més destacat de la seva producció d’arts visuals en tota la seva diversitat: pintura, escultura i arts decoratives.

Palau Nacional

D’altra banda, la visita al museu és imprescindible per situar l’obra dels arquitectes modernistes en el context artístic de la seva època. Perquè si bé és cert que Gaudí, per exemple, freqüentava poc els cenacles modernistes, no ho és menys que va mantenir relacions d’amistat —i va haver-hi influències artístiques mútues— amb diversos artistes adscrits a aquest moviment, com els escultors Josep Llimona i Carles Mani i també amb pintors com Joaquim Mir, Anglada i Camarasa, Francesc Gimeno o Darío de Regoyos, tots presents a la col·lecció del museu. Moltes de les obres exposades ens remeten a llocs del recorregut de la Ruta del Modernisme. Aquí es mostra, per exemple, l’original de l’obra Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem (1897), del pintor Ramon Casas, que decorava Els Quatre Gats, on n’hem vist una còpia (punt (23) de la Ruta). El ric conjunt d’arts decoratives del museu ens permet conèixer la decoració interior de les plantes nobles d’algunes de les cases més emblemàtiques de l’arquitectura modernista, com les que conformen la famosa Mansana de la Discòrdia del passeig de Gràcia. De la Casa Amatller (44), el museu mostra diversos elements del mobiliari com un banc, una vitrina i un llum de sostre, obra del mateix Puig i Cadafalch. De la Casa Batlló (45), s’exhibeixen diversos dissenys d’Antoni Gaudí, com una porta corredissa, una cadira i un sofà molt característic del seu estil. L’arquitecte Lluís Domènech i Montaner va encarregar la decoració interior de la Casa Lleó Morera (43) al moblista mallorquí Gaspar Homar (1870-1953), un dels màxims creadors del Modernisme. De la Casa Lleó Morera, el museu en conserva gairebé tota la sala d’estar i altres elements de la resta de l’habitatge, com un sofà amb vitrines laterals i un plafó de marqueteria. Per completar la visió de l’art modernista a Catalunya, el visitant no pot obviar l’escultura, amb obres de Josep Llimona, Eusebi Arnau i Miquel Blay. També val la pena conèixer les obres d’altres artistes i moviments anteriors —Marià Fortuny i els deixebles de l’Escola de Roma— i posteriors al Modernisme. La segona generació d’autors modernistes com Joaquim Mir o els autors del període noucentista, Joaquim Sunyer, Joaquim Torres García o Manolo Hugué, entre altres, i l’escultura d’avantguarda de Gargallo i Juli González, són especialment interessants.

Baixem a la plaça de Carles Buïgas i per l’avinguda del Marquès de Comillas arribem a CAIXAFORUM FÀBRICA CASARAMONA (35) (Marquès de Comillas, 6-8). L’industrial Casimir Casaramona va decidir instal·lar la seva fàbrica tèxtil a la muntanya de Montjuïc i va encarregar el projecte a Josep Puig i Cadafalch (1910-1913). El resultat va ser un conjunt típic d’arquitectura industrial modernista on no hi falten ni les voltes catalanes ni la decoració amb ceràmica o pedra artificial. Ara bé, Puig i Cadafalch va impregnar el conjunt de la seva característica aroma neogòtica i de detalls d’autèntica personalitat, com els pinacles i les torres de planta quadrada. La fàbrica, l’edifici més gran mai construït per Puig i Cadafalch, va caure en desús amb els anys i, el 1940, es va transformar en les cavallerisses de la Policia Nacional. El 1998 es van iniciar les obres de rehabilitació per convertir l’antiga fàbrica en CaixaForum, la nova seu social i cultural de la Fundació  ”la Caixa”. Un centre dinàmic i polivalent on s’hi fan exposicions, tallers, conferències, cursos, concerts i visites guiades tant a les exposicions com a l’edifici modernista, entre d’altres moltes activitats.

Seguint la Gran Via en direcció a l’Hospitalet de Llobregat, també hi ha l’ESTACIÓ DE LA MAGÒRIA (36) (Gran Via de les Corts Catalanes, 181-247; Moianès, 1-17), construïda per Josep Domènech i Estapà el 1912 per als trens de mercaderies que anaven al port i enllaçaven amb la línia dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) que transcorre, soterrada, per la Gran Via. L’aparcament de vies i els terrenys adjacents s’han transformat en una zona poliesportiva. No gaire lluny, pujant pel carrer del Moianès, hi ha el carrer de la Creu Coberta, on trobem dos exemples notables de Modernisme primerenc. A la dreta, hi ha el MERCAT D’HOSTAFRANCS (37) (Creu Coberta, 93), realitzat el 1888 per Antoni Rovira i Trías, el mateix enginyer del Mercat de Sant Antoni. Tots dos mercats tenen la mateixa típica i bonica estructura de ferro. Creuant el carrer, trobem l’antiga Tinència d’Alcaldia d’Hostafrancs, actual SEU DEL DISTRICTE DE SANTS-MONTJUÏC (38) (Creu Coberta, 106), construïda per Jaume Gustà i Bondia (1895) i Ubald Iranzo i Eiras (1908-1915). Parcialment modernista amb elements eclèctics, destaca sobretot per les vidrieres de Francesc Labarta.

Estació de la Magòria
Mercat d’Hostafrancs
Seu del Districte de Sants – Montjuïc
Antiga Fàbrica Casaramona

Ens situem ara de nou a la cruïlla de la Gran Via amb el passeig de Gràcia per, des d’aquí, reprendre la Ruta en una altra direcció. Passeig de Gràcia amunt, a la vorera de l’esquerra, hi trobem la CASA MALAGRIDA (39) (passeig de Gràcia, 27), obra de Joaquim Codina i Matalí, realitzada entre 1905 i 1908. Com d’altres edificis de l’època situats a la millor zona de l’Eixample, l’aparença exterior de la Casa Malagrida és la d’un palauet urbà que fuig de la tipologia habitual de la casa de veïns de l’Eixample. Tot i aquest aspecte, la casa tenia des del seu origen la funció d’habitatge plurifamiliar. El més notable de l’immoble és l’espectacular coronament en forma de cúpula i els fanals de ferro forjat d’un vestíbul on val la pena aturar-se per contemplar els elegants frescos i cassetonats del sostre.    

En arribar a la confluència del passeig de Gràcia amb el carrer del Consell de Cent, prosseguirem uns metres per aquest carrer cap a la dreta, en el sentit de la marxa dels automòbils. El nostre destí és l’origen mateix de l’Eixample: les primeres cases que es van construir a la zona. Les CASES CERDÀ (Consell de Cent / Roger de Llúria) van ser construïdes el 1864 per Antoni Valls. Les cases originals estan identificades amb plaques a la façana. Seguint en la mateixa direcció veurem l’antiga CONFITERIA J. REÑÉ (Consell de Cent, 362), establiment amb decoració modernsita.

 

Una mica més endavant, en arribar al carrer de Girona, trobem un forn de pa modernista, el FORN SARRET (40) (Girona, 73), de 1898, amb unes portes de marqueteria dignes de lloança i un escut que presideix la porta i que és una al·legoria de la sega del blat. En el xamfrà oposat, hi ha l’antic FORN DE LA CONCEPCIÓ (41) (Girona, 74) de Josep Suñer (1900).

Pujant pel carrer de Girona arribem a la CASA POMAR (42) (Girona, 86), una original obra de Rubió i Bellvé (1906) que té una façana amb un cert aire d’església –i una porta principal presidida per una quilla de vaixell de ceràmica verda que cal no perdre’s. De tornada pel carrer del Consell de Cent, podem baixar uns metres per Roger de Llúria per veure la TORRE DE LES AIGÜES (Roger de Llúria, 56), construïda el 1867 per Josep Oriol Mestres. El 1987 aquest espai es va convertir en la primera illa interior recuperada per l’Ajuntament en un intent de reprendre el projecte inicial per a l’Eixample d’Ildefons Cerdà. Als estius, el lloc es converteix en una “platja” urbana per a ús veïnal. Al davant hi ha el passatge de Permanyer, un bonic carreró de cases unifamiliars amb un cert regust del Londres victorià.

 

Reprenem la Ruta al passeig de Gràcia. La següent etapa del nostre passeig pel Modernisme barceloní és la MANSANA DE LA DISCÒRDIA, veritable centre simbòlic del Modernisme català: cent metres de carrer que reuneixen tres obres cabdals dels tres mestres modernistes, Lluís Domènech i Montaner (Casa Lleó Morera), Josep Puig i Cadafalch (Casa Amatller) i Antoni Gaudí (Casa Batlló). L’illa de cases rep el sobrenom “de la discòrdia” per la competició estètica entre tres grans edificis, que de fet és expressió del fenomen que en aquells anys es va donar entre les famílies burgeses de Barcelona, que en instal·larse a l’Eixample pugnaven per presumir de tenir la casa més espectacular i opulenta.

El primer edifici d’interès d’aquesta irrepetible Mansana de la Discòrdia és la CASA LLEÓ MORERA (43) (passeig de Gràcia, 35), que malauradament no pot ser visitada. Lluís Domènech i Montaner es va encarregar el 1905 de la reforma d’aquesta casa, construïda el 1864 per la Sociedad Fomento del Ensanche, amb l’objectiu de millorar-la i decorar-la per als nous propietaris, la família Lleó Morera. El més renaixentista dels arquitectes de la Barcelona modernista va aconseguir conjuminar a la Casa Lleó Morera —una obra en principi petita i fins i tot modesta— l’esforç creador d’un nombre considerable d’artistes i artesans que, treballant en estreta col·laboració, van aconseguir una sorprenent i gairebé miraculosa unitat final, al més pur estil floral de Domènech i Montaner. Així, la Casa Lleó Morera presenta, des del vestíbul i passant per l’escala, l’ascensor i la planta principal, un dels conjunts més rics i millor conservats de les arts aplicades del Modernisme: mosaics, vidrieres, marqueteries, paviments, escultures… En el principal hi ha, precisament, un dels grans tresors del Modernisme barceloní: una monumental vidriera de l’empresa d’Antoni Rigalt (Rigalt, Granell i Cia) que ocupa l’antic menjador de la casa i que representa una bucòlica escena rural. La mateixa planta llueix vuit plafons i unes llindes de ceràmica amb figures de porcellana en relleu en què Eusebi Arnau va esculpir una canço de bressol, La dida de l’infant rei.

Casa Malagrida
Casa Pomar

A la façana destacaven també els treballs de l’escultor Arnau, però les figures femenines dels arcs de la planta baixa van ser mutilades als anys quaranta junt amb altres detalls ornamentals perquè una botiga pogués instal·lar-hi les llunes dels aparadors. Els baixos van ser parcialment restaurats el 1992 a partir de fotografies i altres documents. Al MNAC (34) es poden contemplar elements d’interiorisme del pis principal, obres de l’ebenista Gaspar Homar. Entre mobles, llums i catifes, destaca un gegantí sofà-armari de marqueteria.

Al costat mateix de la Casa Lleó Morera hi ha dos edificis, contemporanis de les grans obres de la Mansana de la Discòrdia, que fan de contrapunt, discret però inapel·lable. El primer és la CASA MULLERAS (passeig de Gràcia, 37), una sòbria intervenció arquitectònica d’Enric Sagnier, que el 1911 va reformar aquest edifici de 1868 alterant del tot la façana. El segon, la CASA BONET (passeig de Gràcia, 39), és una obra classicista poc brillant de Jaume Brossa (1901), de la qual però cal esmentar el curiós Museu del Perfum fundat el 1961, als baixos de l’edifici. El museu exposa una extensa mostra de gairebé 5.000 envasos de perfums i flascons d’essència de diferents cultures i civilitzacions: des d’envasos egipcis, ceràmiques gregues, vidres romans i púnics, i recipients àrabs i orientals, fins a una interessant col·lecció de flascons d’essència dels segles XVII al XIX en porcellana, cristall i materials nobles.

Pujant pel passeig, el segon gran monument modernista és la CASA AMATLLER (44) (passeig de Gràcia, 41). La història d’aquest immoble es remunta a l’any 1898, quan l’industrial xocolater Antoni Amatller, aficionat al col·leccionisme de vidre antic i a la fotografia, va voler transformar un edifici anodí del 1875, que havia comprat per traslladar-hi la seva residència principal. L’industrial va encarregar les obres a l’arquitecte Puig i Cadafalch, que va apostar per donar-li l’aparença de palau gòtic urbà, amb una façana plana i un pati central amb una escala que dóna accés a l’habitatge principal, tot i que l’immoble havia de ser habitat per diverses famílies.

Casa Lleó Morera
Forn Sarret
Casa Amatller

Puig i Cadafalch va crear a la Casa Amatller una lectura molt personal del gòtic, obrint un camí que li va permetre mantenir l’excel·lència de la seva obra fins i tot en els moments en què els elements del llenguatge gòtic eren abandonats per gairebé tots els arquitectes. El primer que sorprèn de l’edifici és l’esglaonada façana de reminiscències nòrdiques, presidida per una membrana esgrafiada d’estucs ocres i blancs i coronada per un exuberant frontó flamenc ornamentat amb rajoles vitrificades de València vermelles i daurades.

La façana, considerada per alguns especialistes com “l’apoteosi de les arts decoratives” i en la qual hi ha qui vol veure influències dels palauets urbans de Copenhaguen, Brussel·les o Amsterdam, té una tribuna d’inspiració wagneriana que evoca la façana de la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Puig i Cadafalch va regalar la casa amb els seus típics detalls d’inspiració medieval. Les portes d’accés, per exemple, estan decorades amb escultures, capitells i estucats com la figura de pedra de sant Jordi matant el drac, obra d’Eusebi Arnau. També als baixos hi ha una joieria que ha respectat les petites finestres originals d’ornamentació floral, inspirades en les masies gòtiques catalanes. A la planta noble, les figures de les finestres recreen les fantàstiques i grotesques criatures que poblaven palaus i esglésies gòtiques.

 

El vestíbul està decorat amb tres llums de bronze i una elegant escala que condueix a la planta noble, on hi ha l’Institut Amatller d’Art Hispànic, fundat per la família Amatller: una entitat acadèmica dedicada a l’estudi de l’art espanyol, avui propietària de l’edifici. El pis principal és un dels pocs interiors de Barcelona que encara avui conserven no tan sols bona part de la riquesa ornamental original, sinó també l’atmosfera daurada i opulenta d’aquella burgesia de l’Eixample modernista gràcies a les escultures que s’adapten als espais, als terres de mosaics d’estil romà i de marbre blanc, i als sostres que presenten una rica combinació de bigues policromades i estucs esgrafiats. La xemeneia és una de les peces més notables, tot i que molts consideren que l’obra mestra del pis és la columna de marbre rosat situada al bell mig de la tribuna i que es veu des del carrer; una columna sense cap missió estructural, només concebuda per pur hedonisme. Malauradament, aquest pis no es pot visitar. Tot i així, al MNAC (34) es poden veure diversos elements del mobiliari original d’aquesta casa.

La tercera gran obra de la Mansana de la Discòrdia és la CASA BATLLÓ. (45) Josep Batlló era un magnat del tèxtil català que va obrir diverses fàbriques, com ara l’antic Vapor Batlló del carrer d’Urgell que avui allotja l’Escola Industrial. Quan el 1904 Antoni Gaudí va rebre l’encàrrec de remodelar l’edifici, del 1870, la fabulosa riquesa de Batlló li va permetre desfermar els seus somnis i va manifestar la intenció de recrear-hi el paradís. Va reformar la casa de dalt a baix: hi va afegir un cinquè pis, va construir els soterranis, va fer més gran el vestíbul, va refer l’escala i els murs interiors dels pisos i va alterar la forma de totes les habitacions amb les seves àmplies corbes, de manera que no hi ha cap angle recte a tota la casa.

Casa Batlló
Casa Batlló

L’element més singular de la Casa Batllò és la façana, que combina la pedra de les plantes baixa i noble amb el revestiment de mosaic de les plantes superiors, i es corona amb un sostre escamós que recorda el dors d’un rèptil. Les intencions de Gaudí en aquesta façana han estat sempre objecte d’elucubracions. Per alguns, l’objectiu de Gaudí va ser edificar un himne simbòlic de la llegenda de Sant Jordi, patró de Catalunya, en la seva mitològica victòria sobre el drac. El sostre seria el llom del drac, la torre semicircular simbolitzaria la llança del sant guerrer, i els balcons de ferro dels pisos intermedis i la tribuna del primer pis representarien els cranis, els ossos i tendons de les víctimes anteriors del saure —les restes dels àpats del drac. Però una altra versió de la història rere la façana de la Casa Batllò és la que defensa que es tracta d’una al·legoria de la festa del Carnaval: el terrat seria un barret d’arlequí; els balcons, les màscares de ball; les columnes els ossos de les disfresses de la Mort, i la cascada multicolor de ceràmica en trencadís que “cau” per la paret de la façana —obra d’un jove Josep Maria Jujol— seria el confetti de la festa.

Si la façana és espectacular, l’interior no es queda enrere. El celobert de la Casa Batlló és una autèntica meravella de l’arquitectura. Gaudí, sempre obsessionat per la lluminositat, el va cobrir amb un revestiment de ceràmica blava irregular que enfosqueix, passant del gris perla al blau cobalt, a mesura que ascendeix cap a la claraboia. El resultat d’aquesta argúcia arquitectònica, gairebé subliminar, és l’efecte òptic d’una distribució equitativa de la llum de baix a dalt. Per completar l’efecte, els balcons i les finestres són més grans en els pisos inferiors i es van fent més petits com més amunt del celobert. L’escala que condueix al pis principal es retorça com l’esquelet d’un dinosaure fossilitzat i el mur, sinuós, pintat de forma que sembla un mosaic, mostra uns reflexos i una superfície similars a les parets d’una cova erosionada per l’aigua. L’estat de conservació del pis principal és excepcional. Els contrapesos que aixequen les vidrieres i obren la tribuna de bat a bat al passeig de Gràcia encara estan en ple funcionament, com les reixes que permeten graduar l’entrada d’aire de l’exterior, creant un singular sistema de ventilació natural. La planta noble, però, només conserva dos mobles dissenyats per Gaudí per als Batlló: un bufet i un banc. El MNAC (34) conserva altres peces dissenyades per Gaudí per a aquesta casa.

En arribar al carrer d’Aragó ens desviarem a l’esquerra per anar a trobar l’antiga EDITORIAL MONTANER I SIMÓN (46), que era una empresa de la família materna de Lluís Domènech i Montaner, que actualment acull la FUNDACIÓ ANTONI TÀPIES. Construït entre 1881 i 1886 per Domènech i Montaner, l’edifici és considerat, com la Casa Vicens de Gaudí (punt (88) de la Ruta del Modernisme), una de les obres pioneres de la renovació arquitectònica i urbana que va comportar el moviment moder-nista. Destaca per la seva façana poc acadèmica, d’aire lleugerament mudèjar, pel seu sistema de claraboies, que li proporciona una llum zenital molt difosa, i per la seva curiosa estructura en la qual destaquen les columnes de forja i les bigues d’acer, més característiques dels mercats i les estacions ferroviàries que no de les seus d’empreses de finals del segle XIX.

L’edifici va ser coronat als anys vuitanta del segle XX per una obra escultòrica del gran artista contemporani Antoni Tàpies, Núvol i cadira, que ha esdevingut l’emblema de la seva Fundació. Aquesta institució acull un museu on s’exhibeix una àmplia selecció de l’obra d’aquest artista català, i a més organitza exposicions temporals, seminaris científics, conferències públiques i cicles de cinema. També hi podem trobar una biblioteca especialitzada en art modern i contemporani, així com l’arxiu Tàpies amb la col·lecció més completa d’obres i altres documents del mestre, i col·leccions de cultures asiàtiques i precolombines.

En aquest punt podem abandonar la ruta principal d’un dia per anar a la rambla de Catalunya fins a la CASA DOLORS CALM (47) (rambla de Catalunya, 54). Aquest edifici, reformat el 1903 per Josep Vilaseca i Casanovas, destaca per l’elegant marqueteria del cos de les tribunes —actualment una mica deteriorades— i també pels esgrafiats i els elements escultòrics de la planta baixa i la cornisa. A l’altra banda del carrer, hi ha la CASA FARGAS (48) (rambla de Catalunya, 47), obra d’Enric Sagnier (1902-04). L’element original més notable, una gran cúpula que coronava l’edifici, va desaparèixer fa temps en unes obres de remunta, i avui l’interès principal d’aquesta casa és a les sòbries tribunes ondulades.

Casa Dolors Calm
Editorial Montaner i Simón
Casa Fargas

Si seguim baixant per la rambla de Catalunya i girem a la dreta pel carrer de la Diputació, trobem un altre edifici que Sagnier va construir al mateix temps que la Casa Fargas: la CASA GARRIGA NOGUÉS (49) (Diputació, 250), on cal fixar-se en les mènsules d’Eusebi Arnau, que representen les edats de l’home, i les vidrieres de la planta noble. Tornant a la rambla de Catalunya hi ha la FARMÀCIA BOLÓS (50) (rambla de Catalunya, 77), construïda entre 1904 i 1910 per Josep Domènech i Estapà i que conserva gairebé tots els seus ornaments originals: un fanal aristocràtic i potser un xic ostentós amb el nom de la botiga, una vidriera amb el dibuix d’un taronger i un mobiliari que, com la resta d’elements decoratius, presumeix de la firma  artesanal d’Antoni Falguera. Una mica més amunt, a la vorera del davant, trobem la CASA DOMÈNECH I ESTAPÀ (51) (València, 241), la residència que l’arquitecte Josep Domènech i Estapà es va construir entre 1908 i 1909 i que té una façana d’obra vista de curiosa distribució asimètrica, amb una gran tribuna en un costat, compensada en l’altre per una línia de finestres.

Casa Dolors Calm
Editorial Montaner i Simón
Casa Fargas
Casa Fargas

Tornant a la rambla de Catalunya arribem a la CASA JUNCOSA (52) (rambla de Catalunya, 78), de Salvador Viñals i Sabaté, construïda entre 1907 i 1909 en un gran solar de la cantonada amb el carrer de València, i que destaca especialment per la gran tribuna central i el vestíbul d’aire lleugerament modernista. Més amunt, a la cantonada amb el carrer de Mallorca, s’alça la CASA QUERALTÓ (53) (rambla de Catalunya, 88), un edifici de Josep Plantada i Artigas (1907), decorat amb uns elegants esgrafiats de color rosa i uns falsos arcs amb columnes i capitells, però àmpliament modificat amb el pas dels anys i mutilat en el coronament.

Tornem per València al passeig de Gràcia, i a la cantonada del davant veurem la CASA VÍDUA MARFÀ (54) (passeig de Gràcia, 66), un dels millors exemples del llenguatge neomedievalista importat per alguns arquitectes modernistes. L’edifici, obra de  1901-1905 de Manuel Comas i Thos, excel·leix pels tres arcs de mig punt que donen al carrer i les esveltes columnes que sustenten la tribuna de la façana. A l’altra cantonada amb València hi ha l’Hotel Majestic, davant del qual trobem un dels banc-fanals de Falqués que es pot apreciar millor, sense obstacles visuals. Pere Falqués va dissenyar 31 d’aquests BANC-FANALS (55) el 1906 per moblar i il·luminar el passeig en sintonia amb la sumptuositat i la voluntat d’ostentació de l’arquitectura. L’Ajuntament va restaurar aquests elements durant els anys vuitanta quan ja presentaven un estat ruïnós. Cal distingir aquests elements originals de l’època modernista dels bancs-parterre rodons que trobem en alguna de les àmplies cantonades del passeig, que són fruït d’un cert “neomodernisme” contemporani i van ser afegits al paisatge de la gran avinguda barcelonina amb un concepte de la idoneïtat que segueix essent objecte de polèmica a la ciutat. 

Casa Juncosa
Casa Víuda Marfà
Casa Queraltó

Una desviació interessant de la nostra ruta principal d’un dia ens porta, seguint pel carrer de València, fins a la CASA ELIZALDE (València, 302), construïda el 1885 per a la família Sala i que actualment allotja un centre cívic municipal. (Des d’aquest lloc se solen organitzar itineraris modernistes els dissabtes al matí. Cal reservar prèviament. Més informació: 934 880 590.) De l’edifici, que té un interès arquitectònic limitat, destaca especialment el monumental pati. A la cantonada del carrer de València amb Roger de Llúria hi trobem QUEVIURES MÚRRIA (56) (Roger de Llúria, 85), un històric i popular establiment comercial que va obrir inicialment el 1898 com a torrador de cafè i fàbrica de neules anomenat La Puríssima, el nom d’una església que hi ha a prop. La botiga, que va anar evolucionant fins a convertir-se en un dels “colmados” barcelonins per excel·lència, presenta una preciosa façana amb rètols i anuncis modernistes fets en vidre tintat al foc: destaca l’anunci d’Anís del Mono de la cantonada, còpia de l’època d’un pòster original de Ramon Casas.

De nou al carrer de València ens surten al pas tres edificis modernistes d’interès. La CASA JOSEFA VILLANUEVA (57) (València, 312), construïda entre 1904 i 1909 per Juli M. Fossas, destaca per una elegant tribuna en una de les cantonades, que tenia la seva rèplica, avui desapareguda, en l’altra cantonada de la finca. Si creuem el carrer, trobem la CASA JAUME FORN (58) (València, 285), un edifici de 1909 amb unes notables vidrieres angulars i una remunta posterior que distorsiona el conjunt, obra de Jeroni F. Granell i Manresa. Ben a prop, la CASA SANTURCE (59) (València, 293), també coneguda com a Casa Pau Ubarri, obra de Miquel Madorell i Rius (1902-1905), amb un interessant vestíbul i una façana decorada amb dues tribunes singularment coronades i un escut amb el nom del propietari, el comte de San José de Santurce.

 

Casa Josefa Villanueva
Queviures Múrria
Casa Jaume Forn
Casa Santurce - Casa Pau Ubarri

Caminem uns metres més pel carrer de València i trobem l’edifici del CONSERVATORI MUNICIPAL DE MÚSICA (60) (Bruc, 104-112), obra erigida entre 1916 i 1928 —ja les acaballes de la “febre” modernista— per Antoni de Falguera, un especialista en encàrrecs municipals. Pujant pel carrer de Girona arribem a la CASA LAMADRID (61) (Girona, 113), una obra de Lluís Domènech i Montaner (1902) que és compa-rativament senzilla, però amb una façana coronada per un singular acabament escultòric amb decoració vegetal i un escut d’estil gòtic que sembla un compendi del tradicional repertori decoratiu del seu autor. Més amunt, la CASA GRANELL (62) (Girona, 122), un modest edifici que és una mostra excel·lent del Modernisme “humil” fet per i per a les classes menestrals o treballadores. Jeroni F. Granell i Manresa en va ser alhora l’arquitecte (1901) i el propietari.

Conservatori Municipal de Música
Casa Lamadrid
Casa Granell

Reprenent el carrer de València, una mica més endavant, ens trobem amb la CASA LLOPIS BOFILL (63) (València, 339; Bailèn, 113), potser l’obra més notable d’Antoni M. Gallissà (1902). L’edifici, de grans dimensions i molt modificat, és un aparador de detalls decoratius en els quals es fa palesa la influència de Domènech i Montaner. Cal destacar l’extraordinària planta baixa i les tribunes i balcons.

Pujant pel carrer de Bailèn tornem al carrer de Mallorca. Si el seguim en direcció al passeig de Gràcia, passarem per la FARMÀCIA PUIGORIOL (Mallorca, 312), un establiment amb decoració modernista. A continuació trobarem la CASA VALLET I XIRÓ (64) (Mallorca, 302), obra de l’arquitecte Josep M. Barenys i Gambús, que la va projectar el 1913 amb un estil considerat propi ja del final del Modernisme, amb influències dels moviments de la Secession centreuropea. Més endavant hi ha la CASA THOMAS (65) (Mallorca, 291-293), obra de Domènech i Montaner. El principal interès d’aquest edifici, construït entre 1895 i 1898, rau en el fet que hi descobrim la primera manifestació del que seran els signes d’identitat inconfusibles de l’arquitecte; per exemple, la façana neogòtica, els tons blavosos i el vestíbul amb motius florals amb figures de rèptils. La casa que avui podem contemplar no és, però, com la va projectar inicialment Domènech i Montaner. Originalment, l’edifici es limitava al taller i a la primera planta, l’habitatge del propietari. L’ampliació del 1912 va respectar les línies originals, va reconstruir les torretes a un nivell superior i va afegir unes elegants tribunes a la façana.

Seguint pel carrer Mallorca, trobem el PALAU MONTANER, (66) obra de Domènech i Montaner (1896) per a un dels propietaris de l’Editorial Montaner i Simón. L’edifici l’havia començat Josep Domènech i Estapà que al 1891, amb els dos primers pisos aixecats, va abandonar l’obra per desavinences amb el propietari.

Casa Llopis Bofill
Casa Vallet i Xiró
Palau Montaner
Casa Thomas

Tant a l’interior com a l’exterior hi ha motius ornamentals relacionats amb l’art d’imprimir. L’interior del palau és exquisit; hi van intervenir grans artistes de les arts aplicades del Modernisme com l’escultor Eusebi Arnau, l’ebenista Gaspar Homar i l’empresa del vidrier Antoni Rigalt (Antoni Rigalt i Cia). És d’una gran riquesa decorativa, amb mosaics, escultures, fusta treballada i una espectacular escalinata sota una gran claraboia ornamental. El palau, un dels edificis de la Delegació del Govern a Catalunya, és actualment seu de la Subdelegació del Govern a Barcelona. Al xamfrà oposat hi ha el PALAU CASADES (Mallorca, 283), un palauet pompeià obra d’Antoni Serra i Pujals (1885), en el qual destaca un original pati decorat amb columnes policromades. L’edifici acull, des de 1922, el Col·legi d’Advocats. Des d’aquí, la Ruta torna al passeig de Gràcia.

Gairebé al costat de l’Hotel Majestic, hi ha la CASA JOAN COMAS (passeig de Gràcia, 74), obra eclèctica d’Enric Sagnier, resultat de la important reforma (1907) d’un edifici existent del qual va modificar les galeries posteriors, va convertir el jardí en magatzem i va dotar la façana d’una aparença modernista tot afegint-hi una tribuna, noves baranes als balcons i una cornisa corba. Una mica més amunt, a la confluència amb el carrer de Mallorca, i a la vorera del davant, s’alça la CASA ENRIC BATLLÓ (passeig de Gràcia, 75), que avui allotja un hotel, obra de Josep Vilaseca i Casanovas (1895-1896). De factura neogòtica, llueix una de les façanes més atractives del passeig gràcies a la seva brillant policromia. Creuant el passeig de Gràcia i pujant fins a la cantonada amb el carrer de Provença trobem la joia de la corona del Modernisme barceloní, un imponent edifici que presideix majestuosament la cruïlla.

Fins a l’any 1905, aquest xamfrà va acollir una modesta torre de tres pisos amb jardí. L’any 1906 va ser enderrocada per cedir el lloc a una de les obres més admirades i fotografiades d’Antoni Gaudí: la CASA MILÀ, (67) popularment coneguda com LA PEDRERA. La Casa Milà, l’últim edifici d’habitatges construït per Gaudí, va ser bastit per encàrrec de Pere Milà, un jove promotor urbanístic que s’havia casat amb Rosario Segimón, la rica vídua d’un indià anomenat José Guardiola. Milà era aleshores un triomfador, amant del luxe, les modes i les novetats: un veritable “dandy” de la Barcelona modernista. Va ser un dels primers a presumir de cotxe a motor pels carrers de la ciutat mentre —tal vegada com a torna— els barcelonins feien broma de la seva coneguda afecció als diners i la ostentació, tot preguntant-se si no estaria “més interessat en la guardiola de la vídua que no en la vídua d’en Guardiola”.

Casa Llopis Bofill

Plenament atrapat per la “febre” modernista, Milà va voler un edifici que deixés bocabadada la ciutat i superés en esplendor els seus notables “veïns”, les cases Batlló, Amatller i Lleó Morera. I sens dubte ho va aconseguir. Animat per un pressupost il·limitat, Gaudí va regalar a la ciutat un paisatge geològic, un penya-segat marí, una escultura abstracta amb formes orgàniques de mides gegantines. La Casa Milà és, de fet, el triomf de la línia corba, que s’imposa amb una rotunditat mai vista abans. La Pedrera és el nom amb què els barcelonins van batejar l’edifici quan el van veure acabat el 1910, impressionats per aquella insòlita i aberrant façana, que provocà moltes burles populars i crítiques de dibuixants i escriptors. El pintor Santiago Rusiñol, per exemple, feia broma afirmant que els habitants d’aquest edifici que semblava una cova, enlloc d’un gos o un gat, devien de tenir serps com a animals domèstics. El polític francès Georges Clemenceau, tot visitant Barcelona, va ironitzar que els catalans estaven tan amarats de la llegenda de Sant Jordi que fins i tot construïen cases per a dracs.

Les caricatures publicades també van ser molt nombroses, com la que mostrava la Pedrera usada com a garatge per a dirigibles i altres artefactes voladors que entraven i sortien dels forats del seu escull aeri. Hi havia qui veia semblances entre la Pedrera en construcció i les imatges que s’havien publicat als diaris dels desastres d’un terratrèmol a Andalusia.

Gaudí no va concebre la Casa Milà com un simple edifici d’habitatges: en va fer una obra total que ultrapassava el marc de l’arquitectura per endisar-se també en l’escultura. Influenciada pels inicis fulgurants de l’Art Nouveau, la façana està revestida amb pedra calcària formant uns característics volums corbs que recorden un penya-segat marí per la suggeridora forma en sinuosos arabescos dels balcons de ferro forjat. La part inferior de la façana està construïda amb pedra del massís del Garraf, i la superior, amb pedra calcària de Vilafranca del Penedès, tota picada per aconseguir una textura mat. Originalment, Gaudí va pretendre convertir la Pedrera en una al·legoria religiosa del Sant Rosari culminant la façana amb un medalló de bronze d’uns quatre metres d’altura. Però l’esclat de la Setmana Tràgica —una revolta popular que el 1909 es va alçar contra la mobilització de reservistes catalans per lluitar a la guerra del Marroc i durant la qual es van cremar nombroses esglésies— va persuadir el senyor Milà que un edifici d’habitatges amb una verge gegantina acabaria sent blanc predilecte de les ires anticlericals. Amb seny, va optar per cancel·lar aquesta part del projecte.

Hi ha qui assegura que la disposició interior de la Pedrera procedeix dels estudis que Gaudí va fer de les fortaleses medievals. Una imatge que es reforça al terrat per la similitud de les xemeneies i els “sentinelles” amb gran elm a les sortides de les escales. L’interior, però, té poc de fortalesa. Les pintures dels

sostres dels patis d’entrada i dels interiors són particularment interessants. L’antiga cotxera subterrània, la primera que es va construir a Barcelona sota terra, és un espai semicircular i en pendent amb columnes de ferro forjat i totxo que sostenen l’edifici (avui és un auditori i no està inclòs en la visita turística). La dona del senyor Milà, Rosario Segimón, no va compartir mai la “devoció” del seu marit per Gaudí, però va consentir a viure entre sostres ondulats fins al 1926 quan, després de la mort de l’arquitecte, va reformar la planta principal en un estil Lluís XVI, molt més del seu gust. Aquest espai és avui, suprimits els envans divisoris, on s’exhibeixen les grans exposicions organitzades per la Fundació Caixa Catalunya, propietària de l’edifici.

L’Espai Gaudí és a les golfes de la Pedrera, on hi havia els safareigs de la casa i que ara han recuperat l’aspecte original de senzilles voltes parabòliques fetes amb totxanes. La planta, que uns anys més tard va admirar Le Corbusier, té forma de vuit. L’element principal són els 270 arcs parabòlics, que tan aviat semblen el costellam d’un animal enorme com la forma d’una palmera. La recuperació d’aquest espai va comportar l’eliminació de tretze apartaments construïts el 1953, que per altra banda tenien el seu mèrit arquitectònic. Quan les golfes van recuperar el seu estat original, es va poder comprovar que Gaudí havia donat una ubicació ben precisa a les finestretes, distribuïdes en diferents nivells perquè entrés prou llum a tot l’espai i alhora hi circulés aire constantment, perquè a les golfes també s’hi estenia la roba. Actualment l’Espai Gaudí explica mitjançant una sèrie de dibuixos, maquetes,  fotografies i audiovisuals la vida de Gaudí, el seu context històric i cultural, i els valors artístics i les innovacions tècniques de la seva obra.

Des de l’Espai Gaudí s’accedeix al terrat esglaonat de la Pedrera, batejat “el jardí dels guerrers” pel poeta Pere Gimferrer per l’aspecte de les xemeneies. El terrat també ha experimentat una restauració radical: només s’han conservat les xemeneies que són originals de Gaudí. La restauració ha tornat l’esplendor a les xemeneies i els badalots revestits amb fragments de marbre i trencadís de rajoles de València. La xemeneia coronada amb capelletes de vidre —que segons s’ha dit va fer Gaudí a l’endemà de la inauguració de l’edifici aprofitant les ampolles buides de la festa— es va restaurar amb bases d’ampolles de xampany de principis del segle XX. El treball dels restauradors ha permès recuperar la força original del voladís de pedra d’Ulldecona, amb fragments de rajoles. El conjunt té més color que la façana, tot i que aquí les tonalitats cremoses són dominants. Des del terrat de la Pedrera gaudim d’una altra perspectiva dels patis interiors i, a l’horitzó del paisatge urbà, hi albirem les torres de la Sagrada Família.

L’última etapa de la visita és “El Pis de la Pedrera”, un espai que ajuda a conèixer els elements clau de l’interiorisme de Gaudí i que explica la vida quotidiana d’una família burgesa de la Barcelona de principis del segle XX. En gairebé 600 metres quadrats —dos dels antics habitatges de la Pedrera— hi ha la reconstrucció d’un habitatge de l’època: no hi falten ni el despatx, ni els vells banys, ni les austeres habitacions pel servei domèstic.

 

La Casa Milà va ser declarada per la UNESCO Bé Cultural del Patrimoni Mundial el 1984. Curiosament, en aquella època l’aspecte de la Casa Milà era deplorable. La façana havia adquirit un to brut, gos com fuig; els frescos del vestíbul estaven molt deteriorats; la planta principal era una sala de bingo i els aparadors de les botigues de la planta baixa trencaven les corbes de les obertures originals.

L’any 1986 CAIXA CATALUNYA va adquirir l’edifici i va iniciar la seva restauració i rehabilitació que es va perllongar deu anys. El 1996 es va obrir al públic com a Centre Cultural esdevenint ràpidament un dels espais culturals de referència a la ciutat de Barcelona. Actualment, a la Pedrera, Caixa Catalunya hi té la seu de l’Obra Social i de les seves quatre fundacions: Fundació Caixa Catalunya (cultura), Fundació Territori i Paisatge (medi ambient), Fundació Un Sol Món (solidaritat) i Fundació Viure i Conviure (atenció social).

Leaving La Pedrera, we continue up Passeig de Gràcia towards Avinguda Diagonal. After a few metres we find the CASA CASAS-CARBÓ (68) (Passeig de Gràcia, 96), built by Antoni Rovira i Rabassa in 1894. The main interest of this building, which was the residence of the painter Ramon Casas and the writer Santiago Rusiñol, is its interior which features the terrace of the main floor, an elegant Romantic garden of the late 19th century, and the fireplace designed by the decorator Josep Pascó (1902) for the piano nobile of the building. The only outstanding feature on the façade is the carved stone balcony of the main floor. The last important building before reaching Avinguda Diagonal is PALAU ROBERT (Passeig de Gràcia, 107), a noble building surrounded by gardens built in 1903 in Neo-Classical style. This building, by Henri Grandpierre and Joan Martorell i Montells, was a private residence until 1981, when it was acquired by the Generalitat of Catalonia, to house its tourist information offices.

 

The intersection of Avinguda Diagonal and Passeig de Gràcia is popularly known as Cinc d’Oros -the “five of gold coins” from the Spanish-style pack of cards- because of the five Modernista lamp-posts by Falqués that decorated the square at the beginning of the 20th century (they are now on Avinguda Gaudí, between the Sagrada Família (81) and Hospital de Sant Pau (82)). The intersection is currently presided by an obelisk which used to support a statue of the Republic by Josep Viladomat, withdrawn after the Civil War (and currently relocated in Plaça Llucmajor, in the northern area of Barcelona). The substitute statue at the base of the obelisk, dedicated to the fascist Victory of 1939, was made by Frederic Marès, although with the advent of democracy in 1979 the fascist symbols adorning it were erased by the Barcelona City Council, as with many other monuments and buildings in town.

Casa Casas – Carbó

Along Avinguda Diagonal, west towards Plaça Francesc Macià, you will come to   CASA SERRA (69) (Rambla de Catalunya, 126), which in its time was one of the best examples of single-family urban mansions in Barcelona. The building, planned by Josep Puig i Cadafalch in 1903, is now backed by a contemporary building with a glass façade which Antoni Milà and Frederic Correa built in 1987. This daring combination of Modernisme and modern design now houses the Provincial Council of Barcelona. Of the original design, two wings forming an angle give onto Rambla Catalunya: in one of them there is a Plateresque door in which Puig i Cadafalch emulated the door of the Casa Gralla, a Renaissance building demolished in 1856 in Carrer Portaferrisa. The Eclecticism of the architect seems to have no limits in this work. In addition to the Plateresque door, the balconies and windows combine Gothic and Renaissance elements.

Trobant-nos en aquest punt val la pena recordar que, a una illa d’aquí, a la confluència dels carrers Balmes i Còrsega, hi havia la desapareguda Casa Trinxet (1902-1904), obra de Josep Puig i Cadafalch, que comptava amb un espectacular interior. Va ser enderrocada el 1968 tot i els intents d’artistes i intel.lectuals per salvar-la i convertir-la en un museu del Modernisme. Molt a prop de la Casa Serra hi ha la CASA ANTONI COSTA (70) (rambla de Catalunya, 122), de 1904, una construcció monumentalista amb influències del moviment Secession, considerada la casa d’habitatges més representativa de Josep Domènech i Estapà. A la cantonada de l’avinguda Diagonal amb el carrer d’Enric Granados, hi ha la magnífica CASA SAYRACH (71) (Diagonal, 423-425), un dels darrers exemples singulars del Modernisme barceloní. Construïda entre 1915 i 1918, la casa resulta peculiar per les formes corbes de la façana, de clara influència gaudiniana, i per l’esvelta torrassa de la cantonada. L’interior de la porteria és una apoteosi del Modernisme més barroc. El projecte de l’obra va ser signat per Gabriel Borrell i Cardona, però avui és atribuïda a l’arquitecte i escriptor Manuel Sayrach i Carreras. Prop d’aquí hi ha la CASA SOCIETAT TORRES GERMANS (Aribau, 180), un edifici de Jaume Torres (1906) que destaca pels cossos de tribunes en els extrems de la façana, els esgrafiats i la cornisa esglaonada.

Una altra vegada a la Diagonal, a la confluència amb el carrer de Buenos Aires, hi ha la CASA PERE COMPANY, (72) un xalet construït per Puig i Cadafalch el 1911 i que actualment acull el Museu de l’Esport i Centre d’Estudis Doctor Melcior Colet. La casa va ser proposada el 1911 per al premi de l’Ajuntament de Barcelona al millor edifici, guardó que finalment va concedir-se a la fàbrica Casaramona, del mateix arquitecte. La casa és considerada la primera obra de l’”època blanca” de Puig i Cadafalch, en què l’arquitecte de Mataró va introduir influències de la Secession vienesa als seus projectes. A la façana es manté algun element decoratiu, com ara l’esgrafiat de la verge de l’Assumpció de la banda del carrer de Buenos Aires, obra de Tomás Fontanals. El 1940, la casa va ser adquirida per un famós ginecòleg, el doctor Melcior Colet Torrebadella, que la va convertir en una clínica. Les obres es van dur a terme sota la direcció de l’interiorista Santiago Marco Urrutia (1885-1949), que a l’interior només va conservar la xemeneia original de Puig i Cadafalch. El 1982, el doctor Colet va regalar l’edifici a la Direcció General de l’Esport de la Generalitat perquè la transformés en un museu.

Tornant cap al Cinc d’Oros, a la banda de muntanya de la Diagonal ens trobem amb la CASA PÉREZ SAMANILLO (73) (Balmes, 169), seu del Círculo Ecuestre. L’edifici, construït el 1910 per Joan Josep Hervàs i Arizmendi, ha sofert nombrosos canvis al llarg de la seva història. D’aquest palauet d’aires neogòtics en destaca especialment la finestra oval del menjador que dóna a la Diagonal, popularment cone-guda com la “peixera”. Uns metres més endavant hi ha la façana de l’ESGLÉSIA DE POMPEIA (Diagonal, 450), temple d’estil neogòtic que Enric Sagnier i Villavechia va construir entre el 1907 i el 1910 per als pares caputxins i mereix una referència per la façana exterior, de maó vermell i pedra, i per la vidriera de l’entrada.

Casa Sayrach
Casa Company
Casa Pérez Samanillo
Casa Serra

Passada la Diagonal i el Cinc d’Oros, el passeig de Gràcia esdevé un espai que els habitants del barri de Gràcia coneixen com “Els Jardinets”. En aquesta zona hi ha una petita col·lecció d’escultures a l’aire lliure: una instal·lació metàl·lica i l’escultura La lectura, de Josep Clarà, són un homenatge a Pompeu Fabra. En aquest tram final del passeig de Gràcia, entre la Diagonal i la trama urbana de l’antiga vila de Gràcia, hi ha dos edificis modernistes remarcables. La CASA BONAVENTURA FERRER (74) (passeig de Gràcia, 113), construïda per Pere Falqués entre el 1905 i el 1906. Falqués va dotar la façana d’aquest edifici d’un singular tractament escultòric, especialment a la monumental tribuna. Tanca el passeig de Gràcia la CASA FUSTER (75) (passeig de Gràcia, 132), la darrera obra de Domènech i Montaner a Barcelona (1908-1911). Es tracta d’una construcció d’aire neogòtic, amb tres façanes de marbre blanc i una solució de la cantonada principal, amb un cos cilíndric que  forma tribunes, típica de Domènech. L’edifici, rematat per unes curioses golfes d’aire francès molt poc habituals en l’arquitectura modernista catalana, s’havia de coronar amb una torre similar a la del pavelló d’administració de l’Hospital de Sant Pau (82) que no es va arribar a construir mai.

Als baixos de l’edifici va funcionar, durant molts anys, el mític Cafè Vienès que, juntament amb la sala de ball El Danubio, al soterrani, era un centre de trobada privilegiat de la ciutat. El 2004 l’empresa Hoteles Center, que va comprar la casa i va realitzar-hi una acurada i respectuosa rehabilitació per convertir-la en un hotel de gran luxe, va reobrir el Cafè Vienès (per a més informació veieu Sortim, la guia de bars i restaurants modernistes).

De tornada a la Diagonal, i en direcció al passeig de Sant Joan, la Ruta passa per un altre edifici de Josep Puig i Cadafalch, el PALAU DEL BARÓ DE QUADRAS. (76) Aquest palau, construït entre el 1904 i el 1906, allotja avui la Casa Àsia, institució pública constituïda l’any 2001 amb l’objectiu de promoure la realització d’actuacions i projectes per impulsar la relació amb Àsia en els àmbits institucional, cultural, acadèmic i econòmic. L’edifici és tota una lliçó de creativitat i elegància de Puig i Cadafalch. Tot és exemplar: des de la reixa de la porta fins als interiors, amb un vestíbul molt ornamentat, i la façana, que conjumina formes gòtiques i plateresques, amb una abundant decoració floral. Una de les curiositats és la doble façana de l’edifici: la de la Diagonal accentua el caràcter noble i singular del palau, mentre que la del darrere (carrer del Rosselló) evidencia el caràcter de casa d’habitatges. L’interior té un regust oriental gràcies als mosaics romans, les policromies sobre fusta, els esgrafiats i les gelosies de fusta.

Palau del Baró de Quadras - Tribunes de la façana principal i de la façana posterior

A la vorera del davant s’alça la CASA COMALAT (77) (Diagonal, 442), obra insòlita de Salvador Valeri i Popurull (1909-1911), de clares influències gaudinianes. Destaquen especialment les façanes: la principal, simètrica i urbana, i la posterior (carrer de Còrsega), menys formal, policromada i decorada amb unes curioses galeries de fusta amb persianes i ceràmiques de colors. L’interior no es queda curt: a més dels esplèndids paviments de mosaic allotja un mobiliari exquisit, de formes extremades, en particular els bancs i els llums del vestíbul.

Per la mateixa vorera de la Diagonal arribem, a la confluència amb els carrers de Rosselló i Roger de Llúria, a la CASA TERRADES (78) (Diagonal, 416-420). Aquest edifici, conegut popularment com la CASA DE LES PUNXES, va ser construït entre el 1903 i el 1905 per Josep Puig i Cadafalch. La Casa de les Punxes té una silueta característica i és una de les obres més famoses del Modernisme. L’edifici s’alça sobre un extens solar que era propietat de les germanes Terrades i està format per tres cases d’habitatges, tot i que sembla un bloc uniforme. En construir-lo, Puig i Cadafalch va estilitzar al màxim els seus típics elements d’inspiració medieval, reforçant-los fins al punt que la casa sembla un castell. L’edifici té quatre torres rodones rematades amb agulles còniques —les “punxes”—, una torre principal amb cimbori i una legió de tribunes i miradors d’estil gòtic flamíger. L’escriptor australià Robert Hughes la descriu al seu llibre Barcelona com “un barreja entre una casa gremial flamenca i un castell del boig Lluís II de Baviera”. A la seva espectacular façana de maó, tret de la planta baixa, que és de pedra, destaquen els forjats, els balcons i els plafons de ceràmica amb motius patriòtics. El més gran i més conegut d’aquests plafons és el que representa sant Jordi, amb la llegenda “Sant Patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat”, que va ser considerat per alguns una provocació. L’histriònic polític espanyolista de l’època, Alejandro Lerroux, va qualificar aquest plafó de “crim contra la nació” (espanyola, en aquest cas), però l’art va prevaler per sobre la política i l’escut va sobreviure, fins i tot durant el feixisme, amb una comissaria de policia al davant.

Arc de Triomf

Seguint per la Diagonal arribem a la plaça Mossèn Jacint Verdaguer, presidida pel monument a aquest poeta català, projectat el 1914 per un Josep M. Pericas que ja evolucionava allunyant-se del Modernisme, i amb estàtua de Joan Borrell i relleus dels germans Oslé. Des d’aquesta plaça es veu la CASA MACAYA (79) (passeig de Sant Joan, 108), residència urbana construïda per Josep Puig i Cadafalch entre el 1899 i el 1901. La façana blanca del palau, culminada per dues torrasses laterals, llueix uns esgrafiats i unes obertures amb decoració escultòrica on destaquen els capitells d’Eusebi Arnau amb temes molt contemporanis (com el ciclista que hi ha al costat de la porta principal). L’exquisida decoració de l’interior s’ha perdut gairebé del tot, tret del vestíbul, decorat amb esgrafiats i rajoles, i del pati presidit per una escala oberta al més pur estil dels palaus medievals barcelonins.

Reprenent la Diagonal en direcció a la plaça de les Glòries trobem, a la cantonada amb el carrer de Sicília, la CASA PLANELLS (80) (Diagonal, 332), una original edificació de formes arrodonides construïda del 1923 al 1924 per Josep Maria Jujol i Gibert, deixeble de Gaudí. Molts especialistes consideren aquesta casa l’última obra del Modernisme a Barcelona, i la influència dels nous corrents racionalistes hi és evident. Jujol va solucionar de forma admirable l’aprofitament d’un petit solar per dissenyar uns pulcres pisos dúplex comunicats per una escala interior de cargol.

Casa Macaya

Pujant pel carrer de Sicília i girant a la dreta per Mallorca arribem a la BASÍLICA DE LA SAGRADA FAMÍLIA. (81)  Gaudí va ser un arquitecte únic a la seva època, entre altres raons, pel fet que va ser un dels pocs a tenir un encàrrec que li durés tota la vida —i fins i tot més enllà: la Sagrada Família. Aquest temple excel·leix per la seva originalitat, per l’ambició que demostra i per les seves gegantines dimensions.

Sagrada Familia

L’origen del temple expiatori de la Sagrada Família es remunta a 1869, quan Josep M. Bocabella, fundador de l’Associació Josefina, dedicada a propagar la devoció a sant Josep, va tenir la idea d’aixecar un temple en honor de la Sagrada Família (sant Josep, la Verge Maria i Jesús Crist). Bocabella va comprar el solar i el 1882 hi va iniciar la construcció d’una església d’estil neogòtic amb l’objectiu d’erigir una catedral dels pobres que contrarrestés el radicalisme polític de la classe obrera de Barcelona, la ciutat que el pensador anarquista Mikhaïl Bakunin havia assenyalat com la més revolucionària de totes les ciutats europees. Tanmateix, amb el temps el temple va adquirir un significat ben diferent a mesura que el catalanisme més conservador s’identificava amb el projecte. El primer arquitecte del temple va ser Francesc de Paula Villar, però la manca d’entesa amb Bocabella va comportar que aquest fes un canvi de plans radical. Villar fou acomiadat i substituït per Antoni Gaudí, que va acabar la cripta i va presentar un nou projecte molt més ambiciós: construir una catedral amb una gran torre central dedicada al Salvador de 170 metres d’alçària. La idea va entusiasmar al devot Bocabella i Gaudí es va posar mans a l’obra ràpidament. El 1891 es van iniciar les obres de la façana del Naixement: trenta-quatre anys després, Gaudí tot just acabava el primer dels quatre campanars que s’alcen en aquesta banda. Els altres tres ja es van finalitzar després de la mort de l’arquitecte.

 

La Sagrada Família es pot considerar com una Bíblia en pedra gràcies al gran nombre de símbols cristians que Gaudí va plasmar a les façanes, en les quals hi ha —o hi haurà— des d’Adam i Eva fins als dotze apòstols, passant pels episodis principals de la vida de Jesús, així com tots els grans símbols de l’Antic Testament. La Sagrada Família és, en definitiva, un monument que podria ser “llegit” com una iniciació completa en la religió catòlica. La importància d’aquest edifici no és, però, exclusivament religiosa. És també el “llibre de Gaudí”, la lliçó més clara de la seva forma de construir, una mena de testament en què Gaudí va aplicar totes les solucions estructurals que va estudiar i provar en les seves diferents obres, i on novament va homenatjar la natura, que ell anomenava “la millor constructora” i sempre va intentar imitar. Per exemple, el temple es recolza en columnes inclinades sostingudes en petits fragments de volta hiperbòlica que produeixen l’efecte d’un bosc.

 

La façana del Naixement, al carrer de la Marina, és la gran obra figurativa de Gaudí. Gairebé acabada per l’arquitecte mateix, intenta expressar i comunicar l’alegria de la creació pel naixement de Jesús. A l’arquivolta central, es poden veure Jesús, Josep i Maria sota l’estrella d’Orient i entre el bou i l’ase, rodejats d’àngels, músics i cantants. Si se n’examina la decoració amb deteniment, es poden localitzar fins un centenar d’espècies vegetals diferents, i encara un altre centenar d’animals representats escultòricament a les arquivoltes i fornícules. Aquesta façana té tres portes. La central és la porta de la Caritat, en la qual es presenten els noms de la genealogia de Crist, la serp amb la poma, el nen Jesús amb el bou i la mula, i els signes del Zodíac tal com estaven el dia del naixement de Jesús. A la banda esquerra hi ha la porta de l’Esperança, on es representen les noces de Josep i Maria, els degollaments del dia dels innocents i la fugida a Egipte, i una representació de la muntanya de Montserrat amb la inscripció “Salveu-nos”. A la banda oposada, hi trobem la porta de la Fe, on hi ha representats l’episodi de la Visitació, i Jesús entre els doctors del temple i en el seu banc de fuster. Als pinacles d’aquesta façana es veuen espigues i raïms i la imatge de Maria segons el dogma de la Immaculada.

La façana del carrer de Sardenya és la contraposició a la façana del Naixement. Aquesta façana inclou un centenar llarg d’escultures contemporànies que, realitzades per l’escultor Josep Maria Subirachs seguint els esbossos de Gaudí, evoquen la passió i mort de Crist. La desolació, la nuesa, el dolor, el sacrifici i la mort presideixen la passió de Crist per anunciar la seva resurrecció i ascensió al cel. Gaudí repetia que, si hagués començat per aquesta façana, la gent hagués renegat de la Sagrada Família. En contrast amb la decorada, ornamentada i turgent façana del Naixement, la porta de la Passió és dura i de línies acusades; pelada, com si estigués feta d’ossos. Rere un pòrtic que suporten sis grans columnes inclinades, talment com els  troncs de grans sequoies, s’alça un immens frontó amb divuit columnes més petites. La manca de decoració concentra la tragèdia en els fets principals, plens de dramatisme, presidits per la figura del Crist nu en el moment de la seva mort.

Falta per construir la façana principal, que segons el projecte de Gaudí mirava al mar per sobre del carrer de Mallorca, el qual quedava cobert per una gran plaça que donava a una immensa escalinata que ocuparia el que avui és l’illa de cases situada davant del temple. El que comença a prendre forma són uns espais totalment nous que constitueixen les naus del temple, on es perceben solucions geomètriques i estructurals insòlites. Les naus són el resultat d’anys d’estudi i reflexió. Cap a 1910, Gaudí en va iniciar els esbossos i posteriorment va incorporar-hi l’experiència adquirida a la capella de la Colònia Güell: una solució amb columnes lleugerament helicoïdals, arcs i voltes paraboloides hiperbòliques. Tanmateix, el descobriment de la lluminositat de la hipèrbole va portar Gaudí a utilitzar una creueria de cúpules còncavo-convexes que s’acorden amb columnes, murs i finestrals i que, materialitzades en una escala 1/10, constitueixen la visió del bosc que amb freqüència li servia d’imatge per explicar el seu projecte.

 

El museu del temple guarda la història de la seva construcció en plànols de situació, fotografies de monuments de la construcció, fragments de maquetes, iconografia i treballs en ferro forjat, fusta i metall dissenyats per Gaudí, a més de fotografies i un audiovisual sobre altres edificis del mateix arquitecte. També es poden veure maquetes de la nau central i de les façanes. Com a elements més significatius, s’exposa la maqueta que Gaudí va utilitzar per calcular l’estructura de l’església de la Colònia Güell i una vintena de dibuixos originals de l’arquitecte. També hi ha fotografies d’elements que va dissenyar i que es van modelar als tallers del temple. Una de les instal·lacions annexes són les Escoles de la Sagrada Família, un senzill edifici curvilini amb l’empremta de Gaudí que va enlluernar Le Corbusier per la seva tècnica agosarada. Aquestes escoles, destinades originalment a ensenyar els fills dels paletes que treballaven a l’obra, són un edifici innovador en què Gaudí no va utilitzar el ferro i va realitzar totes les estructures amb maó, aconseguint la màxima plasticitat amb un material molt barat.

 

Des de la façana del Naixement de la Sagrada Família, el carrer de la Marina ens porta a l’inici de l’avinguda de Gaudí, un agradable passeig per vianants on trobem els fanals modernistes realitzats per Pere Falqués, que en principi eren al Cinc d’Oros, a la cruïlla de Diagonal i passeig de Gràcia. L’avinguda de Gaudí ens portarà fins a l’HOSPITAL DE LA SANTA CREU I SANT PAU (82) on hi ha un dels tres Centres del Modernisme de Barcelona, on amb aquesta guia podeu obtenir gratuïtament els vals de descompte de la Ruta del Modernisme i trobar informació sobre el Modernisme a Barcelona. L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és una de les institucions més emblemàtiques i arrelades a Barcelona. L’Hospital de la Santa Creu es va fundar el 1401, després de les plagues de fam i pesta que van produir-se a la ciutat a finals del segle XIV. La primera seu de l’Hospital va ser un edifici d’arquitectura gòtica catalana al cor del barri del Raval que amb els anys es va anar ampliant amb altres edificis (Carme, 47 i Hospital, 56).

Hospital de Sant Pau - Entrada principal

L’origen del temple expiatori de la Sagrada Família es remunta a 1869, quan Josep M. Bocabella, fundador de l’Associació Josefina, dedicada a propagar la devoció a sant Josep, va tenir la idea d’aixecar un temple en honor de la Sagrada Família (sant Josep, la Verge Maria i Jesús Crist). Bocabella va comprar el solar i el 1882 hi va iniciar la construcció d’una església d’estil neogòtic amb l’objectiu d’erigir una catedral dels pobres que contrarrestés el radicalisme polític de la classe obrera de Barcelona, la ciutat que el pensador anarquista Mikhaïl Bakunin havia assenyalat com la més revolucionària de totes les ciutats europees. Tanmateix, amb el temps el temple va adquirir un significat ben diferent a mesura que el catalanisme més conservador s’identificava amb el projecte. El primer arquitecte del temple va ser Francesc de Paula Villar, però la manca d’entesa amb Bocabella va comportar que aquest fes un canvi de plans radical. Villar fou acomiadat i substituït per Antoni Gaudí, que va acabar la cripta i va presentar un nou projecte molt més ambiciós: construir una catedral amb una gran torre central dedicada al Salvador de 170 metres d’alçària. La idea va entusiasmar al devot Bocabella i Gaudí es va posar mans a l’obra ràpidament. El 1891 es van iniciar les obres de la façana del Naixement: trenta-quatre anys després, Gaudí tot just acabava el primer dels quatre campanars que s’alcen en aquesta banda. Els altres tres ja es van finalitzar després de la mort de l’arquitecte.

 L’edifici de l’Eixample es va començar a construir el 1902, segons un projecte de Lluís Domènech i Montaner, coincidint amb la industrialització de la ciutat i amb les noves idees sobre higiene i salut pública aplicades a l’urbanisme, promogudes pel metge Pere Felip de Monlau i per urbanistes i enginyers com Ildefons Cerdà i Pere García Faria, aquest darrer responsable del disseny de la xarxa de clavegueram de la Barcelona del segle XIX. L’Hospital s’alça en un dels extrems de l’Eixample, un indret conegut com “la muntanya pelada”, en terrenys adquirits per l’antic Hospital de la Santa Creu i ampliats gràcies a una donació del banquer Pau Gil, que en el seu testament va disposar que a la seva mort es construís un centre sanitari que dugués el seu patronímic, i així el nom de Sant Pau es va afegir al de la Santa Creu. Les obres es van iniciar el 1902 i el rei Alfons XIII va inaugurar oficialment el nou centre el 1930, quan l’Hospital ja havia abandonat la seva antiga ubicació al Raval.

 L’obra de Lluís Domènech i Montaner és considerada un dels millors conjunts modernistes del món. L’Hospital és una autèntica ciutat, amb carrers, jardins i edificis. El pavelló d’accés, coronat per una esvelta torre i un rellotge, té la façana de totxo de cara vista que domina tot el conjunt, enriquida amb mosaics de temes històrics i capitells i mènsules de pedra en forma d’àngels, obres juvenils i sintètiques de l’escultor Pau Gargallo. També destaquen els mosaics de Mario Maragliano, la gran escala i els sostres, de reminiscències islàmiques. Dues xifres (1905 amb la lletra grega alfa i 1910 amb l’omega) indiquen les dates d’inici i acabament de les obres d’aquest edifici principal. El pavelló d’entrada i els deu pavellons situats al seu voltant van ser construïts directament sota la batuta de Domènech i Montaner i mostren l’ús intel·ligent, característic de l’arquitecte, de la pedra, del ferro i de la ceràmica. La resta de pavellons del conjunt, com la Casa de Convalescència, són obra del seu fill, Pere Domènech i Roura. Uns pavellons reben nom de sants i santes, mentre que d’altres estan batejats amb noms de verges. Tots ells, rodejats de jardins, estan connectats per una xarxa de dos quilòmetres de passadissos subterranis. Domènech va concebre un hospital totalment innovador: va disgregar l’edifici en una sèrie de cèl·lules, amb molta llum solar i aire fresc, on els malalts i els metges gaudien d’un entorn natural, més saludable que el del vell hospital medieval. Un dels pavellons, destinat actualment a cafeteria, presenta una façana barroca insòlita, la de l’antiga església de Santa Marta (1733), obra de Carles Grau. La façana va ser desmuntada quan es va enderrocar l’església el 1909 per fer lloc per a la Via Laietana, i es va traslladar i col·locar a la porta de la cuina de l’Hospital el 1928.

L’Hospital, que ocupa una superfície equivalent a nou illes de l’Eixample, ha estat objecte de diferents restauracions. Els pavellons modernistes de Sant Pau van ser declarats Monument Històric Artístic el 1978 i Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1997. L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau inaugura la seva tercera seu al segle XXI: un edifici situat a l’extrem nordest dels terrenys, separat del recinte modernista. Pel que fa als pavellons modernistes, es destinaran a nous usos relacionats amb activitats de docència, recerca i divulgació a mesura que l’hospital es traslladi als nous edificis.

La Ruta continua ara en autobús. La línia 92 (amb parada a Sant Antoni M. Claret cantonada Cartagena, a tocar de l’entrada principal de l’Hospital de Sant Pau) ens durà al PARK GÜELL (83) (Olot, s/n), el somni urbanístic fracassat de Gaudí. L’actual Park Güell, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de 1984, només conserva les poques construccions acabades del gran projecte de Gaudí. L’operació urbanística més agosarada de la Barcelona de finals del segle XIX va ser una idea d’Eusebi Güell, que va comprar el 1899 una antiga finca rural de quinze hectàrees, anomenada Can Muntaner de Dalt, per convertir-la en una ciutat-jardí inspirada en precedents anglesos com els d’Ebenezer Howard (i d’aquí li ve el fet que el seu nom s’escrigui Park, en anglès).

L’encarregat de fer realitat aquest projecte d’urbanisme paisatgístic del comte de Güell va ser Antoni Gaudí. El projecte de Gaudí preveia la construcció d’una  seixantena de cases en parcel·les, amb un extensa zona verda comunitària. La urbanització es va iniciar el 1900 i es va aturar definitivament el 1914. Seguint el desig de Güell,  va idear un retir bucòlic que havia de servir de residència a la burgesia barcelonina més selecta. La seva situació, a la falda de la muntanya i lluny de la ciutat, semblava idònia per simbolitzar la metàfora de l’ascensió al paradís, a l’edèn. Tanmateix, el projecte va ser un fracàs total. A banda d’una parcel·la que va adquirir el mateix contractista de les obres, tan sols es van vendre dues parcel·les a un únic comprador, que només va edificar una torre. Es van arribar a fer les tres creus que marcaven el lloc on s’havia d’alçar una capella; els dos pavellons d’entrada; els murs de contenció, i tota la infra-estructura viària al voltant d’una gran plaça sostinguda per columnes. Però davant del desastre financer de l’operació, els hereus d’Eusebi Güell (mort el 1918) van vendre el solar a l’Ajuntament, que el va convertir en un parc públic. Les prodigioses estructures aixecades entre la vegetació mediterrània són una curiosa barreja de fantasia i espiritualitat, esquitxada amb emblemes patriòtics pel catalanista insubornable Gaudí. Una obra en què Gaudí va abandonar tot historicisme per formular coratjosament un llenguatge propi que va des de la inspiració en formes naturals fins a un llenguatge plàstic sorprenentment avantguardista.

La porta principal del Park Güell, oberta en un mur de maó decorat amb mosaics, està protegida per una reixa de ferro forjat i flanquejada per dos suggeridors pavellons inspirats en el conte “Hansel i Gretel”, que s’havia representat en forma d’òpera al Liceu a finals de 1900, quan Gaudí començava a submergir-se en el projecte del Park Güell. El de l’esquerra, amb una doble creu al sostre, representa la casa dels nens Hansel i Gretel. A la planta baixa té una llibreria i una botiga de records. El de la dreta, més gran i coronat per un bolet verinós, és el de la bruixa, i era l’antiga casa del conserge del parc. Recentment restaurat, acull actualment el Centre d’Interpretació del Park Güell del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona. La planta baixa, amb informació sobre l’obra de Gaudí és d’accés lliure. Al pis superior, pagant una entrada es pot veure la distribució de la construcció i l’antic habitatge del conserge, i l’exposició “Gaudí i el Park Güell. Arquitectura i natura”. Passats els dos pavellons, a la dreta, podem veure una gruta, que recorda la cripta del monestir de Sant Pere de Rodes i que servia de refugi per als carruatges i els cavalls els dies de pluja.

L’escala principal està partida en dos per un centre d’aigua on regna el famós drac multicolor de trencadís de ceràmica esmaltada. Al capdamunt de l’escala, trobem la sala hipòstila, també coneguda com la de les cent columnes, tot i que en té vuitanta-sis. Aquesta sala, destinada originàriament a ser el mercat de la urbanització, va ser decorada per Josep Maria Jujol, col·laborador habitual de Gaudí, que li va donar carta blanca per fer-hi el que volgués. El resultat va ser excepcional: un sostre ondulant de mosaic amb incrustacions diverses formant unes capritxoses espirals. Amb la restauració d’aquesta zona, el 1992, es van col·locar uns llums a les bases de les columnes que de nit transformen la sala en una mena de temple grec espectacular. De la sala hipòstila arrenquen dos camins que ens duen a la gran plaça circular, un privilegiat mirador sobre la ciutat. La plaça, segons el projecte inicial de Gaudí, havia de recollir l’aigua de la pluja que, convenientment canalitzada per les columnes de la sala hipòstila, anava a parar a un immens dipòsit de 12.000 metres cúbics (tancat al públic).

La plaça està rodejada per un serpentejant banc de trencadís en què la imaginació combinada de Gaudí i Jujol va assolir una audàcia extraordinària i que alguns especialistes consideren precursor de l’art abstracte. El banc és una simfonia de colors: el verd, el blau i el groc apareixen combinats de diferents maneres, i en formes de llunes, estrelles i flors abstractes. Tanmateix, el color va desapareixent gradualment d’esquerra a dreta, fins que predomina el color blanc, símbol de puresa. L’obra sembla voler insinuar que la vida humana és una simfonia de colors que culmina en el blanc, amb el cel. El color, però, no és del tot blanc: Gaudí va fer servir un material que havia estat rebutjat en altres edificacions com la Casa Batlló, precisament per aquesta “impuresa” del color. En la darrera restauració del banc (1995) s’ha volgut mantenir aquesta imperfecció; s’han utilitzat fins a vint-i-una tonalitats diferents de blanc en la restitució de les parts més deteriorades.

Construccions sorprenents del Park Güell són també els ponts i els passos sota els viaductes, amb columnes torçades que els fan semblar grutes. El quart pòrtic, que connecta la part superior amb la inferior, és potser, l’estructura més especial, amb parets i arcs inclinats d’aire surrealista. El cim del turó on hi ha el parc està coronat per un calvari monumental format per tres creus, on Gaudí tenia previst construir-hi una església. L’autor també va deixar anar la fantasia en aquest lloc: si mirem cap a l’est —és a dir, en direcció a la ciutat de Jerusalem— la perspectiva fa que les tres creus en fila n’esdevinguin una de sola. Aquest és el punt final de l’ascens: la creu és l’últim símbol de tots.

Obtingueu la Guia de la Ruta del Modernisme de Barcelona.

 

La Ruta del Modernisme de Barcelona és un itinerari que recorre la Barcelona de Gaudí, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch, que, juntament amb altres arquitectes, van fer de Barcelona la gran capital de l'Art Nouveau Català. Amb aquesta ruta podeu descobrir impressionants palauets, cases sorprenents, el temple que és el símbol de la ciutat i un immens hospital, així com altres treballs més populars i quotidians, com farmàcies, botigues, llanternes o bancs. Obres del Modernisme que demostren que l'Art Nouveau es va enraonar a Barcelona i que fins i tot avui dia encara és un art viu, un art viscut.

La Guia de la Ruta del Modernisme de Barcelona es pot adquirir als nostres centres de Modernisme.

Més informació